Dilluns passat el periodista Alfons Quintà va matar la seva dona d’un tret i després es va suïcidar. Això ho sabem ara però, evidentment, no ho vam saber en l’instant que va ocórrer. Des que va passar fins ara s’han anat sabent diferents dades, gradualment, fins que s’ha pogut arribar amb precisió al fet informatiu central complet: que Alfons Quintà va matar la seva dona, Victòria Bertran, d’un tret i després es va suïcidar.

La informació sobre el cas, la forma sobre com se n’ha informat, ha aixecat una fortíssima controvèrsia. Tanta, que ha anat més enllà de la truculenta relació que mantenen periodistes i lectors i ha arribat fins i tot a la política. L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha escrit un extens post opinant sobre com se n’ha informat, del cas, mentre que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha fet un tuit lloant una crònica concreta dient que era "necessària".

Que era un tema que aixecaria una enorme polèmica s’endevinava des del primer minut. Hi havia un cúmul de factors explosiu, amb una persona coneguda, no massa dades i indicis d’assassinat masclista, i era molt probable que algun mitjà, o alguns, fessin un disbarat. Però igual que vaig saber aleshores que hi hauria polèmica per la manera d’informar, estic sincerament sorprès per la magnitud i arguments de la bola de neu que s’ha format. I ho estic perquè considero que el tractament informatiu ha estat, en línies generals, mereixedor de pocs retrets.

Avanço ja que hi ha excepcions, òbviament, i que només he llegit una part del que s’ha publicat. Però en els grans mitjans, agències, grans comptes de tuiter, la informació que he vist va ser bastant propera a l’estàndard exigible en aquests casos. De fet, tinc més problemes amb les cròniques 'de color' posteriors, però per alguna raó aquestes no semblen haver escandalitzat ningú. Algunes han estat fins i tot lloades pels crítics de la informació de primera hora.

Analitzem el cas: Aquest dilluns, poc després de les 19 hores, va aparèixer la primera informació que informava del fet. Puc estar equivocat, però diria que la primera en informar va ser la Mayka Navarro a La Vanguardia. En aquell moment el que se sabia era que la policia havia trobats morts Alfons Quintà i la seva dona. Navarro deixava entreveure que podia ser en circumstàncies violentes i que una de les hipòtesis dels Mossos era el crim masclista. Parlava d’una escopeta. Però res d’això no era una cosa que la periodista semblés tenir confirmat, només ho apuntava com a possibilitats.

En periodisme, una bomba posada per un musulmà no és un atemptat islàmic i una parella morta d’un tret al costat d’una escopeta no és un crim masclista. No encara

En periodisme, les possibilitats no són fets. És un fet, per exemple, que la policia treballa amb una hipòtesi, però no ho és la hipòtesi mateixa. En periodisme, blanco y en botella no és llet, una bomba posada per un musulmà no és un atemptat islàmic i una parella morta d’un tret al costat d’una escopeta no és un crim masclista. No encara. Quintà i la seva dona, que després de moltes hores vam saber que es deia Victòria Bertran, havien estat trobats morts, pel que sembla d’un tir d’escopeta, i la policia estudiava la possibilitat d’un assassinat amb posterior suïcidi de l’assassí. I aquest era el titular fins que es confirmés qualsevol altra cosa.

És interessant com funcionen les confirmacions oficials i el que el públic espera dels mitjans en diferents casos. En el mateix moment que saltava la notícia sobre la mort de Quintà i la seva dona, s’estava informant sobre l’accident de camió a Berlín. Sí, l’accident de camió. Perquè, durant hores, això i res més era el que va acabar sent un atemptat islamista a la capital alemanya. Des de la confirmació oficial de l’accident, poc després de les 20:30, fins que la policia alemanya va parlar de "possible atemptat terrorista", sobre les 5:00, van passar 8 hores i mitja. Durant aquella estona, les autoritats alemanyes havien demanat que no es difonguessin rumors, que no es difonguessin imatges per respecte a les víctimes i s’havien revelat diverses identificacions de sospitosos i una detenció. Però a les 5:00 de dimarts, allò continuava sense poder anomenar-se oficialment atemptat, malgrat ser un atemptat i que molts mitjans parlaven ja d’atemptat. I a l'hora que alguns demanaven a la premsa que parlés amb claredat de crim masclista en el cas de Quintà, d’altres censuraven que es parlés d’atemptat a Berlín.

El procedir d’un periodista en un cas com el de Berlín, o com el de Quintà, està ple de grisos i de subjectivitat. No ha de conformar-se amb la versió oficial, però tampoc no ha de donar coses per fet. Ha de provar de buscar fonts i contrastar-les, i de vegades de buscar el que diuen altres mitjans i citar informació aliena. Ha d’escollir què i a qui creure, basant-se únicament en el seu olfacte –que gairebé sempre són prejudicis, precisos o no–, en la credibilitat d’altres o de les fonts citades per d’altres, i, en general, del sentit comú. Aquesta tasca, esclar, és adob per a errors, arbitrarietats i confusions, —raonables o no tant. I encara pitjor, en l’era d’Internet tot això ho ha de fer ràpid, sobre una feina en progrés que ha d’anar actualitzant. Ha d’informar tan bon punt sap. Ha d’oferir les dades que coneix. I alhora, ha d’estar segur de tot el que diu, i de donar informació equilibrada, i de fer una informació que en conjunt s’acosti el màxim possible a allò que és, i no ha de travessar la frontera del sensacionalisme, ni del morbo, ni de l’exageració. És un equilibri mòbil, que penja de la subjectivitat, però també de les espectatives, de la cultura del moment, i de la relació creativa entre lector i text.

A l'hora que alguns demanaven a la premsa que parlés amb claredat de crim masclista en el cas de Quintà, d’altres censuraven que es parlés d’atemptat a Berlín

Amb tot això, el titular "Trobats morts el periodista Alfons Quintà i la seva dona", i d’altres variants, sembla adequat. Potser es pot acusar el titular de ser conservador en un determinat moment, i de fins i tot més conservador a mesura que les hores passaven i la hipòtesi de l’assassinat masclista guanyava força. Però sens dubte no incorria en mala praxi fins que no hi va haver confirmació oficial.

Les crítiques contra la informació de l’esdeveniment han estat diverses i contra aspectes diferents. Una de les que més em crida l’atenció és una suposada ocultació de dades personals de la víctima, en comparació amb l’assassí. Això és perfectament comprensible atenent diversos fets. El primer és que ell era una persona àmpliament coneguda i ella no. Això fa que, quan en un primer moment només es pot dir que han aparegut els dos morts, es posi el seu nom en el titular i es faci una biografia, d’extensió diversa, sobre ell. El segon, que per a molts periodistes el nom d’ella va ser una dada desconeguda durant molta estona. El tercer és que, tant per raons de respecte a la intimitat de la víctima com per raons de noticiabilitat, és discutible que el nom d’ella hagi de sortir. Jo sóc partidari de donar-lo, almenys el nom de pila, perquè un nom sempre acosta a les persones de les que es parla, se’ls posa "cara", però entenc els qui aposten per no fer-ho.

Això, respecte a per què va poder no sortir el nom d’ella. Si surt el nom d’ell des del primer moment és perquè es tracta d’una persona famosa. I això és independent de les circumstàncies de la seva mort o els seus fets anteriors. Cal recordar que no s’informa de la mort de qualsevol, i que en molt rara ocasió es posa un nom desconegut en un titular. No és normal trobar en un diari "Gonzalo Dominguez mata a Domingo González per accedir a casa seva i robar-hi" sinó "Un home mata a un altre per accedir a casa seva i robar-hi". De fet, si el nom d’Alfons Quintà es va acompanyar de "periodista" és perquè tampoc no és una persona tan coneguda, i cal associar les dues coses per explicar la identitat de la persona de la qual es parla. Informem de la mort de Fidel Castro, a seques, o del “periodista polític” Arhur Bridges a més d’un home de Vigo de 52 anys mort en una explosió de butà. La raó de les denominacions, injusta o no, és ras i curt el seu grau de coneixement previ.

I aquest fet, la qualitat de famós d’un dels dos subjectes de la notícia, és el que explica la nota biogràfica de què molta gent també s’ha queixat en l’assassinat de Barcelona. Aquesta nota té tot el sentit quan "apareixen morts". Però de fet, si la nota biogràfica és equilibrada, com hauria de ser en tots els casos, és justificada tant si "apareix mort" com si "assassina la seva dona i després se suïcida", ja que són dades rellevants d’una persona morta i autor d’una acció noticiable. Són dades rellevants sigui assassí o no, sigui moralment abominable en algun grau o el contrari. Hitler mereix una nota biogràfica atès que en vida va fer coses rellevants i de coneixement públic, bones o dolentes, triomfs i fracassos, i repassar-los per contextualitzar el personatge no vol dir que al periodista li caigui bé ni malament. En aquest cas, sí que em sembla defensable fer una nota biogràfica d’ella. Ja n’han aparegut unes quantes. Però és absurd exigir que es faci en les primeres hores després de l’assassinat, perquè simplement no es disposa d’aquelles dades.

De fet, imaginem per un moment que la senyora Bertran hagués estat exdirectora de TV3, o exministra de Sanitat, o medallista de les Olimpíades. Els titulars haguessin estat, primer: “La medallista Victòria Bertran trobada morta amb el seu marit.” i després “La medallista Victòria Bertran és assassinada pel seu marit.” O  posat en veu activa: “El marit de l’exministra Bertran l’assassina i després se suïcida.”

En periodisme, les raons que porten que alguna cosa es converteixi en notícia són els sempre subjectius "criteris de noticiabilitat". Solen posar-se en aquest sac assumptes com la novetat, la imprevisibilitat, l’impacte en fets futurs, que sigui una tendència creixent, l’afectació en la vida de les persones, que afecti a persones conegudes o importants, la proximitat –geogràfica, psicològica o d’altres tipus–, el nombre de persones implicades… i de vegades coses tan prosaiques com tenir a mà la informació en un format adequat. Ja es veu que és difícil determinar com es jerarquitza la informació, i que no és en absolut una llista de criteris tancada. Però si alguna cosa està clara és que la bondat, la maldat o qualsevol tipus de judici moral sobre els implicats no són un criteri de noticiabilitat en ells mateixos, ni tampoc modifica els existents sobre un fet.

És absurd dir que Quintà no pot ser la notícia, o que no mereix una nota biogràfica, perquè és un assassí

Per això és absurd dir que ell no pot ser la notícia, o que no mereix una nota biogràfica, perquè és un assassí. I també afirmar que la notícia és ella perquè és la víctima. Perquè la notícia no és cap dels dos, és un fet, en aquest cas un de bastant complex com és un assassinat masclista comès per una persona coneguda i un suïcidi de la mateixa persona coneguda. Tot això, aïlladament, seria notícia: tant l’assassinat masclista, com el suïcidi de Quintà, com fins i tot l’assassinat de la dona de Quintà. Però es dóna la circumstància que ha ocorregut tot junt. Bona sort a qui hagi de compondre un títol jerarquitzant amb aquest cúmul de factors on hi ha un assassinat masclista, una víctima, una persona coneguda, un suïcidi i una relació personal entre les dues persones. I ha de fer-ho en 120 caràcters.

Sí que li recomanaria que no utilitzi formules tipus "La doctora Victòria Bertran ha estat assassinada pel seu marit". Aquest ha estat el titular pel que han apostat moltes persones a les xarxes, des d’una suposada defensa de la víctima. Com a tuit m’agrada, com a títol per a un article d’opinió el trobo suggeridor, però com a proposta de titular de la notícia no puc entendre-ho. Treure rellevància al nom de l’assassí, ocultar que l’autor és una persona coneguda que es diu Alfons Quintà, és fer-li un favor pòstum que només puc qualificar de molt qüestionable. Si això s’estengués seria la forma perfecta perquè el seu nom no fos tacat per a la posteritat com un assassí masclista. És tan flagrant, que el periodista té l’obligació de preguntar al polític: ¿Hi ha algun motiu per voler ocultar el nom d’ell? ¿Hi ha alguna voluntat d’aprofitament i explotació política de la víctima? ¿Hi ha un intent de fer-se amb un marc polític aprofitant que la notícia és cèlebre per causa de la notorietat de l’assassí?

Que les coses siguin així, que per un cert cúmul de causes en la premsa un assassí aparegui amb el seu nom i una víctima no, pot desplaure’ns profundament o ens pot semblar que no és just. Però és que el periodisme d’informació no està pensat, i no veig per què deuria ser-ho, com un instrument per generar justícia. De vegades la genera, de forma col·lateral i, òbviament, és un instrument magnífic per denunciar la injustícia. Fa el segon quan assenyala Quintà, quan explica el que ha fet i quan recorda que no és un fet aïllat sinó que ocorre per la violència estructural i quotidiana dels homes contra les dones, la representació més flagrant de la qual són els quatre assassinats masclistes comesos a Espanya en les 48 hores anteriors al de Bertran.

Els mitjans n’informen, d’aquestes morts. Més del que la gent es pensa. “És que només és número a final d’any.” No és cert. Però la gent no hi clica. ¿Quantes biografies d’assassins i víctimes anònimes estàs disposat a llegir en una setmana? El periodisme té l’obligació de fer-te saber que hi ha un problema, i que és greu. I ha de buscar la manera de transmetre’t aquesta gravetat, de desnormalitzar-ho, perquè és un fet que hi ha un problema, que hi ha unes morts, i que tenen unes causes, i que es poden explorar, amb cura i profunditat, mirant de posar-hi el major nombre de perspectives legítimes. Però fer creure a la gent que perquè posem el nom de la víctima al davant quan estem fent informació estem visibilitzant el problema és mentir. L’estem, de fet, ocultant, perquè estem mirant de fer un discurs, i no de lluitar contra la difícil expressió dels fets a l’interior del vocabulari d’una cultura.

Impartir justícia, homenatjar memòria, fer reparació, servir consol, castigar i sentir-se repugnat pels fets és l’espai per al lector

La de denunciar la injustícia o impartir justícia ha estat la principal confusió en la qual han caigut la majoria de les crítiques al tractament informatiu del cas que he pogut veure. Una confusió, en realitat, estesa, fomentada des dels mitjans i professionals, molt arrelada en la consciència ciutadana. El periodisme com a una cosa democràtica, amb capacitat de rescabalar, amb obligació d’entrar en judicis morals, útil per impartir justícia. "Sense periodisme no hi ha democràcia", diu l’axioma, per la qual cosa el periodisme ha de ser el vehicle que posi al seu lloc els dolents, els subjugui i els condemni a l’ostracisme, mentre rescabala les víctimes i les homenatja.

Però el periodisme no va d’això. El periodisme va, amb tots els grisos que es vulgui, de recollir informacions, prioritzar-les segons uns criteris d’interès i, quan es comproven certes, presentar-les de la forma més similar a la realitat possible. Impartir justícia, homenatjar memòria, fer reparació, servir consol, castigar i sentir-se repugnat pels fets és l’espai per al lector. I de l’escriptor d’opinions que, aleshores sí, pot fer el joc retòric de posar la víctima al centre, la seva vida, les seves esperances, mentre el periodisme d’informació furga també en la vida i obra de l’assassí, per posar sobre la taula raons i explicacions possibles: ¿Fou sempre així? ¿Va canviar? Aquest espai de l’opinió és un fur que forma part de la llibertat del ciutadà, que el periodisme d’informació ha de protegir justament sent curós i no ficar-s’hi si ho pot evitar. Quan des del polític a la turba se li demana al periodista que faci relat enlloc d’informació, s’està envaint aquest fur sagrat i fràgil, s’està volent aprofitar les emocions del moment, la necessitat de fer justícia, la ràbia de veure un home poderós i reconegut assassinant una dona treballadora i anònima. Però el de la lliure opinió és un fur al qual ningú no hauria mai de renunciar, encara que en molts moments el caos de la realitat desconcerti tant i sigui tan difícil d’ordenar que el que ens surti de l’ànima sigui voler renunciar-hi i que ens el donin fet.