Des que, fa dos mil anys, van assassinar Cèsar als peus d’una imatge de Pompeu s’ha de vigilar amb les estàtues romanes. En tenen una al darrere però sembla que ni Josep Antoni Duran i Lleida ni Miquel Iceta se n’adonen de la fornícula de l’auditori del Col·legi d’Advocats. Mireu bé la foto. Estan més pendents de somriure als altres, d’agradar, de quedar bé; per això en aquesta fotografia només veiem galtes, galtes, les exhibeixen com alguns mascles durant la parada nupcial, ben rasurades, prou marcades, abundoses, elàstiques, disponibles per fer bona cara sigui quina sigui la situació meteorològica. Aquestes galtes polivalents i ensenyades belluguen davant del poble sobirà perquè pensen que el que realment busca l’elector no són polítics amb conviccions idealistes ni gaire fermes, ni de bon tros revolucionàries i gens estridents. Tant Miquel Iceta com Josep Antoni Duran i Lleida estan convençuts que, més enllà d’aquest enuig passatger d’ara, el poble català s’estima més els polítics amb galtes adobades, fermes, amb bones maneres i roba cara, distingits, ben hàbils amb les formes de cortesia, que siguin capaços de relacionar-se íntimament amb els poderosos i els rics del món, polítics que busquen l’oportunitat allà on sigui, ben indefinits i relacionats, equidistants en tot i compromesos només amb la conveniència. Amb el canvi permanent de les circumstàncies, de la contingència de cada dia, seria un disbarat fer juraments impossibles o fixar prèviament posicions limitadores. A més a més, els catalans (i també les catalanes, perquè tots dos personatges són políticament correctes i modulen el llenguatge d’acord amb les modes de cada moment), el nostre poble, al capdavall, és una nació dins d’una altra nació de nacions, que té el seus orígens més clars en els dependents de darrere el taulell, en els comerciants més servils i mutants amb el client, un col·lectiu de mercaders insegur, pactista, relativista i poruc. En la fotografia tots dos riuen però tampoc podríem dir que es descargolin perquè mai no s’hi val a exagerar. Tampoc no cal despertar gelosies.
Tots dos polítics són gent d’ordre i de bones maneres: és cosa sabuda arreu. El món està molt bé tal com és. Quan Duran i Lleida comandava la Minoria Catalana a les Corts —¿us heu fixat quin nom més ben posat, “Minoria” quin nom més humil que reconeix la nostra subordinació?—, a Madrid, que són molt divertits i graciosos, molt més que nosaltres, la veritat, quan feien referència al pactisme de l’antiga Convergència, al comportament de lobby que exercia el grup, els diputats del govern o els de l’oposició que en sol·licitaven els vots, preguntaven: “a veure, ¿avui a quant a va el quilo de diputat català?”. I amb aquestes conyes i altres acudits de catalans es feien molts bons pactes i el que no són pactes, quan els catalans tenien influència a la carrera de Sant Jerónimo. Miquel Iceta, per la seva banda, tres quarts del mateix. Madrid també fou la seva principal escola de la vida. Va passar de ser un modest regidor de l’Ajuntament de Cornellà a tot un senyor director del Departament d’Anàlisi del Gabinet de la Presidència del Govern. En un sospir. Gràcies a les galtes també, a tenir les millors maneres i cap mena de resistència, cap escrúpol o sentimentalisme davant l’atenta mirada del seu mestre, Narcís Serra i Serra, un polític astut, amagat permanentment al darrere d’una barba i d’unes ulleres gruixudes; indefinit, indefinible i perfectament idèntic al seu amic Miquel Roca i Junyent. Seria difícil, per no dir impossible, determinar quan Duran i Lleida o Miquel Iceta hauran tingut algun entrebanc ideològic. Ni quina ha estat, més enllà, de quatre vaguetats, la seva autèntica ideologia.
Ja fa temps que Miquel Iceta i Duran i Lleida s’enraonen perquè han descobert que tenen prou coses en comú. Estan convençuts que el poble català en algun moment buscarà polítics partidaris de canviar d’opinió, de ser pactistes i dúctils com cera calenta, que vulguin quedar bé sense ser ni massa de dretes ni massa d’esquerres, ni massa espanyolistes ni massa catalanistes, ni massa exaltats ni massa parats, ni massa humits ni massa eixuts. Una cosa arregladeta per anar passant. Quedar bé és fonamental i han de demostrar que no han desaparegut del mapa, que estan disponibles per a quan la revolució independentista falli. Cal que falli com sigui. Duran ha dit a Iceta que pot liderar un grup d’antics convergents descontents que es dirà Concòrdia i que, ben mirat, podria fer de paràsit del PSC, com Unió Democràtica va fer durant tants anys de paràsit electoral de Convergència. Iceta veu bé la idea perquè veu bé el pragmatisme de Duran; ja hem dit que tampoc té manies ni amb els paràsits ni amb res i, al capdavall, el PSC, al seu torn, també podria ser considerat un paràsit electoral del PSOE. De tal manera que el PSC podria presentar-se a les properes eleccions autonòmiques —no n’imaginen d’altres— amb un grup satèl·lit, com ho van ser Ciutadans pel Canvi en temps de Pasqual Maragall. Concòrdia és un nom bonic. Pedro Sánchez dubta de les conseqüències d’ajuntar-se amb un personatge tan conegut com Duran i Núria Parlon no vol ni sentir-ne a parlar, convençuda del mal que li faria a Santa Coloma de Gramanet. Ada Colau és un rival temible que s’alimenta de tot el que el PSC ha tocat i grapejat, precisament sobrealimentada de ideologia.
L’estàtua romana que hi ha per damunt de Duran i Iceta és la d’Octavi August, emperador, vencedor de la darrera guerra civil, legislador fonamental del dret romà i, amb els veterans jubilats de les legions IV—Macedònica—, VI—Victoriosa— i X—Gèmina— fundador de Barcelona, el nucli que donaria lloc a Catalunya. Cap dels dos no s’ha fixat en l’estàtua ni en el seu significat polític però cal recordar que l’imperi de la llei i de l’ordre imposat per Octavi va fer possible la pervivència de Roma cinc segles més. Encarnant la voluntat majoritària del poble amb drets polítics, retallant el poder dels patricis i actuant en favor de les empobrides classes mitjanes. Alea jacta est.