L'acte de firma solemne per part dels consellers i el sottogoverno català del compromís d'organitzar, convocar i celebrar un referèndum per donar resposta al mandat rebut per part de la ciutadania en les eleccions del 27 de setembre de 2015, i que es tradueix en una majoria independentista a la Cambra catalana, suposa, almenys, cinc coses.

En primer lloc, que el Govern actua com un tot i, més enllà de les posicions individuals que cada conseller pugui expressar en un o un altre moment, la firma dels seus membres sobre el paper adquireix el valor d'un document notarial. En segon lloc, vincula el Govern no només amb l'organització, que es donava per descomptat, i amb la convocatòria del referèndum, mitjançant la firma d'un decret amb un dia concret. També amb la seva celebració, veritable cavall de batalla davant de la negativa absoluta per part de l'Executiu de Mariano Rajoy a la seva materialització i la mitja dotzena de comunicacions realitzades pel Tribunal Constitucional al president Carles Puigdemont i la resta de membres del seu Executiu advertint-los de l'inici d'accions penals si el duen a terme.

En tercer lloc, expressa el compromís i la lleialtat a la institució per part de secretaris generals, secretaris i directors generals. En total, un centenar de persones, molts d'ells funcionaris de carrera i, segons el departament al qual estiguin adscrits, amb serioses possibilitats de ser inhabilitats per la justícia espanyola. El fet que la segona fila del Govern faci un pas endavant no hauria de passar per alt ja que molts dels seus membres no són militants de cap partit. En quart lloc, posa pressió aquí i allà. A Catalunya els que confien en unes eleccions com a hipotètica sortida les tenen avui una mica més lluny. I, a Madrid, les antenes que reben el missatge català poden continuar obturades per rebre informació precisa. Però algú hauria de dir-los que les pulsions que emeten els dirigents independentistes tornen a transmetre optimisme.

I cinquè i últim, la litúrgia. Un poble sense litúrgia dels seus actes importants no té un relat a què agafar-se. Aquest és el gran valor de l'acte del Palau de la Generalitat al Pati dels Tarongers que el ministre portaveu del Govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, va menysprear perquè no tenia caràcter jurídic i no aportava res diferent del dit en les últimes setmanes. La resposta a pinyó fix de l'Executiu espanyol a qualsevol de les qüestions que se li formulen és una mala estratègia. I no voler veure-ho així acabarà sent un error tremend.