Tots t’hem volgut definir debades, com s’intenta amb un paisatge impressionant, com es fa amb el color de l’aigua de mar. Jo et voldria perfilar, capir, personatge recent de la política catalana, anomenant-te públicament, esculpint-te amb epítets tal com mereixes, com hem anat provant tots els teus compatriotes al llarg d’aquests dies en infinitat de converses. Hem gosat però no, no ho hem aconseguit perquè la teva proesa ens ha superat, bocabadats, sense parla, atònits en veure’t la grandesa. Per més teràpia col·lectiva que busquem no en fem pas prou, les paraules perden tot el gust si et diem només poca-solta o idiota o neci, soca, culdolla, talòs o capdepà. Ni si ens enfilem dient-te que ets un sòmines ben natural i un llosc ben fi, un llonze robust, un imbècil magnífic, un cretí magistral, un perfecte tros d’ase, un capsigrany de fàbrica, un ximple solemne, un ruc insuperable o un beneit amb avarícia. Ets molt més que això, tampoc no ens sembla prou, ni ens calma gota proclamar-te que has fet el préssec, el gegant, tu, sonat amb totes les lletres, enze colossal, babau de bava, curt de gambals, betzol d’upa, estúpid de marca, exemple magnífic de cap de cony, de cap de trons, més curt que la cua del conill i que una màniga d’armilla, més bèstia que les bèsties, més burro que fet d’encàrrec, que un sabatot, que un cistell, que una ovella, tu, sí, tu, liró, llondro, pollí salvatge, orellut, toix, llanut, tanoca, bajà. Mamarratxo.

Ets la prova que mai no anirem enlloc diuen els uns. La nostra millor arma secreta, diuen els altres

Vaig per la meitat i és com si encara hagués de començar a escriure, campió de tots els totxos. Ets la prova que mai no anirem enlloc diuen els uns. La nostra millor arma secreta, diuen els altres. I és en aquest moment preclar i lluminós que m’adono que, de sol, no n’estàs gens. Tu tens qui et faci costat i alguna cosa més. I això no fa riure, precisament. De fet, el grup dels estúpids al qual pertanys és l’associació més poderosa del planeta, molt més sanguinària que la màfia, molt més influent que la internacional comunista, totes les religions aplegades, el Complex Militar Industrial o l’OTAN. El vostre potencial nociu és incalculable ja que sempre és infinitament més perillós un estúpid que un malvat. Sense regles, tu i els teus semblants, sense bibliografia ni líders us coordineu espontàniament de manera sempre eficaç i exitosa. Per molt que se us pugui subestimar teniu en circulació enormes efectius perquè és impossible, de vegades endevinar-vos. La probabilitat que una persona sigui del tot ximpleta és independent de qualsevol altra característica seva. Desenvolupa sempre la seva estupidesa de manera altruista, és a dir, provoca tota mena de perjudicis a d’altres persones, i fins i tot, a ella mateixa, sense obtenir-ne cap mena de benefici. L’estúpid aplica l’absurd, l’absència de raciocini fins a les darreres conseqüències, com una deflagració atòmica d’animalitat. L’estúpid actua sense esmena possible i amb una coherència estremidora. A diferència dels errors ocasionals o induïts de les persones no estúpides, l’estúpid ho és a totes hores i en qualsevol context, de manera irreprimible. Admirable. Potser ara ja he trobat la manera de definir-lo perquè endevineu qui és sense marge per al dubte. O potser us he distret massa. El podem evocar com la persona que, ara com ara, des de l’independentisme català, més i millor ha contribuït a demostrar la Teoria de l’Estupidesa de Cipolla. Heus ací un cipolla químicament pur.