Els polítics de Podemos pretenen confondre l’opinió pública. Per una banda s’anomenen així, “podemos”, perquè estan convençuts del seu poder, de la seva capacitat per canviar tot el que calgui canviar i, en canvi, afirmen que el poble de Catalunya no pot fer la independència perquè la independència, això sí que no es pot. I no es pot per una senzilla raó de pes podemita: perquè no. Amb el mateix rigor i profunditat de pensament aquesta setmana han desembarcat a Barcelona el seu Tramabús, unint durant el trajecte alguns punts del plànol de la ciutat, com si fos un bus turístic. Per una banda han passat pel davant de l’antiga seu de Convergència i temple major del déu Pujol, oblidant “casualment” de fer el mateix davant la seu del PSC del carrer Nicaragua, com si la corrupció dels uns no hagués estat possible sense la corrupció dels altres i així explicant-nos, per tant, una veritat a mitges que esdevé, per simplificació, una mentida sencera: que la corrupció només és de dretes. I no. Els senyors i senyores de Podemos no poden oblidar les trames corruptes dels socialistes com si mai no haguessin existit només perquè siguin uns hipotètics aliats parlamentaris de la formació de Pablo Iglesias a Madrid. 

També ha estat un greu error presentar-se prop del Palau de la Música, un temple major del catalanisme des que va ser construït el 1908, com si la institució fos culpable d’haver-se deixat saquejar per Fèlix Millet i el seu companyó Jordi Montull. Si el Tramabús volia denunciar l’espoli de la institució, només havia d’haver-se plantat davant de la fastuosa finca de Millet situada al capdamunt d’un turó de l’Ametlla del Vallès. Avui dia, amb els mapes de Google és ben fàcil de trobar, encara que l’autobús vingui de la capital d’Espanya. Però probablement els de Podemos han pensat que allà, davant de la porta d’entrada al casalici Millet, no haurien tingut gens de públic disposat a l’aplaudiment per fer efectiva la seva denúncia teatral. I el teatre és molt important per als nois i noies de Podemos.

El seu màxim error, però, ha estat iniciar el seu recorregut de denúncia davant les torres negres de la Caixa, un banc que és alguna cosa més que una institució que fa comerç amb els diners. A cap diari he vist que la Caixa hagi estat condemnada per corrupció. I no és just ni intel·ligent simplificar aquesta qüestió major que ens ateny a tots. Com recorda en el seu darrer i monumental estudi en tres volums Antonio Escohotado, Los enemigos del comercio, els que se situen en contra dels bancs, de l’intercanvi de productes, de l’activitat comercial, no només són enemics de la llibertat, també són enemics de la realitat. I la realitat és que les democràcies més avançades, el primer món, fonamenten la seva llibertat en la seva riquesa, i la seva riquesa en el lucre, en aquesta fórmula meravellosa anomenada lucre que és la responsable de la dinamització econòmica, i per tant, en el benestar d’una part substancial del planeta, una part cada cop més àmplia. L’economia que no és de mercat és una economia que reclama a crits l’adveniment de la dictadura.

La notable activitat filantròpica de la Caixa no mereix que se l'equipari amb la corrupció política que està minant la nostra societat

La notable activitat filantròpica de la Caixa no mereix que se l'equipari amb la corrupció política que està minant la nostra societat. És precisament al revés, la politització de les caixes i dels bancs és la que crea opacitats i robatoris de guant blanc mentre que la no-intervenció dels polítics descontrolats afavoreix el joc net econòmic i polític. Ningú no pot negar que les entitats bancàries han comès errors, sobretot pel que fa a determinats béns de primera necessitat com l’habitatge, però no només hi ha hagut errors. Catalunya compta, gràcies a la Caixa, amb un banc que inverteix més de 510 milions d’euros a l’any en acció social, situant el nostre país com un dels puntals internacionals en l’acció redistributiva de la riquesa. No només la fa ni l’ha de fer exclusivament l’Estat. En investigació biomèdica, per exemple, sé que no hauríem assolit la potència que tenim sense aquest banc que Podemos ataca. Quan el Tramabús se situa davant de les torres negres de la Diagonal, hauria de tenir present que l’entitat té 33.200 pisos de baixa renda a tot l’Estat Espanyol mentre que l’Ajuntament d’Ada Colau continua fent executar desnonaments i no ha invertit de manera significativa per oferir solucions als barcelonins i barcelonines que volem continuar vivint en aquesta gran ciutat de la Mediterrània.

Els bancs generen desconfiança fins que recordem que l’home de moda, Emmanuel Macron, va treballar fins fa poc per als Rothschild, fins que veiem què passa amb els països que no tenen bancs potents ni compromesos amb la seva societat. No negaré als lectors que les cartes que m’envia aquesta institució financera per vendre’m qualsevol producte van directament a la paperera. Però que, per la mateixa raó de desconfiança, me’ls crec molt més que els professionals de la demagògia, del populisme, de la conflictivitat social programada, els nois i noies de Podemos. Moltes gràcies per recordar-me que, comparats amb la Caixa, no heu fet altra cosa que xerrar per no callar.