I fins a la vila de Madrid, fins al kilòmetre zero coma zero zero i químicament més pur, fins al centre geogràfic de la nació més natural i més antiga de totes i la més envejada i la més gloriosa i la més contenta d’haver-se conegut, fins al “rompeolas de todas las Españas”, ahir va traslladar-se el president Carles Puigdemont per dir el que havia de dir, perquè, senyores i senyors, es veu que si ho hagués dit des de Barcelona, no, ja no valia, es veu que, de Madrid estant ja vas al cel, i per això s’ha fet ben fet de proclamar-hi les raons candents de l’independentisme per contrastar-les amb les paraules que el president Mariano Rajoy havia anunciat prèviament, les que els castellanòlegs, denominen estratègia de les “tres veritats del barquer”. O, dit d’una altra manera, que primer t’alliçonen i després t’insulten. Es veu que és com es fa allà. La humiliació de l’adversari forma part d’una certa manera, espanyola, d’entendre la victòria i la política.

Conta la llegenda que hi havia una vegada un pobre barquer, a Salamanca, que es va deixar ensarronar per un estudiant de la famosa universitat. El jove, una mena de precedent dels escolars de la FAES, va aconseguir que el barquer accedís a passar-lo a l’altra banda del riu a canvi només de descobrir tres veritats útils de llavis del docte passatger. Les tres veritats que va abocar, les famoses “veritats del barquer”, van ser aquestes: Primera veritat, el pa dur, val més dur que no tenir pa. Segona: la sabata, dolenta. Val més que sigui al peu que a la mà. I tercera veritat: si passes a tothom com fas amb mi, digues barquer, ¿què hi fas aquí? L’estudiant, el nyèbit, no en té prou amb aixecar la camisa al pobre home amb els seus coneixements de filfa. A més a més li ha de fer saber que és un ruc, li ha de refregar per la cara el seu error.

Gairebé diríem que avui la política espanyola ha tornat a entrar en el territori del menyspreu enfront d’aquells que gosen voler deixar de ser espanyols, com en ocasió de la independència de Cuba, Filipines i Puerto Rico fa més d’un segle

De fet, bona part de la literatura del Segle d’Or espanyol està impregnada d’aquest esperit, d’aquest mateix ànim humiliant, feridor, que trobem al Lazarillo de Tormes, que fa conya de les cabronades que es poden arribar a fer a un cec. Ho troben molt divertit. O al Buscón de Quevedo, o a tantes i tantes obres picaresques, que es burlen preferentment dels pobres i dels desgraciats, dels indefensos, escrites precisament quan el més gran imperi espanyol comença a perdre territoris, en mans d’independentistes. Primer van ser els holandesos amb una terrorífica guerra de més de vuitanta anys per treure’s del damunt els governants de Madrid. Després els portuguesos i els catalans. Després molts d’altres pobles. Gairebé diríem que avui la política espanyola ha tornat a entrar en el territori del menyspreu enfront d’aquells que gosen voler deixar de ser espanyols. Com en ocasió de la independència de Cuba, Filipines i Puerto Rico fa més d’un segle. És una barreja de malenconia en recordança dels temps passats i de maldat davant de l’adversari. De convertir la capacitat per al diàleg en l’elaboració d’un espès monòleg que no permeti fer sentir la veu de cap altre.

No n’hi ha prou amb tenir sòlides raons per a la independència. Una de les proves més efectives de la sinceritat del sobiranisme català és la de despullar-se prèviament i efectivament d’aquesta cultura política nascuda durant la picaresca. De despullar-se d’aquelles pràctiques i costums espanyols que no sentim com a propis. Quan la política catalana esdevé una espanyolada ens desautoritzem a nosaltres mateixos. Cal recordar que alguns tractadistes portuguesos, durant la seva restauració o recuperació de la independència, van teoritzar aquesta qüestió. Feien del prejudici contra el colonitzador una oportunitat de millora. Si pensaven que els espanyols eren arrogants havien, abans de ser independents, d’esdevenir més humils. Si pensaven que els espanyols eren cridaners, havien d’esdevenir, abans de ser independents, més silenciosos. Només cal visitar avui Portugal per veure si ho van aconseguir o no. Havien, per dir-ho curt, de merèixer la independència abans de poder-la aconseguir. ¿És la independència de Catalunya una oportunitat perquè la nostra societat esdevingui alguna altra cosa del que ja és? ¿O volem la independència només per establir simplement una nova república a l’espanyola? Vostès ja saben perfectament per què ho dic.