Aquesta fotografia mostra un escultor fent els últims retocs a un bust del generalíssim Franco. N’ha fet d’altres a José Antonio i Pilar Primo de Rivera, a Serrano Súñer i a Dionisio Ridruejo. Es diu Emilio Aladrén, i el poso aquí perquè va ser el gran amor de Federico García Lorca, perquè aquest senyor que no hauríem identificat mai va ser el destinatari d’algunes de les millors i més conegudes expressions d’amor de la literatura espanyola, l’origen biogràfic d’unes paraules màgiques que, avui, ara mateix, mentre mirem la fotografia, estan pronunciant, llegint o recordant tot de persones arreu del món embolicades amb un farcell de sentiments. En 1929, per intentar oblidar l’escultor, el poeta de Granada esdevindrà poeta a Nova York i en farà un llibre que s’anomena així. De la mateixa manera, em sembla a mi, que anys abans havia vingut a Barcelona per oblidar altres coses de la seva província, coses de Madrid, coses que no es podien dir, quan era molt amic de Salvador Dalí i va conèixer Josep Maria de Sagarra i J.V. Foix, quan havia après a cridar en català, enjogassat, una frase subversiva: Visca Catalunya lliure!

Què es pot comparar amb aquesta imatge d’Emilio Aladrén, amb el cadàver de García Lorca il·localitzat, retratant un Franco irreal, idealitzat, gairebé diví com si fos un Cèsar, un faraó? 

Ho deixo dit aquí perquè potser, algun dia, es farà la història de l’independentisme català i caldrà recordar com la tergiversació que el feixisme ha fet —i continua fent— de la història d’Espanya és ben profunda. Que el desconeixement hi juga a favor. Que no és només d’ara que s’intenti manipular la realitat, que García Lorca ja ens va deixar advertit que la vida “no es buena, ni noble, ni sagrada”, però, francament, que l’acabessin afusellant com a un criminal per motius polítics i que el seu gran amor acabés repelant-li i repelant-li la galta i la barbeta al bust del dictador, servilment, artísticament, interessadament, amb aquests ulls tan grossos que fa de supervivent espantat, d’espantat amb la mort, d’escàpol, potser és alliçonador. O m’ho sembla a mi. Durant la Guerra Civil, les aberracions d’un bàndol van ser només comparables amb les aberracions de l’altre. Però un cop va imposar-se la dictadura vitalícia, ¿què es pot comparar amb aquesta imatge d’Emilio Aladrén, amb el cadàver de García Lorca il·localitzat, retratant un Franco irreal, idealitzat, gairebé diví com si fos un Cèsar, un faraó? ¿On el tenen ara aquest bust fet pel nòvio de García Lorca, potser al Valle de los Caídos? I si els hereus del cabdill invicte el tenen amagat que ens diguin també per què.

A mi de la generació poètica de 1927 m’agrada recordar el vers, l’elogi, més lamentable de tots, el que ni el paper aguanta, el que Dámaso Alonso es va sentir obligat a escriure per adular el dictador:

         “huevo de águila: a Franco nombro”.