Se n’està enfotent, ho veieu o què? Inesperadament el senyor gran s’ha agenollat per tallar el pas als homes negres i, de cop, s’han quedat allà parats, quiets, sense saber què fer-ne de la virilitat militar que duien calenta de casa, sense veure ben bé per on han de tirar ara. Hi ha una pausa i un silenci i una fotografia, com quan passa un àngel, com quan l’angelet, el nen, va i talla el camí a una senda de formigues negres. Tots vam ser fa molt de temps un nen que fa vacances i que atura en sec les formigues, per això, xalem quan veiem detinguts els policies que fan detencions. Va ser la primera vegada que frenàvem solets un poderós exèrcit en formació i confirmàvem l’enorme plaer de fer la punyeta, de dur la contrària, d’anar en sentit contrari o de sortir amb un ciri trencat. A més a més, el plaer de la dissidència, en una ciutat tan ben bombardejada com Barcelona, potser encara ve més de gust que de passejar en golondrina o d’admirar els prodigis del gòtic a la ciutat vella. És un home gran, inofensiu, cabells blancs, insignificant, que de cop i volta s’ha agenollat i aixeca les mans fent una mena de creu. I se n’està enfotent, els està collonant.

Si aquesta imatge fos d’una primavera àrab, d’un motí d’Ucraïna o d’una guerra de religió asiàtica tindria un significat molt diferent. Però som catalans i sabem molt bé el que significa, sabem què vol dir exactament que aquest home es rendeixi, s’humiliï fent veure que està mort de por, perquè Barcelona és també la ciutat dels surrealistes, de Pujols, de Dalí, és la ciutat on després de tanta sang, després de tanta revolució, repressió i revolució, allò que era patètic acaba esdevenint senzillament ridícul. Perquè demà m’afaitaràs. Els catalans independentistes estan realitzant una cosa molt estranya, una cosa que és avui única en el món, encara que hi hagi tot de savis que els diguin que això no es fa així sinó aixà, com si algú sabés fer-la aquesta cosa tan difícil de la independència, com si fos tan fàcil com llegir un llibre i després pontificar. La independència a la catalana s’està fent així, sense que ningú no sàpiga si és un bon camí o no perquè encara hem de veure com acaba tot això. El que ja està ben clar és que la revolta està moguda per un profundíssim desig de collonar, és a dir, de donar tant i tant la raó als adversaris i de fer veure que ens han vençut abans de començar que es produeixi la hilaritat, l’aixecada de camisa. Ara com ara és una guerra a la manera d’Astèrix i Obèlix però sense pocions màgiques ni mastegots perquè els catalans han perdut la por a l’autoritarisme d’Espanya. És la primera vegada en la història que Madrid no pot assassinar la gent per ser independentista o roja. Com a molt la Guàrdia Civil et pot detenir o et pot clavar una bona hòstia. Hi perdran ells més que nosaltres. Sobretot si poses enganxines als cotxes de la Benemèrita Institució, si els amagues les armes perquè no les puguin fer servir, sobretot si el governador Millo surt per la televisió traient foc pels queixals i dient que no som seriosos. Ens ho passem bé per primera vegada. Vet aquí per què han reaparegut les cançons de la Trinca, la primera escola de formació política del nostre país, vet aquí per què han regalat figues als policies: perquè les manifestacions són manifestacions ben burgeses, com les de les bones revolucions burgeses però sense trets. Hi ha música, hi ha ampolles d’aigua, càtering de campanya i ganes, moltes ganes de dur la contrària, de ser independents, independents d’ells. Perquè això ha arribat a un punt en què només és possible posar-los en ridícul. Per això els regalem clavells, jo n’he regalat ja uns quants. Qualsevol comparació, sigui la que sigui, entre el desembarcament de la Guàrdia Civil i la Revolució dels Clavells deixa en molt mal lloc els espanyols. A la revolució portuguesa les forces armades eren les forces del país i estaven a les ordres de la voluntat popular, no com aquí. Ja seria hora que comenci a sentir-se a les concentracions la cançó Grândola, vila morena. Cal recitar als guàrdies civils sobretot el tros que diu: “O povo é quem mais ordena”, qui mana més és el poble. (Continuarà, ja ho crec que continuarà)