Hi va haver un temps on tothom era o deia que era d’esquerres. Almenys a Catalunya. D’independentisme gairebé no n’hi havia aleshores i de dretes gens, almenys més enllà de l’individualisme. Però avui, per construir un nou estat, aquest independentisme nostre sembla adient que sigui de tots els colors. Que no només estigui emparentat amb el socialisme polític i la socialdemocràcia, amb l’àmbit polític que va intentar incloure’l i assimilar-se’l. Quan vaig conèixer als anys vuitanta l’ERC d’aleshores, la força centrípeta del PSC era innegable. Al PSAN i a l’MDT el socialisme era molt radical, però igualment socialista des d’un punt de vista filosòfic, hereu de les quatre regles elementals del sumar, restar, multiplicar i dividir que es proclamen al Manifest de Marx i Engels. Dit molt ràpidament: que si abans, a l’any de la picor, les persones com cal eren les que creien en Déu i anaven a missa, després de la revolució d’Octubre, la nova legitimitat, el certificat de bona conducta, procedia del materialisme dialèctic, de la crítica al capital que obtenia un aprofitament de la plusvàlua. Com que aquestes paraules ja s’han fet molt velles ho diré de manera encara més simplificada: que si abans la respectabilitat social la donava creure en Déu, després la va donar pensar que la propietat privada és un robatori i que, per tant, cal redistribuir-la. I que per fer això cal una democràcia, un sistema que és bo en ell mateix com ho va ser el dogma de la Immaculada Concepció. Així totes les dictadures socialistes i les socialistes però no dictadures es deien a elles mateixes ‘democràcies’. 

En un article recent, Montserrat Tura, l’exconsellera, posava al dia aquesta falsa superioritat moral de l’esquerra

En un article recent al diari Nació Digital, Montserrat Tura, l’exconsellera, posava al dia aquesta falsa superioritat moral de l’esquerra, aquest afany socialista en favor de la desigualtat dels ciutadans, dividits entre els bons, els de primera categoria, els seus, guarnits de bondats cíviques i socials, enfront dels de la resta, dignes de millora, de correcció i reeducació, com fan a la Xina popular. I des d’aquesta superioritat poixa de noia de casa bona i des d’aquest alt magisteri que ningú no li ha donat, com si fos doctora de l’església demòcrata, Tura ens ensenyava que “la democràcia és una actitud”. Sí, sí, així mateix, una actitud com ara l’arrogància o com la humilitat, com la competitivitat o la col·laboració. Una actitud. Com si Tocqueville, Karl Popper, Paul Ricoeur, entre molts d’altres, no haguessin escrit milers de pàgines, com si Plató i Aristòtil no s’haguessin esforçat a reflexionar sobre què és la democràcia, Montserrat Tura, des del gran altaveu internacional que és Nació Digital, desvelava l’altre dia i, per a tot el planeta, què dimonis és la democràcia per a tots nosaltres.

Si deixessis de malparlar de la corrupció de Convergència i parlessis de la del PSC que, sens dubte, és un partit que coneixes millor, segur que series més creïble

I afegia, després d’esmentar de passada, per si de cas, el Codi Penal: “La democràcia és una actitud de vida en comunitat on la pluralitat és respectada i potenciada, on viure amb honestedat no és obligatori, sinó inherent a qui vulgui parlar en nom d’altres conciutadans”. És a dir, que quan Montserrat Tura, quan va ser diputada pel PSC i, per tant, representant del poble català, ¿tenia una honestedat inherent i no obligatòria? Que quan ella i els seus companys de llista socialistes... ¿Però què diu? ¿Què t’empatolles, Tura? Ja que ets tan classista, tan retòrica, tan partidària de la desigualtat, et parlaré de tu. En primer lloc, en català no es diu “honestedat” sinó “honradesa”, una dona honesta no és el mateix que honrada. L’honestedat té a veure amb el sexe i no amb els diners, que suposo que és del que estàs intentant parlar. I, en segon lloc, no hi ha persones millors que les altres, de manera ‘inherent’, hi ha persones que cometen crims i persones que no en fan. Punt final. La inherència és cosa privada i ni tu ni jo n’hem de fer res perquè el cor humà, ai, tot l’univers no l’ompliria. Encara que sigui una frase de Verdaguer, em temo que té raó. Ai, no em creuràs si et dic quina malfiança produeixen aquests sermons de capellà i aquestes picades de pit que fas. Encabat proclames, de manera sempre grandiloqüent, que els representants públics han de ser “exemplars”. ¿Qui ho ha dit això? ¿On està escrit? No cal que siguin exemplars, no exageris, el que cal, senzillament, és que no robin. La majoria del poble mai no ha robat ni una agulla de cap i això no el fa gens exemplar. Tanta exageració, miau, miau. 

La ciutadania no ha de tenir confiança, que vol dir “fe”, en el seus representants. Ha de tenir una llista de resultats objectius

Tampoc penso que tinguis raó quan dius que “podrem tornar a creure en l’entrega honesta a l’interès general”, no només perquè tornis a confondre les paraules, sinó perquè és bo que el poble desconfiï dels seus polítics. Que es bo que la premsa independent molesti i que posi constantment en qüestió el poder polític i el confronti amb les seves contradiccions. La ciutadania no ha de tenir confiança, que vol dir “fe”, en el seus representants. Ha de tenir una llista de resultats objectius. Com passa en els consells d’administració. Són escollits per realitzar una feina. Com quan truques al lampista perquè tens una fuita d’aigua. O t’ho soluciona o no. Per cert, si deixessis de malparlar de la corrupció de Convergència i parlessis de la del PSC que, sens dubte, és un partit que coneixes millor, segur que series més creïble. No semblaria aleshores que fas un atac partidista sobre l’arbre caigut. No cal que siguis exemplar. N’hi ha prou que no se’t vegi el llautó.