Que no, que no sabeu el que és la vergonya ni la decència. Tota aquesta manifestació de dissabte, tota aquesta comèdia contra l’atemptat islamista de la Rambla que més que atemptat semblava un accident, una simple relliscada, com si ningú no l’hagués provocat, com si no tingués més culpables que el rei d’Espanya que mercadeja amb armes, com ja ho duia escrit de casa el David Minoves, l’amic entranyable del tercer món i fins i tot del segon. Que no. Que fins i tot hi havia pancartes contra la islamofòbia, com si els terroristes fossin senyors islamòfobs en lloc d’islamistes i els setze morts fossin de la religió de Mafumet i no gent dels altres. Que ho manipuleu perquè us han volgut manipular. És cert però no n’hi ha prou. Està molt bé que sembreu la ciutat de banderes independentistes amb l’estel solitari, radiant, blanc de tan pur, que n’ompliu fins a l’horitzó si cal, però sense jugar amb el terrorisme, amb la vida i amb la mort. Mentre el major Josep Lluís Trapero, el nostre heroi, el nostre Mosso, no s’estava d’hòsties i treballava per protegir-nos, sense lliurar-se a la mol·lície ni a la secreció lacrimal o a la poca-soltada, vosaltres fent de les vostres, incansables. L’alcaldessa Colau somreia a la càmera com si fos carnaval, omplint l’aire de paraules falses com ara ‘proactiu’, proclamant l’excel·lència ètica de Barcelona, la nostra superioritat moral. Sense cap vergonya us heu abocat a competir en bondat, a exhibir-vos com els i les més bones persones del planeta, a disfressar-vos com els més tolerants, els més dialogants, els més simpàtics i empàtics, fins a tal punt que alguns de vosaltres ja us excedíeu en la vostra comprensiva mirada cap al terrorisme, amb la vostra manera de contemporitzar que gairebé es diria que en la propera ocasió —hi ha més dies que llonganisses halal— vosaltres també col·laborareu en el proper assassinat en massa, com un gest de bona voluntat i de diàleg fecund i ininterromput amb altres maneres multiculturals de veure les coses des d’una posició multialternativa i polivalent. Esteu tan contents de fer veure que sou com no sou, de somniar truites de molts ous, de proposar diàleg als que volen pelar-nos que heu aconseguit empastifar-nos a tots de bonisme irreal, de carrincloneria grassa, de cursileria, de sentimentalisme buit, d’impostura. D’ideologia. Una senyora, una noia, em deia ahir per Twitter que no era just que hagués criticat en l’article de dissabte el Doraemon de peluix, els altres animalons de peluix, ja que potser —va subratllar el ‘potser’— havia estat un nen qui en la seva infinita bondat havia tingut aquell extraordinari gest humà. ¿Quin mal hi ha?, preguntava. Ahir a la nit en Pisarello va començar a fer neteja de tot aquell deliri d’espelmes, espelmetes, poemes, peluixos, proclames i altres beneitures. Jo us diré el mal que hi ha en tot allò, és ben senzill. El mal de tot aquest circ és que és mentida, de dalt a baix.

Deixeu de banalitzar el terrorisme. El gènere humà no és com dieu a totes hores ni els catalans o els barcelonins estem fets de mel i mató. Deixeu de veure les exigències de la vida com una catàstrofe. I admetem que no sabem fer el dol en una societat que ha decidit amagar la mort i els vells, que està fascinada per l’èxit. La vostra falsedat no l’amagareu contestant-me les enormitats que us delaten, que us despullen, tan curts d’ètica com de bones maneres amb el discrepant. A més a més, deixeu-me dir-vos, amics independentistes, benvolguts compatriotes, contemporanis tots, que aquest sentimentalisme exagerat i tronat és ben poc català. L’exhibició de la mala consciència moral no només no enganya ningú sinó que ens allunya dels nostres avantpassats, de les formes tradicionals del capteniment català clàssic. De les formes de vida ancestrals catalanes fonamentades en la modèstia, el capteniment, la prudència i el pudor verbal. En el cèlebre seny. Com diu Georges Brassens dels llenguadocians, cosins germans nostres i que per al cas som pastats, “és el mateix ensenyar el cor que el cul”. Tampoc caldria tornar als extrems d’Àngel Guimerà que va tornar-li l’únic petó que la seva mare li havia fet, d’infant, quan la va haver d’enterrar. Només que recuperem per internet alguna entrevista amb Donald Trump i l’observem una bona estona aviat veurem que la sinceritat desfermada té també inconvenients.