Una Nínive pigmea s’acarnissa avui damunt de Catalunya, ho va dir Josep Carner acabada la guerra civil, i sembla que la sorra del temps ha passat en va, que l’experiència de quaranta anys de dictadura franquista i de quaranta anys més de democràcia a l’Estat espanyol ha servit només per incrementar, encara més, l’odi o el menyspreu per tots aquells milions de ciutadans que ni són Espanya ni volen ser-ho, que són diferents, que pertanyen a una minoria nacional, a una discrepància activa. Diuen alguns que abans que el separatisme comencés a guanyar eleccions tots ens estimàvem molt i que convivíem molt bé en la Catalunya espanyola, ballant sardanes, però el cert és que, històricament, Catalunya és una nosa i una colònia ingovernable. Quan el general Espartero va dir que calia “bombardejar Barcelona cada cinquanta anys perquè Espanya anés bé” no hi havia independentistes però ja hi havia odi, i fixeu-vos-hi bé, ja existien els acudits de catalans de mal gust. Hi ha acudits de catalans, de bascos, com hi ha acudits de marietes i de jueus, acudits contra els desgraciats, però mai no haureu sentit un acudit d’espanyols ni de madrilenys senzillament perquè l’odi i la ridiculització la generen els uns i no pas els altres.

Avui, el sistema polític espanyol i espanyolista continua castigant i empresonant personalitats independentistes com ahir ho feia amb altra mena de dissidents. Perquè, en realitat, li és igual si es reclama la separació d’Espanya de manera violenta o de manera pacífica, perquè li és igual si es vulneren els drets polítics dels representants sobiranistes. La integritat territorial d’Espanya és un valor suprem, i és més important que cap altra cosa. Es proclama obertament que Espanya és la democràcia i la democràcia és Espanya, fent una confusió interessada que revela un fonamentalisme dur, acrític. La democràcia espanyola és avui la nova religió laica, els tribunals espanyols en són els sacerdots i qualsevol dissidència pot ser eventualment castigada. On tradicionalment el fonamentalisme espanyol, el nacionalisme espanyol, havia escrit “Déu, pàtria i rei” avui escriu “Democràcia i Espanya” amb la mateixa actitud mística, amb l’arrogància encesa del convers, com si Espanya tingués alguna cosa a veure amb la Grècia de Pèricles o amb el baró de Montesquieu. Amb un poder sense contrapoders ni sentit de l’autocrítica com qualsevol democràcia adulta, la democràcia espanyola té la complicitat dels governs d’Europa però no convenç gens l’opinió pública internacional, tots els diaris del món en van plens. Amb tan d’esment fonamentalista a la democràcia i a la llei, el règim de 1978 es desprestigia sol pel seu autoritarisme. Per als que encara formen part de les religions més tradicionals, el fonamentalisme, el nacionalisme espanyol, els té reservat el missatge en un altre format, el que el cardenal Rouco Varela va proclamar fa poc: “Espanya és un bé moral”.

De la mateixa manera que, no fa tants anys, s’assegurava que Francisco Franco era cabdill d’Espanya “per la gràcia de Déu” avui se’ns assegura que voler la independència de Catalunya és contrari a la Constitució Espanyola, i per extensió a la democràcia. Que el món, un cop més, es divideix entre els bons i els dolents, entre els que fan el bé, com el cardenal Rouco, com el president Juncker, i els altres, els malvats, el president Carles Puigdemont o Albert Pla. De fet, la Constitució Espanyola, com qualsevol Constitució democràtica, enlloc exigeix  ser acatada i, ben al contrari, protegeix en teoria els discrepants. No acatar la Constitució Espanyola és constitucional per molts reglaments i protocols que s’exhibeixin i per molt que perdonin els presoners polítics que avui simulin que ja han estat prou humiliats, prou escarmentats i que no tornaran a treballar en favor de la independència de Catalunya. Tampoc és que els vulguin matar, no pas, només volen destruir-los políticament i humana. Sé que la santa i immaculada repressió espanyola no s’acontentarà pas amb agenollar polítics, amb amenaçar professors de l’escola catalana o intimidar pares que s’han fet acompanyar pels seus fills en les recents manifestacions i concentracions. Sé que aviat els mitjans de comunicació ens veurem afectats. D’alguna manera. Serà fàcil de comprovar i molt divertit. Serà quan donem crèdit a les paraules Jean-Claude Juncker, ahir vestit amb un bonet acadèmic que sembla una làmpara de peu, el dia en què a Salamanca li van tornar omplir la vanitat amb un doctorat honoris causa. Ah Salamanca, quina bella universitat, tan antiga i senyorial. ¿No va ser allà mateix on Miguel de Unamuno va pronunciar el seu famós discurs contra els fonamentalistes espanyols d’aleshores, els de Falange i de les JONS? Allò tan conegut del “venceréis pero no convenceréis”... Està tot igual allà, ja us ho deia, sembla que no passi el temps...