El proper dia 6 de febrer podria ser el començament del final. Quan davant de l’inacceptable, del vergonyós, de l’injust processament del president Mas el sobiranisme hi torni. Quan faci el que sempre fa perquè només sap fer i només farà una sola cosa: aplegar una multitud abans de la sagrada hora del dinar i, encabat, nen cap a casa. Quan demostri que amb tantíssimes, moltíssimes, estupendíssimes persones reunides ha obtingut una victòria moral perquè la gentada independentista al que va és a la victòria moral, no pas a la victòria neta i pura d’oliva, que taca. Quan reconegui i rubriqui per la via dels fets –i no de les paraules– que s’estima més somniar les truites que fer-les per no haver de trencat els ous del precepte. Quan faci el ridícul. Si tenim en compte que els nacional-catòlics catalans històricament sempre han estat partidaris de solucionar el problema agrari amb l’oració i la caritat, ho veurem clar. En això són igualets igualets que els comunistes, que són d’una altra parròquia, d’una altra religió, sí, però que hi comparteixen uns mètodes tan benintencionats com estèrils, com quan esperaven i esperaven, sempre retardant l’adveniment del socialisme real i l’alliberament dels pobles.

El que podria passar –el que passarà si no s’hi fa res– és que el Molt Honorable president Artur Mas i Gavarró serà inhabilitat per un tribunal espanyol i desposseït dels seus drets per exercir un càrrec públic. No serà una sentència justa sinó un càstig, una represàlia política per haver permès, per primera vegada en la història, que el poble de Catalunya pogués votar el seu futur polític. Com si fos un malfactor, com si fos un prevaricador, com si fos un Otegi qualsevol. I ¿què hauria de fer la persona que encarna millor que ningú la victòria cívica de l’independentisme a Catalunya? ¿Declarar forçadament davant d’un tribunal que no té res de just com el mateix president Mas ha denunciat ja fa setmanes? ¿Hauria de romandre en silenci perquè el poble de Catalunya no reconeix la jurisdicció d’uns jutges que són un simple instrument punitiu de Madrid? ¿Contemplarem impàvidament la humiliació del president Mas que no és altra cosa que la humiliació del poble de Catalunya?

El president Mas hauria d’instal·lar-se a la ciutat de Perpinyà, protegit per una guàrdia cívica i desarmada, en un indret públic 

Si hem d’escollir entre la deshonra i la confrontació sempre serà millor la confrontació, al final s’acaba sempre deshonrat i confrontat. Fixeu-vos en el cas del regidor Joan Coma, que va jugar a fer l’heroi quan es va negar a presentar-se davant del jutge i va acabar declarant en espanyol que no havia desobeït la llei espanyola. ¿Aquesta vergonya és l’acció política que ens ofereix la CUP? Almenys encara ens queda l’exemple històric del capteniment del president Francesc Macià. El president Mas s’ha de poder declarar, amb totes les garanties, desobedient de Madrid ja que només obeeix el poble sobirà que l’ha votat. Al davant d’un tribunal just, imparcial, davant d’un tribunal que no faci al president un judici polític en plena Europa Occidental. Aquest tribunal és possible si s’escull el camí de Macià i no el de Coma. Sense abandonar Catalunya i fora del territorio nacional espanyol, el president Mas hauria –i demano perdó per l’atreviment de la proposta– d’instal·lar-se a la ciutat de Perpinyà, protegit per una guàrdia cívica i desarmada, en un indret públic i perfectament visible per als mitjans de comunicació internacionals als que s’hauria convocat prèviament. De la mateixa manera que el coronel Macià va fracassar en l’escaramussa militar de Prats de Molló i, en perdre, va obtenir la gran victòria mediàtica del seu judici a París, el president Mas hauria d’internacionalitzar la nostra causa que és la seva.

Hauria de denunciar la judicialització de la política a l’Estat espanyol, de manera creïble, és a dir, deixant el confort de la política de gestos teatrals de la CUP. Hauria de demanar empara a la justícia francesa contra l’abús que es comet sobre la seva persona i sobre tot el poble de Catalunya. Com a ciutadà europeu té tot el dret de residir temporalment a Perpinyà i, des d’allà, hauria de poder demanar empara a la justícia europea perquè avui és un autèntic perseguit polític, encara que el govern francès s’hi oposarà previsiblement amb totes les seves forces. Davant d’un judici injust que el govern espanyol prepara impunement en el Palau de Justícia de Barcelona s’ha de poder reaccionar. Aquesta Europa que només actua davant dels fets consumats només escoltarà el clam dels catalans si li obliguem a obrir els ulls. Els altres acusats –Ortega, Rigau, Homs– haurien de poder acompanyar el president Mas i sumar-se a la reivindicació. L’escàndol internacional seria majúscul, la policia francesa no actua com la Guàrdia Civil i la inesperada i audaç acció del president Mas aconseguiria esborrar de la memòria dels catalans tots aquests mesos de politiqueig tàctic exasperant. De fet, ens retornaria l’èpica, la dignitat, el respecte a nosaltres mateixos, que són algunes de les grans aportacions del llegat polític del president Artur Mas. La construcció d’un relat, d’un imaginari del qual poder sentir-nos orgullosos.

Ens retornaria l’èpica, la dignitat, el respecte a nosaltres mateixos, que són algunes de les grans aportacions del llegat polític del president Artur Mas

Amb tot, Perpinyà no és ni de bon tros, l’única possibilitat i, potser la prudència i la legislació internacional aconsellen que el nostre president es traslladi a alguna capital europea que no pertanyi a la Unió Europea, com ara Oslo, cèlebre escenari de no pocs diàlegs i acords de pau. Sí, ja hem demostrat al món que som un poble pacífic, que som capaços de proclamar les nostres reivindicacions sense cap disturbi. Que les concentracions humanes, amb castellers, balls de bastons i gegants ens queden molt fotogèniques. ¿Som capaços d’alguna cosa més ara, d’algun cop d’efecte brillant que desperti les simpaties de la comunitat internacional? President Mas: No bescanvieu la dignitat per res. Penseu que no tindrem gaire més oportunitats per aconseguir la nostra llibertat com a poble. La judicialització de la política és el gran error de l’estratègia de Madrid. El vostre llegat històric, potser, no ha fet més que començar. I la vostra defensa legal només pot ser la llibertat de Catalunya. 

Jordi Galves
Una nit en l'òpera La política de l'amor Jordi Galves
Jordi Galves
Una nit en l'òpera El català és lleig Jordi Galves