Quan parlen de l’Espanya sacrosanta i pura i de la Constitució que la sosté és impossible exagerar. Només un cop d’ull a la premsa espanyolista d’avui i es veu fins on pot arribar el festival de galls quan es competeix per la pitança de Soraya Sáenz de Santamaría, aquella senyora que aixeca el dit. S’inflamen sols com onanistes, s’indignen terriblement com mai no ho havien fet amb tant independentista campant per la Generalitat, com si aquí ningú mai no hagués votat un Estatut el 2006 o com si la majoria de la Cambra que fa costat al president Puigdemont hagués sortit, com en Patufet, de sota una col. En resum, i segons aquesta premsa del règim vista avui, la llei permet als ciutadans de ser tan independentistes com ells vulguin mentre es fiquin el seu independentisme ben intestinament, mentre no facin el que fan els independentistes a qualsevol país del món, que és fer tot de coses pròpies d’independentistes. Encara que siguin civilitzades i pacífiques com un referèndum.

La premsa del règim vol intimidar i, així, confon interessadament la identitat catalana amb el sobiranisme fins al punt d’incitar obertament a l’odi sobre tots els catalans perquè afluixin. No hi ha lloc per a la indefinició. De fet segueixen aquell pioner article de Fernando Sánchez Dragó a El Mundo de fa més d’una dècada, "Delenda est Cataluña" —Catalunya ha de ser destruïda— que ara no trobo però que em va arribar a interessar fins al final. Si els hem de creure, s’estimen tantíssim aquesta part d’Espanya que la prefereixen anihilada a perdre’n la sobirania política. Ja fa temps que parlen dels “hombres y mujeres de bien” o directament de “los buenos” en contrast amb els insofribles dolents, amb els “malos”, els altres, els estigmatitzats, la catalanada. És una versió de l’actualitat en blanc i negre. Avui ja no és que acusin Esquerra Republicana de conxorxa amb ETA, ara directament es fa servir el lèxic periodístic propi de les cròniques sobre terrorisme islàmic per parlar del segon govern Puigdemont, que qualifiquen sense cap vergonya com a “grup radicalitzat” o de “cèl·lula de fanàtics”. Des de la particular perspectiva de la premsa espanyolista, que es diu lliure i independent, els moderats, els assenyats, els bons, són el govern d’Espanya i el principal partit de l’oposició. “Una mica de moderació. Aprengui de mi que jo, en això, soc molt bo”, li va etzibar Mariano Rajoy a Pablo Iglesias durant el debat d’abril proppassat, exhibint modèstia. Mariano Rajoy, un dirigent que va recollir personalment signatures “contra Cataluña”, que va ser ministre de José María Aznar, que va ser apadrinat per Manuel Fraga, valedor de Jorge Fernández Díaz, de Federico Trillo, de José Ignacio Wert, de Luis Bárcenas, de María Dolores de Cospedal, de Xavier García Albiol i del ministre més recaptador de la història recent, de Cristóbal Montoro, aquest Rajoy és qualificat constantment de moderat pels mitjans addictes de la capital. Com una inacabable professió de fe.

No cal conformar-s’hi gens. Per aixoplugar-se de l’adoctrinament espanyolista, desfer dubtes i pors és possible un tarannà ciutadà, republicà que en diuen a França, absolutament escèptic, desconfiat, sobirà i lliure, escàpol. Independent. La independència es fa amb humans independents. Però no només serà imprescindible si es vol aconseguir la completa secessió de Catalunya del regne d’Espanya, sota la forma de república. També caldrà independència de criteri si, simplement, volem mantenir llibertat d’esperit, senyoria individual, davant l’espectacle apassionant del duel entre dues legitimitats. Escepticisme preciós, vital, tant si s’arriba a produir el trencament com si es desfermen les represàlies d’una Espanya victoriosa amb un seguit d’anys triomfals. Vivim episodis tan poc edificants com històricament determinants. Des del naixement del catalanisme polític, des de l’extinció de la nostra antiga monarquia, mai Catalunya no havia reclamat la independència política a través d’una massiva mobilització ciutadana. Karl Marx veia que la història “té més imaginació que no pas nosaltres”, per això ni el fatalisme eixut ni l’optimisme babau són avui bons consellers si volem saber què passarà.

Crec que la independència de pensament la dona sobretot l’humor crític. Quan, per exemple, els terroristes islamistes maten els ninotaires de Charlie Hebdo estan manifestant que l’escarni els fereix més que cap bala, que el ridícul els desarma, els derrota, els desautoritza mentre que dir-li assassí a un assassí no fa més que afalagar-lo i confirmar el seu malvat radicalisme. El radicalisme es combat amb l’apartament temporal que suposa la burla. I quan la burla no és possible l’autocrítica severa no pot fer camí. La cultura de la insolència, en canvi, fa tocar de peus a terra. Quan els votants són ben insolents esdevenen tan insubornables que els polítics electes han de passar per força de les bones paraules al fets contrastats. ¿Els xamans, els tarotistes, els buscadors d’extraterrestres? Els passa el mateix fenomen: no suporten ni mitja conya, ni una petita rialla. Busqueu els totalitaris del món, rarament els descobrireu rient, posant-se a ells mateixos en qüestió a través d’una broma. La demagògia moral es desfà amb l’escarni i també el terror. Com diu Peter Sloterdijk: “¿Què és el terror sinó idealisme conseqüent?”, com les teories que s’han de confirmar costi el que costi, com les lleis que no s’adapten als humans sinó que són els humans que s’han d’adaptar a les lleis. Per la força.