A la manifestació d’enguany hem estat molt pocs, poquíssims, quatre gats, de fet no hi hem anat gaire gent, alguns fins i tot no hi han anat encara que es digui que sí. Sobretot si ho comparem amb les manifestacions en favor d’una Catalunya espanyola, prou majoritàries. Tota aquella calor, tot aquell mareig de gent, tot l’atabalament que sento, només és autosuggestió induïda, com quan les masses enfollides juren haver vist la Mare de Déu levitant damunt la plana o un ovni extraterrestre. És culpa de tevetrès. S’han fet multitud de fotografies amb la dona i els nens, imatges amb el marit i la sogra, la iaia i les amigues amb qui es foten suïssos, de la noia amb el gamarús amb qui surt, del cosí amb el company de feina i el quefe però, de fet, no hi eren, de fet eren de cap de setmana, a la platja, a una casa de turisme rural, o amagats a l’Espluga Calba, per dir una població a l’atzar. ¿Algú ha fet fotografies de les concentracions humanes a l’Espluga Calba? ¿Oi que no? Jo us diré per què. No s’han fet aquestes fotografies que provarien la deslocalització de la població catalana perquè en les petites poblacions de Catalunya, on es parla català de pagès, els radicals han pres el control de la situació. I després hi ha la majoria silenciosa i invisible. Tota aquesta gent que està rabiosament en contra de la independència, que no va a votar, que no veus mai enlloc però que hi és sense ser-hi, fantasmàtica i enormement eficaç en el seu camuflatge permanent. A la manifestació de Barcelona, gent, gent, el que se’n diu gent no n’hi havia pas, el que mostren algunes fotos trucades són maniquins, són efectes òptics, com per exemple, les perspectives aèries. Les taques de color indeterminat que oscil·len entre el groc i el verd només són reverberacions cromàtiques de les fulles dels arbres, només una astúcia, una falsificació dels fotògrafs independentistes que se les saben totes però que no han aconseguit enganyar els grans mitjans de comunicació com El País, com El Periódico, rotatius que roten com a Madrid, campions de la veritat veritable i autèntica. Estic segur que aviat els donaran un premi internacional a la feina ben feta. De fet jo tampoc vaig anar a la manifestació i per això el governador Millo no m’ha pogut comptar amb els dits que té al final de les extremitats. I com deia en Pérez Andújar, a més a més tot plegat té molt poca categoria, és poc elegant i mancat del bon gust amb què ell es decora.

Mai no som prou gent, mai no som prou colla, mai no arribem fins on hauríem d’arribar. És la síndrome del funcionari: hi ha dies que ens falta complir correctament una llei, respectar un reglament, dies que no ho fem prou bé, d’altres en què ens hem deixat una pòlissa, una fotocòpia, un certificat, hi ha dies que és per una raó que no i d’altres dies és per una altra raó que tampoc. Primer érem residuals a Catalunya i no valia, és clar, quan els independentistes érem en Marc-Aureli Vila, Jordi Carbonell, Josep Soler-Vidal i un parell més. Ara som residuals a Espanya i tampoc no val. Aquestes persones que diuen que ha de votar tothom, no només els catalans si realment Catalunya ha de ser independent d’Espanya, sempre poden recordar-nos que som minoritaris també a Europa, que a la Unió Europea i al continent, si es vota, no som pas majoria. I si mai s’arribés a convèncer la majoria de la població del continent, encara queda la població mundial. En una votació de tot el planeta segur que no passàvem d’una posició marginal perquè marginals som i serem sempre els radicals i radicalitzats, els desobedients, els antisistema, els que estem a sota. Els majoritaris i els que valen són els adversaris sempre. Els nostres adversaris ja ho admeten, ja, que fem esforços, ells ja voldrien donar-nos la raó però no poden, perquè la llei és la llei i si Catalunya no és independent és per culpa nostra i només nostra. Ja té raó n’Alfons López Tena, els catalans desitgem la independència però, en realitat, no la volem, no fem prou esforços i no som prou seriosos. A més a més, es vol fer sense morts ni guerra d’independència o sense terrorisme, com ara els d’ETA, que sí que són gent com cal i per això tenen la independència a tocar.

Aquesta Diada hem après moltes altres coses. També que l’alcaldessa Colau defensa la meitat del poble de Catalunya que no vota Junts pel Sí, aquesta altra meitat que té un projecte per a tota la nostra societat. Un projecte que compleix totes les lleis i que no es deixa cap certificat ni cap pòlissa ni falsifica cap fotografia. És un projecte anomenat Espanya, ple de novetats, de bon rotllo i d’il·lusió. Realment, en aquest país i en aquell no hi cap ni un enze més. Continuarà.