Vet aquí tot l’esplendor de l’Edat Mitjana catalana, tots els misteris, tots els secrets —la bellesa sempre és un secret— continguts en la nova pintura que ha adquirit el Museu Nacional d’Art de Catalunya, La decapitació de sant Baldiri, de Lluís Dalmau. Sí, devia estabornir els caparrons dels que la miraven i remiraven, incrèduls i badant boca, voltada de ciris que cremaven alts, perfumada d’encens, decorada amb veus blanques, allà al capdamunt, com a taula superior del retaule major de l’església parroquial de Sant Boi de Llobregat. Regnava nostre senyor N’Alfons el Magnànim però, exactament com passa ara, els infants, els joves, van ser els primers d'adonar-se de la factura nova, arriscada, excepcional de la gran pintura. S’hi passen les hores mortes contemplant el prodigi, de la mateixa manera que avui són davant de l’ordinador i del televisor. De la mateixa manera que s’omplen els ulls amb la rica qualitat dels teixits, amb la moda, amb el relleu de les formes, com si fossin quasi de Versace, i les imatges gairebé de Tarantino, amb tota la sang pintada que brolla i que reclama el drama veritable d’una religió veritable. I també amb tot l’or resplendent d’una autèntica història d’amor i de mort, de poder i de voler, de vida pintada, representada, atrapada, com per art d’encantament, com en un sospir, com en una ficció que diries que és ben bé com la veritat. Del plaer en la representació, del goig pel simulacre en parla durant aquells anys, als Estramps, el moro català Jordi de Sant Jordi, el més subtil, el més extraordinari músic i poeta.
El Mestre Lluís Dalmau ha fet un viatge d’estudis a Flandes enviat pel senyor rei, i del que ha après en terres de comerciants de panys i sumptuositats ens deixa aquesta pintura del turment de sant Baldiri, escapçat amb una destral segons la tradició cristiana originària de Nimes, allà a ca l’occità, on hi ha els nostres cosins de més amunt. Teniu l’arma del crim a la vostra esquerra, al costat del mal, en mans d’un semihumà ferotge i pelut, d’un botxí primitiu que ja no s’exalta ni es refocil·la perquè n’ha format una de grossa. El monarca que hi ha enmig de l’escena sospesa també com ha de reaccionar dignament i és imitat pels soldats, imitat pels cortesans també. En decapitar el sant —que no sabien que farien sant ni màrtir de la fe— el cap de Baldiri el diaca, també conegut com a Boi el diaca, surt disparat com un projectil, i amb un pes colossal, impensable, rebota tres vegades a terra abans d’aturar-se, esberlant el terreny, foradant tres ulls que esdevenen immediatament tres fonts d’aigua pura, clara i santa, tres fonts on s'amorren els peregrins, el coix que no té cama, els que busquen la divinitat i, naturalment, els assedegats de tota condició i natura. Un escapçat que, de cap, ens convida a beure per a la set.
De la mà mestra de Dalmau conservàvem altres extraordinàries pintures dignes de deixar-hi alguna diòptria. Una de les quals, potser la més extraordinària, era el retaule que des de l’edat mitjana aixoplugava l’església de Santa Maria del Mar. Aneu-lo a buscar ara després que les brigades revolucionàries hi calessin foc sense destriar la superstició de l’art de la superstició de la vida interior. Almenys si se l’haguessin venut, el retaule, avui el podríem contemplar en qualsevol museu nord-americà, com passa amb l’extraordinari Sant Jordi de Bernat Martorell, exiliat de fa dècades al museu de Chicago. Llàstima. Aquest sí que no, no tenim diners per recuperar-lo.
