Petita gasela, quan m’hi apropo enmig de la festa de cap d'any, vas i em dius que nàstic, que tu en català no parles, llavis de maduixa, que el saps però que no, no, que això no t'agrada, que a la boca no. I és que ho veia a venir, que mentre el Barça, el Gaudí i el Ferran Adrià han acabat triomfant a sac, el català se'ns ha anat quedant moix com el julivert meu de la cançó que em cantava la mare, sense fulles, i que ja ni als catalans no ens fa xera. ¿Com m’he d’enrabiar amb tu, ulls ametllats, si això teu no és res més que el dret a decidir? Si és que això de la Catalunya Lliure pinta com pinta, com un esperpent que potser acabarà bé, però això sí, sempre i quan sigui una república lliure i espanyola (espanyola i en espanyol, aquí no hi ha pas misteri). Si jo he conegut catalanoparlants joves de la Garrotxa que parlen entre ells només en espanyol, si jo he sentit la remor inquietant de les escoles. Si fins i tot el protoministeri de la Cultura catalana va substituir fa temps la llibreria de llibres catalans de la Rambla per una taverneta, si fins i tot la policia catalana, sí, aquella, la que porta sense envermellir les quatre barres al pit, parla sempre en espanyol a condició de no emmanillar a segons qui. Mira que m'ho havia dit el Pere Aragonès fa anys, quan preníem til·la al carrer Calàbria, quan ell ni era diputat ni gonfanoner de res ni jo m'havia llegit encara la tesi doctoral d'Oriol Junqueras: "si el preu de la independència és renunciar al català, ho firmo ara mateix ". M'ho va abocar molt seriós, com si la independència fos una cosa irreversible, com quan treus la pasta de dents fora del tub. Com si la llengua espanyola, comú amb els nostres veïns, no tingués gravetat ni inèrcia política.

Com hem estat tan ingenus en pensar que podíem seduir a favor de la independència tots els catalans només amb números i fent comptes?

Però, va, que sí, que tens raó, que els polítics mai no han entès res. Tu penses que el català és lleig per posar-te'l a la boca, criatura, però en pensar per pensar, ara penso que a Pablo Ruiz Picasso li devia agradar perquè quan va arribar a Barcelona amb quinze anys, el 1896, el devia aprendre de seguida i va continuar parlant-lo i parlant-lo fins i tot quan ja vivia a París i alguns de per aquí el visitaven. En català recorria el pintor els carrers, comprava el llonguet o intimava amb alguna senyoreta del carrer de n’Avinyó. Suposo que li agradava el català perquè encara no havia estat segrestat per aquests senyors i senyores tan avorrits i solemnes, els de la cultura catalana d'avui, aquests que et miren fixament com si els deguessis mil eurons. Que sembla que escriguin no ja d'esquena al poble de Catalunya sinó directament en contra. Contra aquest poble inculte i ingrat que no els venera. Per això quan l'escriptor Albert Sánchez Piñol va escriure Victus en espanyol va tenir a Catalunya les vendes que va tenir, perquè molts van entendre que aquest llibre no seria un pal arrogant, un altre fetus d'aquests. Potser és que avui el català només serveix si es parla de Catalunya i per als de la teva feixa d’edat ha perdut la seva lluminosa bellesa de mel i diamant. Al mestre Quim Monzó, un dia, li van demanar que si ara comencés a escriure si ho faria en català i, abans de marxar, ens va contestar que, per favor, no li féssim aquesta pregunta. Jo, la veritat és que t'entenc, bellesa, mai no et sentiràs seduïda pels periodistes carrinclons del sobiranisme, per la peixatera que cloqueja per televisió, per les samarretes suades de les manifestacions, pels trabucaires, per aquest xaronisme ximplet tan nostre, per aquesta manera de ser tan primera que té l'independentisme que cita Miquel Martí i Pol i ignora Josep Carner. Com hem estat tan ingenus en pensar que podíem seduir a favor de la independència tots els catalans només amb números i fent comptes? Com se'ns ha oblidat en aquesta ocasió el nostre gran disseny i la cultura que mola? Mentre l'espanyol sigui més guai que el català no anirem enlloc.