El nen de la mama, Emmanuel Macron, serà el proper president de França i farà exactament el mateix que ha fet François Hollande: re. Segons totes les previsions —i sense cap bola de vidre que m’empari— estic disposat a aventurar que Macron serà un altre fantoche, un altre titella, un altre gestor de la impotència de la política davant l’autèntica i benèfica governança dels mercats; un president tan semblant a Obama com Marine Le Pen s’assembla a Donald Trump. Hi ha qui s’escandalitza amb la dirigent del Front Nacional però jo no trobo que sigui ni més racista que els meus amics francesos, ni més carca que els que es manifestaven violentament contra els matrimonis homosexuals, ni més demagoga que Mélenchon, el qual acaba d’afirmar que no establirà cap cordó sanitari en contra d’ella. A França els vots del Front Nacional són com els rots o els pets, inacceptables en societat, naturalment, però que surten de la nostra mateixa natura, del nostre mateix cos, del cos social d’un dels primers països del món el qual accepta en la intimitat el que jutja hipòcritament inadmissible de portes enfora. Quan fins i tot hi ha jueus francesos que voten tradicionalment Le Pen és que tot plegat és força més complex que una pel·lícula de bons i de dolents. Pensem que no només a Catalunya la classe política va donar un cop d’estat contra el resultat d’un referèndum exercit pel poble sobirà. A França es va votar contra el Tractat de Roma II de la Unió Europea del 2004 i els polítics del sistema van fer veure que tot allò no havia passat mai. Que havia estat un malson. Que el poble, menor d’edat, havia votat que no però que, en realitat, volia votar que sí. Exactament com el Brèxit però al revés.

Més enllà dels episodis de mala educació, de les formes informes i de la verbositat desmesurada, si al final va i guanya Marine Le Pen seria exactament el mateix; res d’essencial no canviaria

El fenomen del Front Nacional necessita més aviat que l’analitzem bé abans d’indignar-nos. De fet, m’atreviria a dir que, més enllà dels episodis de mala educació, de les formes informes i de la verbositat desmesurada, si al final va i guanya Marine Le Pen seria exactament el mateix. Res d’essencial no canviaria. Està tan demonitzada com qualsevol altre antisistema, i més enllà de les màscares, la Le Pen és només la versió ultranacionalista francesa de Pablo Iglesias. Mentre els de Podemos diuen que sí que es pot, que els votem, que ells ens ho arreglaran de veritat, veig que ara com ara, l’única cosa que ha arreglat Ada Colau és l’Ajuntament de Barcelona perquè continuïn governant els de sempre, els del PSC-PSUC. Que l’única cosa que ha arreglat CSQP és la supervivència zombi del catalanisme autonomista del PSUC mentre que tots els catalanistes s’han fet independentistes —amb l’excepció de Josep Antoni Duran i Lleida que pronunciava “catalanista” quan volia dir “sucursalista”—. A la mínima que bades veus els antisistema sistematitzats, incapaços de fer altra cosa que gesticular i repetir vells esquemes més falsos que Judes. Que si hem de ser solidaris, que si hem de ser feministes, que si hem d’establir llaços fraternals amb la resta dels pobles d’Espanya. Són com els sermons de capellà demanant resignació. A mi em costa molt de creure que Donald Trump, suposadament l’home més poderós del món, hagi de menjar-se les seves paraules, hagi de recular i d’abaixar el cap davant de l’imperatiu del sistema, reconèixer que no fa ni farà el que havia promès i que, en canvi, els nois i noies dels comuns tinguin la capacitat de millorar la nostra societat. ¿D’on surt aquesta fantasia? ¿Són superhomes? ¿Són superdones? ¿Són simplement súpers?

A Europa occidental l’únic moviment autènticament de canvi és l’independentisme català, que va de baix a dalt. Ja sé que el que estava previst era una revolta dels pobres contra els rics en els llibres de teoria marxista. Però resulta que la realitat no va a la universitat i els ciutadans es revolten pel que els dóna la gana, encara que se’ls humiliï. Encara que se’ls insulti i se’ls digui nazis, l’independentisme va de baix en amunt. O si més no així era en el moment d’escriure’s aquest article: anava de la base popular fins al capdamunt. No es pot descartar que quan vostès el llegeixin demà, passat o d’aquí a uns anys l’independentisme català hagi esdevingut un independentisme sense independència, fet per quatre polítics sense conviccions ni ganes de transformar la societat, només preocupats de ser-hi, d’escalfar la cadira. L’altre dia de Sant Jordi, no em preguntin com, vaig acabar assegut a un seient que havia ocupat feia pocs moments el vicepresident de la Generalitat de Catalunya i president d’Esquerra Republicana de Catalunya. Una mica més i m’escaldo.

MACRON EFE
Presidencials Franceses Macron disputarà amb Le Pen la segona volta Alba Solé
Agustí Colomines
Opinió França, primer round Agustí Colomines