En una democràcia moderna els qui no som ningú som els que critiquem, jutgem i fins i tot pronostiquem el que ens espera en aquest procés independentista català. I és precisament perquè no som ningú que, no només votem o deixem de votar, també gosem formar-nos, informar-nos i entendre, desenrotllar el nostre criteri individual, interpretar lleis i avaluar sentències judicials, valorar activitats polítiques i decisions governamentals. No tenim cap més força ni cap més influència que la de ser part de la plebs, xurma, populatxo, turbamulta, per elaborar l’opinió pública i per definir les formes col·lectives de pensar i d’actuar. La nostra importància només ve determinada si som un número prou majoritari. Només quan som molt més colla que una classe social, secta, partit o assemblea és quan podem anomenar-nos pròpiament poble sobirà o nació. I la nació és qui estableix l’única legitimitat possible i l’única legalitat. Per aquest motiu em va resultar prou graciós quan, per exemple, el 14 de novembre del 2005 el president de la república francesa, Jacques Chirac, criticava en un discurs la revolta dels joves que cremaven cotxes a l’extraradi de París. “La llei de la República ha de ser respectada”, va dir. Sí, senyor president, teniu raó. Sense oblidar mai, però, que la República francesa es legitima, es fonamenta, precisament en tot el contrari, en una revolució, és a dir, en la subversió de l’ordre establert i en la desobediència a la llei. En haver guillotinat, contra la seva reial voluntat, el legítim sobirà de França. O quan, a Espanya, es va votar la Llei per a la Reforma Política a les Corts franquistes el 18 de novembre de 1976. Per descomptat que la interpretació de la semàntica de les lleis és molt lliure, però no fins al punt de fer dir a les paraules el contrari del que diuen. Torcuato Fernández Miranda va trair la legitimitat del cop d’estat del 18 de juliol de 1936 quan, per art de màgia jurídica, va fer que de les lleis d’una dictadura en pogués sortir les d’una democràcia.

Per això, els que no som ningú, podem ser modestos però no tan babaus com per ignorar com es fan i desfan les lleis i com es fonamenten les legitimitats. Qualsevol Estat de Dret de qualsevol societat, el que sigui, el que fa prioritàriament és preservar el seu particular statu quo. L’Estat de Dret és tan legítim com immobilista. Per això, els antics estats del sud dels Estats Units podien ser simultàniament una democràcia i ser racistes. Per això, les dones no podien votar a la Gran Bretanya en la que va esdevenir la primera democràcia moderna. Els exemples són incomptables però responen a un mateix patró: la majoria de les millores socials s’han fet violant greument la llei vigent. Ja siguin els drets de les minories lingüístiques, a la mort digna, la despenalització de l’homosexualitat o els drets de les dones a l’avortament, s’han reconegut només després de la violació sistemàtica de la llei. Sense un rebuig contundent de la llei, el sistema es nega a canviar, per definició.

Si l’independentisme polític no aconsegueix fer el referèndum, guanyar-lo i proclamar la independència, aleshores les forces espanyolistes tindran dret a governar la Generalitat autonòmica de la regió catalana

Per això és un error colossal abordar la qüestió de la independència de Catalunya des d’una perspectiva merament legalista, quan les lleis estan a mercè de la voluntat política. Quan són els polítics, representants de la sobirania popular els que fan i desfan les lleis. Quan famosos periodistes com Xavier Sardà o Jordi Évole s’han significat recentment com a persones d’ordre —i respectuoses amb la llei— estan negant el dret a una part de la societat, almenys a la meitat dels seus conciutadans, al canvi polític. Imagino que, sempre amb la llei, també estaran en contra de Robin Hood i a favor del xèrif de Nottingham. Sardà, Évole i altres famosos del progressisme parteixen de la fantasia de la Transició i del seu imaginari narratiu. Rebutgen qualsevol canvi polític que no provingui d’una revolució socialista, com assegurava l’antifranquisme més ortodox i popular, encara que la realitat diària els desmenteixi: les revolucions del món modern són totes identitàries, defensen el dret a la lliure identitat individual i col·lectiva i no fan esment a cap lluita de classes. Per moltes tortures fetes contra Lluís Maria Xirinacs i contra tants i tants d’altres màrtirs, per molt de respecte que els tinguem, el cert és que el seu patiment no va ser determinant en el canvi polític posterior a la mort del general Franco. La democràcia de baixa qualitat de l’Espanya d’avui és conseqüència d’una concessió dels franquistes a l’oposició més moderada. El règim actual és una modernització de la Unidad de destino en lo universal a través d’un pacte preferent amb el PSOE. Així, mentre la Transició va ser feta de dalt cap abaix, l’independentisme s’ha construït de baix cap a dalt. Per això alguns polítics independentistes són tan inconsistents i el poble independentista tan serè i decidit a emancipar-se. I si amb tot això no hi hagués prou cal recordar que, darrerament, destacades personalitats de l’esquerra socialista com Xosé Manuel Beiras o David Fernàndez han deixat clar que el referèndum del dia 1 d’octubre pot fer infinitament més per les classes modestes que el tremolós reformisme PSC i el PSOE.

Si l’independentisme polític no aconsegueix fer el referèndum, guanyar-lo i proclamar la independència, aleshores les forces espanyolistes, Ciutadans, PSC, Catalunya Sí que es Pot i el Partit Popular tindran dret a governar la Generalitat autonòmica de la regió catalana. La conservadora espanyola Inés Arrimadas probablement serà la primera presidenta de la Generalitat de la història i imagino que sortirà alguna claca progre dient que el gran canvi polític és aquest, que governi una dona. L'absolut. El gran canvi vidria, aleshores, quan l’espanyolisme se senti prou reforçat, prou legitimitat per expandir-se encara més en els territoris de llengua catalana, tant en els que existeix el catalanisme polític i en els que no. Se sentiran forts per a les represàlies si ens han derrotat i no podem marxar d’Espanya. Els que afirmen no voler alimentar el nacionalisme català amb el seu vot ¿saben quantes vegades el nacionalisme espanyol s’ha alimentat com mai amb les derrotes del catalanisme, basquisme i galleguisme? ¿Quin monstre podries arribar a ser, bella Inés?