Si la República pot ensenyar les metes —l’una, l’altra, o les dues, a gust de l’artista— la Veritat, perquè sigui l’autèntica, només se’ns pot presentar en esplendor, sense calces, ben conilla. Vagin amb compte perquè si va amb els ulls embenats aleshores és la Justícia i si va vestida i ben tapada podria ser la Mare de Déu, o una doble que ve d’un pessebre vivent o una digna senyora mafumètica. Jo ja comprenc que a la Veritat és difícil de treure-la quan surts a fer unes copes, a passejar, a un sopar familiar o a un vernissatge amenitzat amb poemes de Carles Duarte, el Conco. La Veritat entremaliada, a la que et descuides, es desfà de cop de la culot, de les bragues com si diguéssim, i ensenya amb la vitalitat que sempre l’ha caracteritzada, millor que qualsevol turoperador amb una llicenciatura en Història, tot l’Alt Empordà, de Figueres a Colera. La Veritat és especialment inconvenient sobretot si has d’enraonar —és un dir— amb algun polític independentista, quan ai, li aboca per la ferida que el català es transmet de pares a fills per sota del 37 per cent i que va minvant. I que la qualitat de la llengua transmesa o és hemofílica o té altes concentracions de nicotina espanyolista. Potser sí que ara el jovent ja sap millor el pitunglis que abans, però, en canvi, el català no li aprofita per a gaire re.

Servidor, ha arribat el moment de confessar-ho, va néixer sota una col. I quan el van dur a estudi va veure —o li va semblar veure— que mentre els espanyolistes tenien una flaca per la milícia, la mol·lície i la malícia, els catalanistes eren igual de ganduls i de malcovats però, en canvi, semblaven una micona més pacífics, més llegits, més europeus, més amics de la Llibertat. Per aquest motiu, durant anys i panys emprar el català va servir per a la contestació antifranquista, per reivindicar la identitat catalana, per fer-se una cultureta arreglada, especialment distant de la força centrípeta del Siglo de Oro, la generació del 98 i del “que inventen ellos”. Els independentistes contemporanis vam néixer coincidint amb la guerra de Cuba —com recorda la sagrada bandera de l’estel solitari i pur— quan vam col·legir que no podíem continuar essent espanyols perquè era i continua essent vergonyós. Però vet aquí que és aleshores quan la Veritat nua i descarada ens estira les orelles i ens recorda que s’atrapa més aviat un mentider que un coix.

La Veritat és que la immersió en català s’ha relaxat tant a l’Escola Pública de Catalunya que cada vegada té més classes en espanyol

El Govern ens amaga que el català està perdent a gran velocitat prestigi social i notorietat cívica. És incapaç de promoure indústries culturals prou interessants per a les generacions més joves que, desenganyades, consumeixen només productes en espanyol i en anglès. Les pobres excepcions de la norma o bé són insuficients o directament no fan cap servei públic. Seguint l’herència malèfica de Jordi Pujol, el Govern continua marginant els grans intel·lectuals del país en favor dels porcels, villatoros i cabrés, és a dir, dels llagoters del poder que —a diferència de Vargas Llosa, per posar un exemple clar— no tenen un públic significatiu que els justifiqui i viuen de fer veure que el món de la cultura fa costat als manaires.

La Veritat és que la immersió en català s’ha relaxat tant a l’Escola Pública de Catalunya que cada vegada té més classes en espanyol. Que les autoritats, la inspecció i els directors dels centres es tapen els ulls davant el creixement exponencial de l’espanyol com a llengua real i viva, vehicular de la majoria dels nostres escolars. Que el menfotisme dels responsables i el silenci còmplice dels administradors ha arribat a un punt que no es pot pas dissimular. Que el prestigi que havia tingut el BUP, fortament catalanitzat, ha desaparegut en ser engolit per l’ESO, un ensenyament que en la pràctica ha esdevingut una mena d’FP amb ínfules curriculars. La Veritat si va nua es veu que té unes bones metes, encara que ens la vulguin tapar. És per aquest motiu tan sa que si volen, volguts lectors i lectores, il·lustres ciutadans tots, ja continuarem un altre dia.