Aquest matí semblava que havia de ploure. Que el temps estava coagulat, interromput, entre parèntesis, i que al final havia de descarregar amb la violència de la sinceritat. Generosament. Que el vell temps ja estava mort i que el nou temps, per fi, havia arribat. La meteorologia amenaçadora de principis de setembre podria representar, il·lustrar, perfectament la situació política. Per fi hem d’evacuar, de descarregar, d’acabar, i si és bé millor que malament, però se’n té ja un feix. Si plou serà com un presagi de la necessitat de canvi absolut, d’un temps nou. De pluja benefactora. O potser la interpretació s’ha de fer al revés. Si fa bon temps i no plou aquest és el senyal, que la independència de Catalunya és a tocar, que el clima benèfic i manyac del Mediterrani anuncia la pàtria encara no nascuda tal com l’hem somniada els seus fills. El cas és que estem tots com el temps, indecisos. Al Parlament, de bon matí, tothom fa cara de circumstàncies, entre la tensió i les bones formes. Entre el que s’ha de fer i el que es voldria fer. Tothom voldria saber què ens espera però no ho endevinem pas.

    –¿Com ho veus? ¿Què passarà? ¿Has vist el President?

Em truquen per telèfon per fer-me la gran pregunta quan encara no he arribat al Parlament i que no sé contestar, que li diré després, que truqui quan s’acabi això perquè no tinc poders d’endevinació. A les nou del matí tothom que veig al palau de la Ciutadella està organitzat en rotllanes, en pinyes, en conciliàbuls. Un senyor que no conec fa anar les mans com un director d’orquestra per acompanyar les paraules que pronuncia mentre uns quants periodistes li segueixen el ritme amb el cap. A Joan Coscubiela me’l trobo el primer, arraconat sota una columna i, com que és baixet, els periodistes de tots els mitjans sembla que el vulguin amargar, perquè tothom sap que Catalunya Sí Que Es Pot no acaba de sentir-se a gust en el mateix bàndol que el PP i Ciutadans. Unes passes més enllà, central i cardenalici hi ha Miquel Iceta que parla tan fluixet i tan misteriosament que al seu voltant s’ha fet un silenci nuclear, com si qualsevol senyal de vida hagués estat eliminat. Al fons, lluny, veig passar Germà Gordó, que fa bona cara.

És d’hora i vol ploure. Però el temps no deixa mai de córrer i no saps com això canvia, i arriba un moment en què veiem que, de ploure, ploure, no plourà i que ja comença a fer-se tard i que s’ha perdut miserablement el temps. El ple no acaba de posar-se en marxa perquè mentre la majoria vol fer aprovar la llei de referèndum —per arribar a la independència si així ho vol el poble de Catalunya—, l’oposició excepte la CUP (Ciutadans, PSC, PP i CSQP) fan recurs a tota mena de travetes, d’astúcies, de legalismes i de punyetes per evitar que els que són majoria facin el que han vingut a fer aquest matí. Esperàvem un dia històric, un dia èpic, un gloriós dia de bona recordança per a tots els ciutadans de la nació catalana i ens trobem uns corredors atlètics relliscant amb les pells de plàtan que els van llançant. Els uns no volen abusar de la seva majoria parlamentària i estan convençuts que les formes són importants. Als catalans ens perd l’estètica. Els altres ho saben i estiren de la paciència dels adversaris polítics tant com poden. Així, amb aquesta comèdia hem passat el matí i tota la tarda al Parlament de Catalunya. Comèdia fluixeta però comèdia al cap i a la fi. Brams i crits. Murmuris. Que si això és el final de la democràcia, que si l’oposició ha perdut els seus drets. Que si l’essència de la democràcia ha estat atacada... Molt de teatre i de formes carrinclones per part dels minoritaris que saben que a Madrid tallen el bacallà i que si són víctimes ho deixen de ser fora de l’edifici. Controvèrsies constants amb la presidenta Forcadell, que entra i surt de l’hemicicle, que puja i baixa de la presidència, que polemitza amb els representants de tots els grups de l’oposició. Un diputat anomenat Fernández, del PP, ha estat especialment ridícul, amb una retòrica vuit-centista, passada de moda i passada de tot. Ha arribat i ha dit que l’espectacle d’avui era “dantesc”. Ja els juro que no, ni kafkià ni res de res, que parla per parlar. Després un diputat del PSC anomenat Pedret ha dit “quelcom”. Són tots molt erudits. Gabriela Serra i Anna Gabriel somriuen malèvoles de tant en tant, gairebé semblen tan bones noies com Marta Rovira. Avui vestida amb una jaqueta blau celestial, com de nena del Sagrat Cor de Maria. Hauria estat la jaqueta de la jornada, la mare de totes les jaquetes, si el presumit de Joan Ridao, l’ex secretari general d’ERC no se n’hagués posat una de rosa. Més rosa rosae rosa, més rosa xiclet que la de la senyora presidenta Forcadell. Ell ha estat el centre de totes les mirades interessades en la moda. Un s'entreté com pot.

Avui ha estat emocionant veure el president Mas, greu i solemne, com encarava el camí cap a la tribuna dels convidats. Ens ha somrigut, paternal, com un vell profeta sense barba, com un savi que val més pel que calla que pel que diu. No puc deixar de pensar que mai hauríem arribat fins aquí sense ell. He vist Mas preocupat i alhora content per si avui comencem a fer net d’Espanya, de l’Espanya que per afirmar-se com a nació no ens reconeix. De moment ni plou ni hem passat encara a l’èpica de la llibertat nacional. Continuem amb la comèdia i fa molta calor. Continuarà.