Se’m calumnia, se’m difama, m’ataquen amb cops baixos persones indesitjables que, fa anys, s’haurien sentit més que honorades de cenyir-me els cordons de les sabates o el botó dels pantalons. I això que sóc de naturalesa plàcida, de formes educades, mesurades, de tarannà bonhomiós i dolç, fins i tot, cordial. Sense excessos, sense estridències ni escàndols, sóc una persona perfectament correcta, per això la tieta Mercè, monja ella, que em coneixia bé, va voler fer de mi un sacerdot, la pobreta ja intuïa que allà on jo anés miraria sempre de fer el bé, o almenys, acompanyaria les persones desventurades tot consolant-les en la seva dissort, assistint-les, conformant-les, aconsellant-les resignació i mansuetud. Mai no faria mal a una mosca. Al judici em quedaré ben quiet. Que m’observin, que vegin la classe de persona que sóc. No mataré la mosca que pugui tenir a la mà. Espero que m’estiguin mirant. Ho veuran. Ho veuran i ho sabran. I diran, “guaita, però si és incapaç de fer-li mal a una mosca”.

No accepto que se’m compari amb Jordi Pujol i que es digui que he enganyat els electors que em van votar. Jo no tinc fills i, a diferència de l’expresident, mai no he embarcat els catalans en cap quimera irrealitzable. Com a molt m’he presentat sota lemes ben genèrics i ambigus, com per exemple, “vota futur”, de les eleccions generals de 1993, o “pel canvi” amb Felipe González el 1982, quan és evident que de futur i de canvi sempre n’hi ha per poc que sigui, he he, no troben? Com el meu amic Miquel Roca i Junyent no he anat alliçonant ningú ni m’he volgut establir com a referent moral ni polític de cap col·lectiu. He anat sempre a la meva. No se’m podrà acusar de cap mena de favoritisme com amb altres polítics catalans que van passar per Madrid com Víctor Balaguer, Joan Prim, Estanislau Figueras o Pi i Margall. La meva gestió política no va afavorir gens el catalanisme ni els catalans, ni cap col·lectiu en concret. I l’únic que es pot dir és que vaig afavorir la cultura comprant a càrrec del ministeri de Defensa un preciós piano per a la residència oficial del ministre. I que vaig aconseguir distreure els militars de les seves temptacions colpistes amb alguns entreteniments. Entreteniments que no val la pena esmentar per modèstia. Tot i que el Tribunal de Comptes va assenyalar un forat de 162.000 milions de pessetes —de pessetes ¿eh? no d’euros— sense justificar entre 1982 i 1987, el cert és que vaig tenir fortuna amb la distracció. Sé distreure. Vaig crear un Instituto para la Vivienda de las Fuerzas Armadas (INVIFAS) per realitzar operacions immobiliàries. Gràcies a l’experiència que vaig aconseguir en el sector del totxo, aconseguiria després tenir els grans èxits que he tingut a Catalunya Caixa com el President definitiu del sanejament de l’entitat bancària. Després de mi, ningú.

No tinc res a veure amb els Millet. La Fundació Pau Casals no és el Palau dels del PSC, en absolut. Però, per favor, ¿on anirem a parar amb tanta desconfiança?

No voldria presumir però és una evidència que la meva presència és beatífica, enriquidora. Així com hi ha persones que han de treballar en les empreses on són contractades durant moltes i llargues hores, a mi només em cal fer acte de presència ocasional per aconseguir que aquella firma millori substancialment. Em remeto als comptes de resultats. Per això, l’agost de 2008, durant el segon tripartit, el Govern de la Generalitat, va aprovar un decret en què limitava a vuit els càrrecs que es podien ocupar simultàniament en els consells d’administració. Amb només tres càrrecs com regia la llei fins aleshores no hauria pogut dur el bé i la prosperitat a tantes i tantes empreses que han confiat en mi. He dit que la meva actitud sempre ha estat la del servei a la societat. I només accepto de manera simbòlica, com a acte d’agraïment els salaris que em concedeixen.

Per últim diré que no és veritat que la meva actual participació a la Fundació Pau Casals com a vicepresident tingui res a veure amb cap altra institució musical vinculada amb la política. El cas Palau de la Música Catalana és un exemple aïllat d’aprofitament que jo censuro. No tinc res a veure amb els Millet. La Fundació Pau Casals no és el Palau dels del PSC, en absolut. Però, per favor, ¿on anirem a parar amb tanta desconfiança? I no, no m’he emportat ni un euro de la caixa ni m’han interessat mai els diners. ¿Els diners? Mai de la vida no m’han interessat, creguin-me. Espero que m’estiguin mirant. Ara si tingués un piano a mà els interpretaria un impromptu, per a gent de la nostra qualitat, del nostre preu.