Quan arribes a Luxemburg el primer que te’n sorprèn és la vulgaritat. Així com el seu sumptuós paisatge forma part de l’univers natural i històric de les Ardenes, amb tot de records del general Patton i dels fets d’armes contra la darrera ofensiva dels nazis, Luxemburg, el que se’n diu Luxemburg, no deixa de ser un lloc com un altre, no gaire res. És una mena de Gibraltar sense mar, que això precisament vol dir la parauleta originària Lucilinburhuc, ‘petita ciutadella’ o ‘petit fortí’, una mena d’eco del que va ser a l’altra banda del Mosel·la la ciutat de Trèveris, a Alemanya, però no té res de comparable a l’extraordinària Porta Nigra deixada allà pels romans, l’Amfiteatre ni a la Basílica de Constantí el Gran o a la catedral de Sant Pere. Luxemburg va néixer com una fortificació més d’un determinat temps de guerra i ara, que de guerra no n'hi ha, és només una curiositat, un paradís bancari, que es veu que si no és el lloc amb la densitat de més bancs del planeta poc li’n falta. En la meva vida he vist o intuït més bancs junts, que el negoci és tan florent com discret i és el país amb la renda més alta de tot el planeta. És independent d’Holanda des de 1890, de fa quatre dies com aquell qui diu, quan ja feia vuit anys que Antoni Gaudí havia començat a Barcelona les obres de la Sagrada Família.

Va ser a Luxemburg, país d’opereta, on l’editor espanyolista Juan Max Lacruz Bassols em va dir dues coses en un perfecte català, de barceloní poix, que Jean-Claude Juncker era un superdotat i que Catalunya era un invent, una falsa nació. Pues molt bé. Precisament m’ho va dir allà, a Luxemburg, indubtablement un excel·lent indret per reflexionar sobre el poder dels diners i sobre l’arbitrarietat de les fronteres. De Juncker ja sabia que era un murri i vaig pensar que, pobre, en un lloc on hi plou tants dies i on tot és tan gris l’avorriment pot esdevenir fenomenal i, per descomptat, l’afició al vi blanc es pot desfermar com una tempesta. En companyia de Lacruz també vaig poder apreciar l’urc de Luxemburg, la contundent altivesa de qui se sap insegur, en una posició teatral, de guinyol, vet aquí el per què del desdeny insatisfet amb què es miren els problemes dels altres, sobretot si procedeixen de la Mediterrània, d’on els va venir la civilització romana i ara els vénen maldecaps inesperats. Luxemburg pensa en el seu benestar material mentre que, per obra i gràcia de l’imperialisme lingüístic dels francòfons belgues i francesos, està desapareixent la seva cultura originària, les seves antigues arrels germàniques i la seva llengua pròpia, com qualsevol ciutat de províncies que depengui de París. Mentre parlen amb gran cerimònia d’una suposada llengua luxemburguesa el cert és que tothom enraona i viu en francès. Una llengua que no és precisament expansiva ni internacionalment gaire útil. Després tenen el seu segon gran problema nacional, del que em vaig poder assabentar mig en secret, passant el pont Rouge, un pont que comunica la vella ciutat amb l’eixample urbanístic de les institucions europees, un pont molt alt des d’on els suïcides locals prenen la darrera decisió. “Les dades de suïcidis de Luxemburg són esfereïdores, diguin el que diguin les autoritats”, em xiuxiuegen amb un posat seriós.

No feia ni un any que a Amsterdam, a casa d’un amic fabulosament ric i ingènuament idealista, músic chill out quan convé, em va anunciar que, com a holandès, no entenia gaire el que ens estava passant als catalans, que no entenia què li havia agafat ara a la seva estimada Barcelona. Que ell era sempre partidari d’eliminar les fronteres i de prescindir dels diners. “Sí, li vaig respondre, efectivament les teves idees són força benintencionades, però ¿t’adones que tots els que sou rics i esteu protegits per una frontera, més enllà de la xerrera, al capdavall, mai no renuncieu a cap de les dues coses?”

(Continuarà)