De vegades se sent vociferar algun avi o alguna iaia amb la mainada al càrrec que sentencia: “Una guerra, una bona guerra, hauries de passar i veuries com escarmentaves”. Tant hi fa l’edat o si l’anciana persona ha conegut efectivament alguna guerra o s’ho empesca, ni sé si tots els infants queden trasbalsats amb l’amenaça o si n’hi algun que, en secret, realment voldria experimentar el que és una guerra. Buscar les emocions fortes de la vida. Del que estic convençut és de l’inconfessable i permanent interès entre els adults pel fenomen guerrer, per la violència. A casa, sempre que hi ha hagut alguna festa o festeta es produeix el mateix fenomen: un amic meu, reporter de guerra, acaba arraconat en un sofà i envoltat de senyores, explicant tot d’històries bèl·liques enmig d’un espès silenci. I és que ja som vàries les generacions que només hem vist la guerra a les pel·lícules. És un fet històricament nou, un fenomen estrany per als humans de les nostres latituds. Només vivim la violència quan es produeix un assassinat domèstic o un episodi aïllat de terrorisme. El del cavall roig, el segon genet de l’Apocalipsi, quan galopa, ara com ara ho fa en horitzons llunyans, a Síria o a l’Àfrica negra.

Ahir, però, 19 de juny de 2017, vam conèixer una terrible novetat. Ja ha aparegut terrorisme de l’altra banda, ja tenim violència espontània contra l’islamisme i ja hem arribat a un estadi de deliri superior. Ara els automòbils assassins circulen en les dues direccions i l’estupidesa humana progressa adequadament i a tota llet. Ja tenim aquí una nova forma d’enfrontament, de guerra. Com es demana el cèlebre acudit “Per què hauríem de dialogar si podem anar a hòsties?” Mister Darren Osborne, al volant d’una furgoneta i cridant “mataré tots els musulmans” va atropellar vàries persones a la sortida d’una mesquita de Londres, en va matar una i en va ferir vuit. Com a Història de dues ciutats de Charles Dickens, el contrapunt a París no es va fer esperar i un conductor armat va estavellar un automòbil contra un furgó de la gendarmeria als Camps Elisis. L’ésser humà, enfilat dalt d’un transport motoritzat de quatre rodes, pot veure’s a ell mateix com un cavaller errant, de vegades fins i tot proveït d’alguna enganxina com a distintiu heràldic. Velocitat temerària, ideals suïcides i venjatius mai no ens en faltaran. Abans que les noves tecnologies ens obliguin a moure’ns en cotxes governats per ordinador, alguns conductors exhibeixen la seva particular forma d’entendre la llibertat individual. El passat dia 13 de juny un mecànic enfurismat va precipitar al port d’Arenys un Mercedes negre propietat d’un client que no li pagava. De la venjança al terrorisme hi pot haver només una petita distància automobilística.

Sembla que els terroristes amb cotxe han arribat per quedar-se. Potser sempre hi han estat i és veritat que alguns accidents de trànsit són, en realitat, suïcidis amagats que s’enduen pel davant víctimes innocents a la carretera. Individualment potser som tots molt bones persones i molt entenimentades, però, a veure, parlant amb sinceritat, en conjunt, com a societat, ¿què és més important per a nosaltres, la placidesa del seny o la pulsió animal que ens aboca a la violència, a la fascinació per la guerra?