A poques hores de l’inici del referèndum per la independència de Catalunya, molts ens demanem que què de què, és a dir, fins on arribarà la riuada a partir de l’endemà mateix del resultat, quan aquesta setmana entrant els principals gabinets ministerials faran anar els ganivets. Quan a porta tancada comencin a passar coses. I ja m’agradaria poder explicar concretament quines seran aquestes coses. La catalana és una revolta popular incruenta, la primera en la història que exigeix una cosa tan difícil com la independència de la quarta regió econòmica d’Europa sense ni un mort, ni una morta i ni una línia torta. La sotragada és important perquè demostra, per la via dels fets consumats, que l’estratègia tradicional de la violència política, la que va consagrar ETA a l’Estat espanyol ja no és eficaç ni legítima i que, a la llarga, la simpatia de l’opinió pública és la més atòmica de totes les bombes i bombones. Catalunya està rebent una atenció internacional com mai no havia tingut des del desembarcament de Pere el Gran a Sicília. Si aquell fet va esdevenir un autèntic terratrèmol en la política internacional d’aleshores, la probable independència de Catalunya provoca un corrent d’entusiasme popular, de fe en el futur, d’eufòria política com no es recordava des del final de la Segona Guerra Mundial. La immensa majoria de la premsa internacional es mostra avui favorable a la causa dels catalans precisament per això, pel seu caràcter positiu i empàtic, cívic, democràtic, encara que la inèrcia populatxera tingui els seus inconvenients. Encara que ens aboqui, de vegades, a haver de transigir davant l’excessiva carrincloneria d’alguns ciutadans i d’alguns polítics, a acceptar en algunes manifestacions transpiracions de suors tòxiques que ens han fet de cop la permanent. Sí, és clar, la gent fa pudor. I molesta i crida. I resulta insuportable. Com més aristocràtic, com més individualista, com més altiu i arrogant sigui el vostre interlocutor més clarament veureu que se situa en contra de la independència de Catalunya. No és aquest un moviment per a savis, ni per a esnobs, ni per a escollits, ni per a llepafils. Això no ha estat un cop de palau, ni un cop d’Estat ni és semblant a unes oposicions a registradors de la propietat. La revolta dels catalans és simpàtica als mitjans de comunicació perquè ja mou més gentada que el Barça. Precisament perquè put a vida.

A partir del dia 2 començarem a veure fins a quin punt és cert que la unanimitat de les altres nacions fa el buit a Catalunya. Veurem si Rússia i si Estats Units no són els primers en reconèixer la voluntat majoritària dels catalans. Veurem què farà realment Hongria i si és veritat que els nostres grans adversaris, França o Alemanya, Itàlia o Irlanda ens rebutgen. ¿Esteu segurs que Portugal no serà fraternalment peninsular? ¿No fa estrany que Holanda no piuli? ¿Esteu segurs que el Japó no té simpaties per Catalunya? ¿Penseu sense equivocació que la Gran Bretanya no serà, com sempre, enormement pragmàtica? Recordem que quan les repúbliques bàltiques s’independitzaven de la Unió Soviètica un dels governs més contraris a la independència d’Estònia va ser el de Finlàndia. El president Manu Koivisto feia tot de proclames contra els pobres estonians des de Hèlsinki per satisfer la inquietud dels poderosos veïns de Rússia. Mentre en públic els finesos criticaven durament l’independentisme de Tallin, en secret, no paraven d’ajudar-los a través d’un discret organisme d’intercanvi cultural. El moviment independentista estonià va rebre en pocs mesos més de setze milions d’euros procedents dels malvats veïns que els criticaven amb aspror. Uns diners que els van ajudar a aconseguir l'emancipació nacional. La gelor dels russos de cop i volta va acabar reculant i la lliure circulació de vaixells entre les dues ribes del Bàltic va esdevenir possible. En favor de la llibertat es va desgelar el Bàltic. (Continuarà)