L’any 2016 va fer 20 anys de la publicació d’Infinite Jest, la novel·la més cèlebre de l’escriptor nord-americà David Foster Wallace (1962-2008). Com que l’impacte cultural del llibre és difícil d’exagerar, especialment en la classe periodística i literària del país, i l’èxit de vendes és constant fins avui, els diaris i revistes i llibreries i clubs de lectura i comentaris informals a les cafeteries dels oasis universitaris i d’altres torres d’ivori es van omplir de recordatoris, revisions, debats i polèmiques al voltant del llibrot (té més de 1.000 pàgines i les famoses i obsessives 350 notes al peu). Fins i tot se’n va fer una pel·lícula, del seu tour de promoció. 

A banda de la indiscutible qualitat, l’èxit de La broma infinita es deu a una conjunció de factors, com ara el tràgic i mitològic suïcidi del seu autor el setembre del 2008, penjant-se al seu garatge-estudi (cosa que el seu amic Jonathan Franzen li va retreure en un meravellós article a la New Yorker: suïcidar-se és fer trampes, li venia a dir, quan busques ser un escriptor d’ecos mitològics), i al fet que expressa amb una intensitat mai vista un dels problemes centrals de la nostra cultura decadent: l’addicció i la buidor que ens provoquen els artefactes culturals destinats a l’entreteniment. De fet, el títol de la novel·la, durant el procés de creació, va ser L’entreteniment fallit, i no va ser fins ben al final que Foster Wallace va triar dues paraules que apareixen al famós discurs de la calavera de Hamlet, l’obra de Shakespeare de què, en algun sentit, Infinite Jest n’és alhora una rèplica i un homenatge.

Del que menys se n’ha parlat, és de l’aspecte polític. L’acció se situa en un futur distòpic relativament proper, en què els Estats Units, Mèxic i Canadà s’han conjugat en una mena de super-Estat de nom ONAN (Organization of North-American Nations), de ressonàncies masturbatòries i mirall esperpèntic del NAFTA de l’era Clinton. El president d’ONAN és John Gentle, un excrooner amb un trastorn obsessiu-compulsiu per la neteja —d’aquesta gent que es renta les mans cada cinc minuts, avantguarda del que veig cada dia al metro de Nova York: gent rentant-se les mans constantment amb un líquid desinfectant i olorós que no requereix aigua per eliminar els gèrmens. El president John Gentle, a banda de no girar rodó, promet als seus votants que els estalviarà les decisions difícils, perquè ja les prendrà ell. Com a crooner retirat, els recomana relaxar-se i gaudir del xou. La principal promesa electoral que el fa guanyar, consisteix a “Netejar Amèrica”, sense ironia ni metàfora; literalment, netejar-la. I de fet, proposa (i compleix) acumular residus tòxics, nuclears o d’altra mena, en la cantonada nord-est dels EUA, el triangle de les elits intel·lectuals contra les quals Trump ha capitanejat una revolta tan antiga com la guerra civil, just a la frontera amb el Canadà/Quebeq, cosa que empeny grups terroristes quebequesos a posar els nord-americans al centre d’una campanya de terror. 

No sóc el primer a fer notar els paral·lelismes entre Gentle i Trump, qui és conegut justament per ser el conductor d’un reality show i per prometre “drenar la claveguera” de Washington DC, però és una similitud que reduïda a aquests termes banalitza tant la novel·la com la victòria de Trump. 

Com un forense, ensenya com les ànimes que han renunciat a trobar cap sentit a res ni tan sols poden ser radicalment hedonistes

La campanya de terror dels independentistes quebequesos consisteix a mirar de localitzar un misteriós producte audiovisual tan entretingut, tan addictiu, que t’acaba matant. Però en lloc de recrear-se banalment en aquesta broma, finita al capdavall, Wallace s’immergeix en la naturalesa de l’addicció, tant el seu component psicològic com social. I aquí és on la novel·la toca el moll de l’os de la decadència cultural del món occidental, que resumeix amb un tema recurrent des d’aleshores en tots els debats que valen la pena: l’avorriment i l’angoixa que suscita. Com un forense, ensenya com les ànimes que han renunciat a trobar cap sentit a res ni tan sols poden ser radicalment hedonistes, perquè l’únic plaer que busquen és el que els faci vibrar prou estona per oblidar-se d’elles mateixes, i de la solitud, o del sense-sentit, però mai un plaer afirmat fins a les darreres conseqüències, un plaer al qual sacrificar-ho tot. Paradoxalment, aquest plaer petit de cada dia i de cada nit, explica Wallace, acaba consumint-te i et mata primer per dins i després per fora.

Algunes de les pàgines més boniques d’Infinite Jest passen en un centre de rehabilitació d’addiccions, amb les seves teràpies de grup. En aquestes teràpies s’hi veu com el tòpic —el tòpic sobre anar pas a pas, creure que te’n pots sortir, i confiar cegament en la virtut de l’hàbit conquerit heroicament— és l’única sortida. Qualsevol pensament original, heterodox, que afirmi la personalitat, acaba menant-te irremeiablement cap a la recaiguda. Només el pensament sectari i conscientment buit et treu de l’addicció, i només mentre el mantens, amb gran disciplina. Et cal assassinar l’ego, perquè és en el seu desbocament, a la recerca de l’entreteniment (fugint de la tragèdia última que és assumir l’absurditat, la crueltat i el dolor del món), que hom acaba engabiat en un vici sense sortida. 

Nogensmenys, dir que hi ha carència de sentit, que s’expressa en la relació viciosa entre avorriment i entreteniment, tot plegat no explica gairebé res, perquè un cop te n’has adonat, no hi ha manera de fer-te creure en alguna forma de sentit: no et pots forçar a creure. Aquesta és la paradoxa al cor de les teràpies de rehabilitació: cal que et forcis a creure, però el contingut de la creença és totalment buit. És un exercici de la voluntat aguantat sobre res més que la voluntat de supervivència, però és una voluntat que ha d’evitar de totes totes preguntar-se per què hauries de voler sobreviure. És un cercle infinit.

Aquesta paradoxa apareix tràgicament en un article que Foster Wallace va publicar a Rolling Stone el 25 d’octubre del 2001, sobre la reacció de Bloomington, una d’aquestes viles del mid-west nord-americà al bell mig del no-res, els dies posteriors als atacs de l’onze de setembre. La gràcia de l’article és que, en un context pràcticament desolat —“exceptuant les parròquies, no hi ha gaire comunitat pública”— s’hi veu un contrast salvatge entre les dones que miren la televisió horroritzades i els cínics com Foster Wallace, que ja no poden veure l’espectacle dels avions impactant les Torres Bessones com res més que això, un espectacle amb massa plecs morals per afirmar res al marge de l’atracció adrenalítica de la televisió:

“Miro d’explicar, més aviat, que part de l’horror de l’Horror consistia a saber, al fons del meu cor, que fos quina fos l’Amèrica que els homes dels avions odiaven amb tanta intensitat era molt més propera a la meva Amèrica, que a la d’aquestes ladies.”

Una de les històries que explica la victòria de Trump és justament la falsació de la tesi impermeable: el 'mid-west' ha entrat en decadència, i aquestes dones han perdut la innocència 

Les ladies preserven la innocència de la creença, que és també una creença política. No debades, Foster Wallace descriu aquesta part del mid-west com impermeable a les recessions, per la fertilitat de la terra cultivada i la presència de gegants empresarials com l’asseguradora State Farm, sorgida de les entranyes del món rural. Una de les històries que explica la victòria de Trump és justament la falsació d’aquesta tesi: el mid-west ha entrat en decadència, i aquestes dones han perdut la innocència durant els quinze anys que han passat entre aquella tarda en què un escriptor de moda va mirar l’horror a la mateixa televisió davant la qual les dones de la parròquia pregaven per superar la buidor de la tragèdia, i l’any en què un entertainer va guanyar les eleccions. 

Uns mesos abans, a l’abril del 2001, Foster Wallace havia publicat un altre llarg article a la revista Harper’s sobre les guerres subterrànies que amaguen els diversos diccionaris d’ús de la llengua anglesa, sota el títol: "Authority and American Usage". Hi explica com rere la batalla entre els progressistes i els conservadors de la gramàtica anglesa i de l’ús de la llengua a Amèrica, s’hi amaga una batalla política central a totes les societats democràtiques. Al capdavall, la llengua és una d’aquestes coses que més clarament mostra la tensió entre l’ús popular i la norma dictada pels experts. Què vol dir que hom parla o escriu correctament? El català estàndard o el català-que-es-parla? És la nova gramàtica de l’IEC una gramàtica científica, o és un posicionament polític? Etc. La qüestió central, però, és la tensió entre la idea d’autoritat i la llibertat dels mons subjectius i comunitaris que construïm amb els usos, que no deixa de ser una tensió entre la llei i l’esperit democràtic, i el problema de fons que apareix quan entren en conflicte. 

És la nova gramàtica de l’IEC una gramàtica científica, o és un posicionament polític?

Tota norma que es pretén autoritat, ens diu, és una forma d’elitisme, perquè està dictada des del coneixement i des de la tria, sempre d’alguna manera arbitrària, que els entesos fan d’entre totes les possibilitats que s’expressen en el món informal de l’ús quotidià. Es produeix un trencament entre aquesta elit i els usos del poble quan es confon la llei amb la vida, o la norma amb la veritat. Quan se li diu a un negre que parla segons el dialecte anglès que parlen als barris urbans de les grans ciutats, que la seva llengua és errònia perquè no segueix la norma de l’anglès escrit que l’acadèmia proposa. Quan es fa passar per científic, per neutral, per essencialment i universalment correcte, allò que és poca cosa més que una prescripció que ha d’estar al servei dels usos quotidians. Això és: quan no s’entén que l’ús normatiu és, d’alguna manera, un dialecte amb els mateixos pesos històrics que el més vulgar dels argots.

De la mateixa manera, quan l’argot nega la necessitat de la norma, quan s’encapsula en la perspectiva subjectiva i comunitària sense mirar de buscar un camí normatiu per arribar a l’altre, al diferent, i mirar d’articular-ne les diferències, es produeix un trencament del qual és molt difícil de sortir i acaba en diverses formes de solipsisme i frustració. Foster Wallace explicita una veritat sovint oblidada: rere l’autoritat de les normes hi ha una proposta ètica que diu: “Fes-me confiança”. Quan aquest propòsit ètic, que relliga les diferències, desapareix, primer només queden els lligams materials, el benestar, però de mica en mica aquest benestar també va desapareixent, perquè no hi ha cap motiu per vetllar per l’equitat. Aleshores només queda l’evasió, això és, l’entreteniment. Però ja és tard. L’entreteniment només amoroseix la davallada cap a la solitud i l’addicció. 

No és casualitat que els comtats més rellevants que han escollit Trump 20 anys després de la publicació d’'Infinite Jest', siguin també els que registren un índex més alt de suïcidis

Ni és casualitat, tampoc, que els comtats més rellevants que han escollit Trump 20 anys després de la publicació d’Infinite Jest, siguin també els que registren un índex més alt de suïcidis i d’addiccions a drogues il·legals i pastilles contra el dolor prescrites per metges d’asseguradora, ni ho és que la novel·la sigui avui llegida fervorosament als bars més nostàlgics de ciutats com Nova York. Els joves universitaris que s’hi aboquen, el viuen com un ritual de pas, amb l’esperança de trobar-hi una sortida a l’avorriment i a la buidor, una sortida que és bàsicament estètica, una mena de ritual extremadament conservador, que els permeti substituir l’absència d’autoritat per un autoritarisme soft, lliure de culpes. 

Ara hauria de proposar-hi una sortida, però l’única esperança que batega a l’obra de Foster Wallace és la de la joia del talent. La distància que va del títol L’entreteniment fallit a La broma infinita és la mateixa que va de fer servir el talent per protegir-se o per empatitzar amb l’altre, fent-lo riure. No ho he dit: la novel·la és una tragèdia dins d’una comèdia, o viceversa, i en el patetisme final s’hi llegeix: riu amb mi, que no estàs sol. Sense ser entretinguda, la novel·la assassina l’avorriment. És un començament.