Si Laura Gómez no m’envia aquesta foto no hauria vist tan bé, tan clar, que Marta Pascal no filosofa. No fa com l’oncle occità de Clarmont d’Alvèrnia, En Blasi Pascal, gran pensador i inventor d’una màquina de calcular, que avui és una de les glòries de França quan també podria ser-ho de Catalunya, de la nova Catalunya projectada. La Pascal d’aquí va per feina, té projectes que vol fer realitat i el temps no el perdrà gaire en la conversa que veiem. Li aixeca el dit a la seva companya Montserrat Candini per subratllar el que li està dient, és manaire, eixuta, prou dura, resolutiva i, amb ganes de veure el seu Jordi hiperactiu, té ganes d’enllestir si és que es pot enllestir ja. De vegades també pot optar pels seus grans ulls dolços que, si vol, et poden desmuntar. Al coratge maternal i tendríssim cal afegir-hi una anatomia de catalana rabassuda i rabassaire, osonenca, amb els pits i els turmells de Ben Plantada, d’escultura del senyor Clarà, que ens ajuda a reconèixer-la fins i tot abans d’haver-la coneguda. Marta Pascal s’assembla tant a tantes i tantes dones del país, acompanyant-se els cabells amb l’altra mà, seient de costat amb un peu enlaire, la seva imatge ens és tan familiar i poc sofisticada que sembla ben bé de casa, i ens costaria molt imaginar-la fora del nostre àmbit o en una actitud arronsada o poruga de noia acabada d’arribar. És a Donald Trump al que no me l’imagino dient-li les mateixes animalades masclistes que ahir va etzibar-li a Madame Macron; si fos davant de Marta Pascal, de la seva presència i bona salut, segur que s’hauria estimat més comentar el bon temps que ahir feia a París, als Camps Elisis.

La fotografia, feta al Parlament, també ens deixa veure un llibre, un estri per escriure i el mòbil de la coordinadora del PDeCAT. Són a la dreta, a la part fosca, obscura de la imatge, i es pot entendre com una mena de símbol inesperat, de senyal que ens adverteix de tot el que la maquineta comunicativa té de perillós, d’inconfessable, de llast del passat, dels antics pecats dels pedecàtors. Tot el que té Marta Pascal d’esforç, de dona feta a ella mateixa, de seriositat i de ganes de tirar endavant, pot desaparèixer d’un sol cop de peu si quedés atrapada un dia, encara que fos per equivocació, per la negra herència rebuda. Si algun dia es deixés ofegar per Artur Mas i la vella guàrdia, de la mateixa manera que Jordi Pujol va intentar, subreptíciament, ofegar en Mas. A mi m’agrada molt aquesta foto de Pascal perquè parlant amb la seva amiga és ben bé ella mateixa, se la veu desimbolta i feinera, maternal més que imperativa, que és el que cal. Ni el país ni el seu partit ja no admet lideratges excessivament contundents i després de tantes lluites intestines i externes, després de tants comandants mascles i milhomes, i sobretot després de tants errors dels milhomes, potser cal feminitat i una senyora mare. Quan fa discursos a l’antiga, dient coses previsibles i buides, quan vol quedar tan formal i seriosa que acaba semblant una aparàtxic més, de ben segur que canvio de canal i l’oblido. Quan és ella mateixa, quan riu, quan es mostra natural i no prefabricada a mi em sembla una esperança, i tinc ganes d’escoltar-la, a veure si aquest país aconsegueix tenir un centre dreta nacional amb cara i ulls. M’han dit que, de vegades, Marta Pascal es descontrola i té uns atacs de riure que no pot ofegar. Estic segur que si en veiéssim un davant les càmeres, sense complexos, ens en podríem encomanar, que de veritat, ens fa falta, molta falta.