Com si fossin catalans, valencians o balears, com si fossin bascos o gallecs, els agents de la policia espanyola a Catalunya es queixen exactament del mateix: se senten abandonats pel govern de Madrid, menystinguts per una indolència que no és pas una casualitat sinó una històrica i constant política. S’exclamen del desamparo. Es queixen del mateix del que es queixen les autoritats de la Unió Europea. L’Estat espanyol ja no és l’adormida potència colonial, col·lectivament deprimida després del desastre de 1898, però després de l’autoritarisme governamental de democràcies manifestament millorables i de les dictadures militars de Primo de Rivera i de Franco, no ha aconseguit desfer-se encara d’algunes peculiaritats paralitzants. Més pròpies d’un sultanat a la turca o a la magribina, d’una societat instal·lada en la queixa i en el ressentiment respecte a la resta d’Europa. No només és el “que inventen ellos” de Miguel de Unamuno, també és el “vuelva usted mañana” del que es queixava fa segles Mariano José de Larra, el classista “no sabe usted con quien está hablando”, el tradicional “ir tirando”, tot plegat mostres inequívoques d’un país que es resisteix a ser un projecte col·lectiu per esdevenir només un conjunt de rendes, interessos i de privilegis d’una minoria. Espanya és un projecte fracassat però, certament, no per culpa dels catalans i del seu anhel de llibertat que ara veiem a través de l’independentisme. Catalunya i els Països Catalans, col·laboren històricament en l’empresa de la construcció de l’Estat espanyol, de l’imperi espanyol, abans i després de 1714. Sobretot després d’aquesta fatídica data, quan les principals personalitats catalanes, precisament al servei de Carles III —el rei retratat que avui penja del despatx de Felip VI— estan convençudes que el desenvolupament econòmic i científic d’Espanya serà el millor camí per a la modernització de l’Estat i de la millora del conjunt de la societat. Les possibilitats de millora econòmica orienten tots els anhels. Antoni de Capmany col·labora en el projecte de les Nuevas Poblaciones, Gaspar de Portolà conquereix Califòrnia per a la corona, Manuel d’Amat i Junyent administra el colossal virregnat del Perú, Pere Virgili s’encarrega de la medicina militar espanyola, Miquel Constansó es fa càrrec de les obres públiques i de les fortificacions de Mèxic i Antoni Sañez Reguant, comissari de guerra de marina, organitza el sector de la pesca espanyola. No es pot dir sense faltar a la veritat que Catalunya no hagi participat lleialment del projecte nacional espanyol, fins i tot, de vegades, contra la pròpia supervivència de la llengua i de la cultura catalanes, contra la viabilitat de Catalunya com a nació dins l’Espanya Gran. Avui hem arribat on som per l’incompliment sistemàtic dels gestors polítics de l’Estat, per la seva incapacitat redistributiva de la riquesa nacional, per la indolència dels governants de Madrid. Només així s’explica que els catalans siguin alhora els millors amics del poble espanyol i els més determinats adversaris de l’actual oligarquia madrilenya.

No és cert el que afirma el rei Felip VI, dient que les autoritats independentistes “han socavado la armonía y la convivencia en la propia sociedad catalana, llegando —desgraciadamente— a dividirla. Hoy la sociedad catalana está fracturada y enfrentada.” En primer lloc perquè la harmonia i la convivència entre els catalans ha tingut històricament dies de tots els colors, per exemple quan es van dividir en favor i en contra dels avantpassats de l’actual rei durant les guerres carlines. I també perquè l’independentisme no té gens d’ètnic ni de supremacista. Catalans de vàries generacions, precisament els que tenen vincles d’interessos econòmics amb l’oligarquia de Madrid, com mostra l’exemple de Javier de Godó, són contraris a la independència mentre que nouvinguts com ara Patricia Gabancho, nascuda i criada a l’Argentina, se situen en el camp contrari. La societat catalana ha donat mostres durant les darreres mobilitzacions d’una envejable unitat i d’una convivència admirable. No pot existir enfrontament entre espanyols quan tots els espanyols —en vulguem ser o no— estem d’acord i pensem exactament el mateix, ja siguin policies nacionals destinats a Catalunya o militants de la CUP: l’Estat espanyol sempre abandona els seus fills. (Continuarà)