Les primeres 2.500 còpies publicades a Nova York de l’Origen de les espècies van volar de seguida, i van canviar la mentalitat d’una generació d’intel·lectuals, científics i polítics que orbitava al voltant de les grans famílies de Boston. Són la generació que inaugurarà l’era moderna dels Estats Units, l’era que començà, un any més tard, el 1861, amb la Guerra Civil i el seu milió de morts —incloent el 8% de tots els homes blancs d’entre 13 i 43 anys—. Des de la comoditat del present, aquests dos esdeveniments es veuen com una victòria de l’ordre sobre el caos, i produeix un d’aquells plaers morals que ens permeten sentir-nos al costat blanquejat de la història. Però si Darwin va ensenyar alguna cosa a aquests intel·lectuals és que l’atzar i la incertesa prevalen sobre la direcció. La història no va enlloc. Contra les aparences, és la lliçó que els va ensenyar també la guerra, encara que la van guanyar i van poder dir-se, i fins avui, que la van fer per alliberar els esclaus.

La veritat és que les famílies poderoses de Boston eren majoritàriament racistes i favorables a no tocar el voraviu als propietaris d’esclaus del Sud, en part perquè el cotó que collien els esclaus el teixien les indústries del Nord, i després es tornava a vendre al Sud en forma de producte acabat. Perdre el Sud era una catàstrofe econòmica per als industrials, mentre que els obrers temien que amb l’alliberament dels esclaus caurien els sous. Temien la secessió més del que els fastiguejava l’esclavitud. Els abolicionistes eren vistos com uns marginals dissidents i antipolítics, disposats a posar en perill el modus vivendi de la classe industrial i mercantil per uns ideals fanàtics. És cert que els benpensants no volien pas instaurar l’esclavitud al Nord, però tampoc volien negres estudiant a Harvard, i creien que més valia anar reformant de mica en mica les coses, de tal manera que amb temps i paciències l’esclavitud s’acabaria dissolent tota sola. És l’època en què les ments que buscaven la moderació van crear l'American Colonization Society, dedicada a defensar i finançar la idea que el millor que es podia fer era educar una generació de negres per tal que lideressin el retorn a Àfrica de tots els esclaus.

De fet, fins ben bé el començament de la guerra, els ideals unionistes del Nord i els ideals anti-esclavitud es veien com a incompatibles i les faccions que els representaven s’enfrontaven, fins i tot violentament, per l’hegemonia del discurs polític, en una batalla intel·lectual que aniria guanyant intensitat durant tota la dècada dels 1850s.

Els unionistes eren partidaris de respectar les institucions del Sud, això és, l’esclavitud, i d’acceptar alguna mena d’acord per tal de solucionar els dos grans conflictes que els dividien: la qüestió dels nous territoris conquerits cap a l’Oest —hi ha de ser permesa l’esclavitud?—, i la dels esclaus fugits cap al Nord— se’ls ha de detenir i retornar als seus propietaris?—. Els abolicionistes tenien una postura clara i granítica respecte totes dues preguntes: no i no. Menyspreaven els unionistes que posaven l’interès personal per davant del que és correcte, i consideraven qualsevol cosa que no fos l’abolició de l’esclavitud l’equivalent a un pacte amb el diable. I això, naturalment, atiava el foc de la secessió del Sud, cosa que ja els semblava bé: si la teva mà peca, talla-te-la. La República no podia permetre’s seguir condonant el treball forçat d’una raça. Els unionistes es feien els escandalitzats amb la puresa moral d’aquests fanàtics i buscaven maneres d’acomodar les visions de tothom, pel bé de la indústria i el mercat on hi venien els productes.

L’heroi dels unionistes de Boston era un polític anomenat Daniel Webster, qui va defensar al Senat la virtut de la unió per sobre el vici de la secessió en un famós discurs que obriria la porta al “compromís de 1850”. Aquest ‘compromís’ va arreglar les dues qüestions conflictives a favor dels estats del Sud. En particular, la Fugitive Slave Law del 1850 no només insistia que la propietat d’un esclau no es perdia quan un fugitiu creuava la frontera entre un estat esclavista i un de no-esclavista, —cosa vigent des de finals del XVIII— sinó que convertia la detenció i retorn del fugitiu en una obligació del govern federal, de tal manera que els esclavistes podien exigir la cooperació dels marshals i els jutges federals per recuperar els esclaus, ignorant les autoritats locals i les Liberty Laws dels estats del Nord. Aquesta va ser la llei que va radicalitzar el Nord, no pas perquè creiessin que era un perill per la llibertat dels negres fugitius del Sud, sinó perquè creien que posava en perill la llibertat dels blancs del Nord. Així, va començar a aparèixer una nova mena de gent: qui s’oposava al compliment de la llei sense ser un abolicionista declarat. Aquest fet, però, va obrir les comportes per fer més porós el discurs abolicionista i treure’l de la marginalitat. Clarament, el Sud no era ja només un problema moral, sinó també un problema polític que amenaçava la llibertat personal.

El moviment abolicionista havia nascut de l’embranzida de renaixença religiosa anomenada “El Segon Gran Despertar,” un moviment evangèlic, empeltat de romanticisme, que va estendre’s per Nova Anglaterra i el nord de l’estat de Nova York entre 1800 i 1840, engendrant tota mena de grups, sectes, esglésies i comunitats utòpiques, sovint en defensa de la igualtat de races i de sexes, entre d’altres radicalismes, i de la que en van sortir els mormons, —avui el grup religiós conservador més oposat a Donald Trump. En aquell moment foren el producte del món decimonònic del post-Calvinisme: si el Calvinisme desconfiava de l’individu, els post-calvinistes el posaven al centre i els preocupava l’autoritat moral de la pròpia consciència. Les conviccions ho eren tot. Eren, per tant, anti-institucionals, anti-polítics, i molt radicals.

El líder nominal dels abolicionistes religiosos era un pacifista anomenat William Lloyd Garrison, que tenia per costum cremar constitucions en públic

El líder nominal dels abolicionistes religiosos era un pacifista anomenat William Lloyd Garrison, que tenia per costum cremar constitucions en públic i tenia un diari, el Liberator, que duia de subtítol: “La Constitució dels Estats Units és un pacte amb la mort i un acord amb l’infern”. No eren la mena de gent que tenia paciència amb els moderats. Segons Garrison, “l’experiència de dos segles ha mostrat que el gradualisme en la teoria és la perpetuitat en la pràctica”. També hi havia activistes més polititzats i més socialment acceptables, com Wendell Philips, el fill d’un exalcalde de Boston, a qui la seva família va voler ingressar en un manicomi per abolicionista; o l’impressor Elijah Lovejoy, que va ser assassinat a trets per un grup d’unionistes el 1837 —el fiscal del districte va afirmar que els assassins eren patriotes. Però no van defallir i de mica en mica es va anar obrint l’escletxa ideològica.

Fins i tot Ralph Waldo Emerson, el Nietzsche nord-americà, va passar de parlar de l’assassinat de l’impressor en termes d’atac a la llibertat de premsa, (això és, de distanciar-se dels freaks per por de ser part d’un grup monolític i gregari), a ser un dels grans defensors de l’abolició ben poc després. Si bé és cert que la decantació general venia no pas per la moralitat de l’esclavitud sinó per l’equilibri de poders nord-sud, els esdeveniments i la instransigència surenya removien consciències, i com més conflictiva era la relació més corrupta semblava l’esclavitud.

El 1854, el fugitiu Anthony Burns va ser detingut a Boston i retornat al seu propietari. Els abolicionistes van provar d’alliberar-lo, com havien fet amb d’altres presoners. En l’intent —fallit— un agent federal va morir, i quatre líders abolicionistes van ser detinguts. La imatge del govern federal donant suport als esbirros dels esclavistes emmig d’una revolta sanguinolenta a Boston va fer obrir els ulls a molta gent. “Vam anar a dormir una nit com a conservadors de la vella escola, —va dir el fill d’un industrial del tèxtil—, i ens vam llevar essent abolicionistes radicals”.

II

Entre els abolicionistes hi havia un noi de qui vull parlar a poc a poc. Tenia un nom rimbombant, Oliver Wendell Holmes Jr, i un pare metge, poeta, conferenciant, líder civil, i catedràtic de Harvard amb el mateix nom. I unionista. Holmes Jr. representava la nova generació de joves brillants disposats a seguir les directrius individualistes i alhora morals d’Emerson fins a les darreres conseqüències. Romàntics fills de les conviccions. Espiritualisme sense religió. Creu en tu mateix, experimenta la vida, busca la revelació de l’infinit des del teu jo. Holmes Jr. va involucrar-se en l’anti-esclavisme just en el moment en què el moviment es va tornar violent: finals dels 50s. Un tal John Brown en va ser l’artífex; es va convertir en la metàfora de la guerra que havia de venir. El 1856 va segrestar cinc colons esclavistes que s’havien instal·lat a Kansas i els va obrir els cranis amb un sabre. El 1859 va iniciar la invasió del Sud, entrant a Virginia amb 21 homes a sembrar el caos. Per als moderats i per als surenys, Brown era un malson fet realitat: un blanc matant per alliberar els negres. Per als abolicionistes, inclòs ara ja sí Emerson mateix, era un heroi, un sant, l’home que va fer tastar la sang a l’antiesclavisme. El van penjar.

Homes Jr. feia de voluntari del servei d’ordre dels líders abolicionistes just en els mesos anteriors a les eleccions de 1860, les que va guanyar Lincoln gràcies al Nord i perdent tots els estats del Sud. Els propietaris del Sud van cancel·lar les comandes a les fàbriques del Nord, hi va haver rebaixes de sous i vagues obreres. Al gener, abans que Lincoln pogués prendre possessió del càrrec, set estats van declarar la independència individualment i el Nord es va convertir en un polvorí: unionistes i abolicionistes arribaven a les mans i quan no, discutien amb la pitjor de les agrors i violències verbals. Els abolicionistes deien que si el Sud volia marxar, doncs endavant: així ells podrien protegir els fugitius i abolir l’esclavitud als territoris de l’Oest. Els unionistes s’hi encaraven amb la desesperació pròpia de qui comença a pixar sang i alhora no en té ni gota perquè les maniobres per intentar no alterar els interessos dels clients i proveïdors del Sud no han funcionat.

El 12 d’abril del 1860 el Sud va bombardejar Fort Sumpter i l’endemà tothom al Nord s’havia posat d’acord de cop

El 12 d’abril el Sud va bombardejar Fort Sumpter i l’endemà tothom al Nord s’havia posat d’acord de cop. La solució que no volien ni unionistes ni abolicionistes els va unir: la guerra. El 14 d’abril el fort es va rendir. El 15, Lincoln va fer una crida a voluntaris. El 25, Oliver Wendell Homes Jr. va deixar Harvard i es va allistar al 20è regiment de voluntaris de Massachussetts.

La guerra civil nord-americana va causar la mateixa mena de traumes que normalment atribuïm a la primera i segona guerres mundials. A banda del milió de morts, la crueltat. Fou una guerra lluitada amb armes modernes i tàctiques premodernes. Les càrregues d’infanteria avançaven en formació com quan els mosquets tenien un abast de 70 metres, però ara contra rifles que et podien matar a 350 metres de distància. Les carnisseries eren el pa de cada dia. La guerra es va guanyar, en part, perquè al general Grant no li va tremolar el pols a l’hora d’enviar onada rere onada de joves unionistes, fent de la mort una contingència.

Holmes Jr. va estar-s’hi tres anys i el van ferir tres cops. El primer, al pit, el va fer sentir com un heroi en defensa de la justícia. El segon, al coll, el va fer pensar que moriria i es va sorprendre a ell mateix adaptant-se a aquesta idea amb força naturalitat: refugiat en una granja, va escriure el seu nom i rang en un tros de paper, per si perdia la consciència, i va concentrar-se a descobrir si en aquella hora funesta les seves creences es mantenien intactes o si mirar la mort a la cara li canviava la pedanteria. I no, “faig un salt a la foscor,” va escriure que sentia, “i tot està bé, perquè és d’acord a una llei universal”. El paper amb el nom i el rang el va guardar tota la vida, però la majoria dels dietaris i correspondència els va destruir. Cada any, l’aniversari d’aquella data, bevia un sobri got de vi en memòria de qui no va sobreviure. La tercera ferida va ser al peu i va pensar, esperançat, que potser li amputarien i així podria tornar a casa. No va tenir aquesta sort. Entremig de la segona i la tercera ferida va anar desfent-se de mica en mica de tots els entusiasmes. En la correspondència amb el seu pare es veu com el vell Dr. Holmes s’ha convertit en un entusiasta de les idees alliberadores de la Unió des del sofà de casa seva i renya el seu fill quan aquest dubta, mentre que el fill va passant de mica en mica de justificar-se davant del pare, a enfrontar-s’hi i finalment a detectar-ne el cinisme de fons.

Holmes Jr. s’havia allistat des del fervor dels principis morals, i la guerra no només li va destruir les creences, també la creença en les creences

Holmes Jr. va recuperar-se de les ferides, però els efectes psicològics serien permanents. S’havia allistat des del fervor dels seus principis morals, i la guerra no només li va destruir les creences, també la creença en les creences. Li va fer encarnar, de la manera més brutal, una idea sobre els límits de les idees.

Però aquesta no va ser l’única cosa que va aprendre a la guerra. No en va sortir essent un relativista radical ni un nihilista ni un irracionalista ni un cínic. La guerra també va fer-li estimar Henry Abbot, un altre fill de família burgesa de Boston, racista, favorable a l’esclavitud i als interessos del Sud, i malgrat tot, lleial, competent i professional als exèrcits del Nord. El millor soldat del regiment. Va morir cap al final de la guerra, protegint els seus soldats, enmig d’una carnisseria que Holmes Jr. es va estalviar gràcies a la disenteria. Abbot era el paradigma de molts joves blancs de Boston, que eren més unionistes que abolicionistes, però que eren conscients, sobretot després de la proclamació d’emancipació dels esclaus de Lincoln, que lluitaven a favor de l’alliberament dels negres, encara que els fes fàstig. Ells també, durant la guerra, van anar veient com les conviccions se’ls desgastaven, ja fos per l’absurd del matar-o-morir o perquè van veure el coratge, tan sobri com desesperat, dels regiments negres de la Unió en batalles clau.

En qualsevol cas, en tornar de la guerra, a Homes Jr. no només se li havien tornat les creences de color mat, també havia abandonat el diletantisme i la flaca per l’experimentació i l’amor universal a la curiositat generalista del món anterior a la guerra, de la filosofia d’Emerson i del benestar provincià del Boston que es creia el centre del món. Va sortir-ne ferm defensor de la professionalitat, l’especialització, la disciplina formal acompanyada d’un sentit tràgic de la vida, una desconfiança vers les creences i les idees fanàtiques, i la convicció que creure una cosa és bàsicament tenir una raó per actuar, si cal fins a morir o matar en última instància, i que saber això, t’ajuda a ser humil, més demòcrata i menys fanàtic. La barreja d’aquestes idees, aquí mal resumides, articularien la seva carrera futura com a advocat, filòsof del dret i finalment com a jutge del Tribunal Suprem dels Estats Units, posició que va mantenir fins als 90 anys, esdevenint un dels cervells més influents de la història de la nova nació nascuda de la postguerra. És l’home que va expandir els significats de les llibertats d’expressió i que va aprofundir en la idea del pluralisme nord-americà, mirant de passar per alt la pregunta sobre el fonament últim de les coses i centrant-se en les conseqüències pragmàtiques del xoc de les creences. Aquest canvi de paradigma, del per què al per a què, del fonament a la conseqüència, és el nou espai filosòfic inventat en aquesta Amèrica moderna. Lluny de les batalles entre idealistes i positivistes, entre transcendentalistes i empiristes, entre espiritualistes i racionalistes, entre fanàtics i cínics, aquests nous pensadors van inventar el pragmatisme: la idea que tota creença és una norma per a l’acció, que tot el que podem saber d’una concepció són les conseqüències que ens són concebibles, i que la raó és tan indispensable com incapaç i per això ha de ser sempre treballada públicament perquè és, abans que una facultat, una pràctica social. Les idees són, al capdavall, eines.

III

Una de les gràcies del pragmatisme, especialment en Holmes Jr., és que en lloc de buscar la resposta a les preguntes de sempre, decideix canviar el tema de conversa. Holmes Jr. va dir, cèlebrement, que la vida de la llei no és en la lògica, sinó en l’experiència. Per experiència, Holmes Jr. volia dir la suma de coses apreses en una cultura. Per alguns racionalistes decimonònics, dir això equival a dir que no hi ha raó en el món, i que tot és una afirmació culturalista i folklòrica. Aquests pragmatistes, però, no van negar mai el paper indispensable de la raó: van saber-ne encarar els límits.

La justícia es troba en la tensió entre un logos incert, temporal i sempre evolucionant cap un millor refinament, i un demos que acumula, digereix i transmet l’experiència

Dir que la raó té límits, no vol dir que no hi hagi marge per recórrer-la, i que recórrer aquest marge no sigui necessari. La lògica pot no ser el que dóna la vida a la llei, i això no vol dir que no hi hagi lògica entre els imperatius que la llei necessita complir. Holmes Jr., per exemple, va ser un dels grans propularitzadors de la idea de “l’home raonable”, basat en la possibilitat de quantificar els marges que cada època i lloc ofereix als homes corrents, a partir del discurs públic, l’estadística i la probabilitat de calcular que una acció sigui causa d’unes conseqüències determinades. És a dir: les ciències socials quantitatives. Tot això és molt segle XIX, aplicar al caos d'interaccions socials l’intent ordenador que Darwin havia aplicat al remolí de la natura, sense negar-ne l’atzar i la incertesa. Però té la virtut de no renunciar a la comprensió històrica i cultural que dóna contingut a aquesta experiència; la resistència a fer de la vida una closca abstracta en la que cadascú pugui vessar-hi els seus prejudicis i imposar-los als altres. La justícia es troba en la tensió entre un logos incert, temporal i sempre evolucionant cap un millor refinament, i un demos que acumula, digereix i transmet l’experiència. Un i altre s’entrelliguen en les pràctiques socials de les societats obertes i esdevenen promiscus amb d’altres lògiques i d’altres experiències.

Aquests filòsofs es van encarar a una època en què la incertesa era l’única norma, sobretot individualment. Van carregar amb la sensació que l’home sol, en ús de la seva raó i provant de tenir experiències, és només un conjunt d’errors gairebé impossibles de reparar. Un conjunt que anomenem creença. Esclar que quedar-se aquí, com han fet i fan molts subjectivistes, i molts culturalistes, i molts folkloristes, només bescanvia un problema per un altre. Com sortim de la creença, de la cultura local, del jo?

L’eina que van descobrir aquests pragmatistes és justament la comprensió de la raó com una pràctica social que trenca la solitud, i no com un fonament per refredar la humanitat. L’home sol és només un garbuix d’incertesa, però igual com passa amb la probabilitat o la comprensió de l’evolució de les espècies, en l’agregat de moltes raons, de moltes perspectives equivocades, hi batega el pols d’una veritat lentament assolible. És per això que les eines racionals, la lògica i el debat endreçat, són essencials, perquè són l’únic vocabulari al servei d’aquest agregat. Sona entre molt dens i molt obvi alhora, però és una solució que fa molt de sentit: ni cal buscar en l’encimbellament de la raó una atalaia des de la qual imposar els propis prejudicis als altres —com fan els falsos universalistes dels que parlava en el darrer article—, ni negar les pretensions totalitàries d’aquests falsos universalistes ens aboca a un culturalisme tribal, folklòric i protofeixista. El pragmatisme ofereix un espai des d’on ser conscient que tota raó és una pràctica social que posa en contacte el garbuix subjectiu de les raons privades amb el conjunt de perspectives que és tota societat. El logos és el relligam que exigeix poder ser dissident i poder corregir els propis errors.

Aquestes idees no les va articular Holmes Jr. així de netes i polides. Qui se les va inventar va ser un amic seu, també de Boston, Charles S. Peirce. En el proper article, si Apolo ens acompanya, miraré d’explicar el contingut filosòfic d’aquesta nova comprensió de la racionalitat i l’experiència a partir de les teories de Peirce.

Nota:

Aquest article es basa en tres llibres, dels quals en parafraseja, prostitueix i tradueix trossos; són:

The Metaphysical Club: A Story of Ideas in America, de Louis Menand

Consequences of Pragmatism de Richard Rorty

The Pragmatic Turn de Richard J. Bernstein