Dels anys viscuts domèsticament a França, de tots els meravellosos viatges que he hagut de fer per força, o somniat que he fet, servo com un tret d’idiosincràsia meridional irreductible, com una convicció irrenunciable, la repugnància sistemàtica per la moqueta. No vull entendre ni acceptar mai que alguns lavabos d’Anglaterra i de París estiguin entapissats d’aquest teixit que no és sinó un cau de brutícies i de monstruosos insectes que viuen a l’empara de les calefaccions del nord-europees, dels deliris de grandesa mal entesos en els passadissos i les cambres de repòs, de la necessitat de cobrir el que ha de ser descobert i ventilat amb determinació, de decorar amb un trompe l’oeil el que hauria de ser fumigat sense descans, salvat si calgués amb flames purificadores i apocalíptiques. Aquest és el foc i la fúria que li cal de veritat a Donald Trump. Si hem de considerar seriosament aquesta fotografia, hi hem de veure obertament una declaració de guerra, un salvatgisme americà, un erroni supremacisme WASP de l’Administració del nou president. Aquests operaris preparant una moqueta blava per a la Casa Blanca, amb ressons heràldics de nous rics, recorda clarament aquell primer error, aquella primera moqueta que, durant la guerra d’Independència, Lluís XVI va enviar a George Washington, per a la seva residència de Mount Vernon, on encara es pot contemplar i ensumar. ¿Qui ha dit que Amèrica no té història, que és un país sense passat ni pàtina antiga? Si algun dia es fa algun estudi microbiològic de l’indret encara trobarem alguna bestioleta pudent o d’un seu descendent que va saltar de la casaca de guerra del gran general, del pare de la Llibertat americana encara no completament higiènic ni admirable. Avui els lectors m’hauran de perdonar per la brevetat d’aquesta nota. És estiu, fa calor, és tard i encara he de passar el motxo ensabonat pel terra lluent, de ceràmica, que brilla, poderós, en aquesta nit tan positiva, tan serena.