Soc a Olot i són les dues de la matinada. Falten poques hores per al referèndum. El temps és serè, prou benigne, i hi ha gent amb mànigues curtes però també mitjons gruixuts de llana, flassades aspres i anoracs per al fred. Al Teatre Municipal, un dels col·legis electorals de la ciutat, una trentena, quaranta persones, no es poden comptar bé dins la penombra, dormen com poden dins d’una de les sales. N’hi ha que ronquen per terra. Em fan callar i em parlen amb una veu petita, simpàtica. A fora, un grupet d’uns deu o dotze activistes fa una cigarreta i peta la xerrada. Hi ha tants homes com dones, tants vells com joves, tants de ben vestits com de modes alternatives o improvisades, tantes rialles i bromes com cares de circumstàncies, com posats d’alerta, com ullets de son. M’expliquen que oficialment estan preparant una obra de teatre i que tots plegats són la companyia, la troupe que assaja l’obra Portes enfora, portes endins, un text que potser no és ben bé un text, una representació que és la comèdia dels errors i dels encerts d’aquests membres del moviment en defensa de la sobirania política de Catalunya. “Pots posar-hi que estem assajant La casa de Bernarda Alba, si t’ho estimes més, si et sembla que quedarem millor”, em diuen quan faig cara de poc convençut i riuen. “Aquí ens estarem fins que vinguin cap a les cinc o les sis els Mossos d’Esquadra i aixequin acta del que estem fent. Som gent d’Olot. Aquesta tarda ens hem reunit i ens hem distribuït per grups en tots els col·legis electorals per ocupar-los i assegurar que demà es pugui votar. Estem fent el que hem de fer”.

Algú mira el rellotge i recorda que demà ja és avui i que el dia de la gran aventura per fi ha arribat, i sí, sembla que el vell s’hagi acabat i el nou estigui a punt de començar. Sortirà el sol. Em fixo en unes noies joves que, amb aire convençut, m’expliquen que és la seva primera participació cívica, que estan lluitant pel país, que aquesta és una revolta que viuen amb intensitat nova, amb una il·lusió, amb un entusiasme, autèntics, plens, inquiets. Se saben les protagonistes i, a més a més, avui la nit és tendra. Moltes no dormiran perquè estan massa emocionades. La jove Catalunya encara no nascuda, la República catalana, és com una d’aquestes jovenetes plenes de bona voluntat i d’ideals de democràcia, de no violència, plenes de seny ciutadà. “Si ve la Guàrdia Civil els direm bon dia, ¿què vols que fem? Però d’aquí no ens mourem perquè no tenim por”. Encara no estan emancipades dels pares però ja es consideren ben emancipades d’Espanya; continuen essent criatures i alhora semblen dones fetes i dretes perquè saben perfectament el que volen, són on volen ser. És el primer tast de la llibertat de pensar, la primera vegada que discrepen del que està establert. Defensen els seus drets polítics, el seu dret a decidir, experimenten, per fi, la fascinació de definir quina serà la pròpia vida. La voluntat de la majoria és l’única legitimitat que aquestes noies accepten de grat. Procedeixen de famílies que conserven viu el record feridor de la dictadura franquista, combinat amb el desencant de la democràcia espanyola, la buidor del règim actual, un règim en què no creuen i que volen canviar. Sí, segurament són ingènues, però són la sal de la terra. Segurament tenen una formació elemental però el temps és seu, el futur, el món, els pertany i el reclamen amb ànsia. I hi creuen com mai no han cregut en res. (Continuarà)