Encara no eren les sis. L’helicòpter de la Guàrdia Civil volava molt baix damunt del Parlament perquè tothom recordés que han vingut a molestar i que manen ells. Se’l sent. No sé si era el mateix helicòpter de l’1 d’octubre, però ho semblava, el que ens intimidava mentre ens pegaven a Sant Julià de Ramis, un helicòpter, però, que no va aconseguir veure com Puigdemont la guilla, com el president guineu, se’n sortia aquell dia amb la seva, votava i evitava un conflicte que podia haver estat un bany de sang. Exactament com el dia del referèndum, Carles Puigdemont avui fa cara de saber el que està fent encara que hom s’ho imagini i ho entengui o no ho entengui o no s’ho imagini. Avui abans de les sis, quan Carles el Llarg, quan Carles l’Arguciós, es disposava, amb una jaqueta negra, uns pantalons negres, una corbata negra i unes sabates negres, a proclamar no sabem exactament què a l’hemicicle del Parlament, es veu que ha trucat algú. Algú suficientment important com per endarrerir la declaració política més important de la biografia del Molt Honorable. S’ha produït un hiatus, un singlot, una eterna hora d’espera. Els passadissos del Parlament semblaven la Boqueria quan hi ha preus baixos, amb les mosques i tot. Un periodista bromista m’assegurava que algú, en aquells moments, parlava en alemany amb el president, algú que li diu ‘Karl’. La broma, naturalment, no es pot confirmar, però podria fer sentit. Un sentiment de confiança, de que estem esperant per a alguna cosa important s’imposa. Les mosques volen ara al damunt del cap de Xavier García Albiol. Després Inés Arrimadas passa al meu costat amb unes sabates de marquesa del pèsol, de senyora gran amb problemes de circulació pedestre, com si fos una nena que ha aprofitat l’absència dels pares i s’ha pintat els morros i ha robat les sabates de l’àvia. La canallesca intenta matar el temps com pot, llegeix les proclames de les samarretes de la CUP, s’intercanvien rumors i telèfons, s’intenta comptar a l’engròs els cabells que li queden a Miquel Iceta. Al costat tinc uns periodistes nord-americans que m’enraonen en un català acceptable i que, quan es passen a l’anglès, fan cara de parlar amb Houston per anunciar-los que tenim un problema.

Doncs sí, una hora en alemany per a Puigdemont no sé si ho ha estat, però per mi sí que no he entès res, no m’he assabentat de res i desconec les subtilitats de la llengua germànica i de l’agenda del mòbil presidencial. El que he vist clarament és que, un cop parlat el que el president havia de parlar, en convocar-se la cambra a través dels timbres escolars de què disposa, els nens i nenes de la CUP feien molt mala cara quan han començat a desfilar. Madonna Gabriel amb posat de mala llet, representant l’estat d’ànim majoritari del seu grup. En Salellas, però, m’ha intrigat, somreia desafiadorament a qui se’l volgués mirar amb deteniment. Després ha vingut el desinflament, quan el president de la Generalitat ha anunciat que cal una mica més de temps, que té alguna cosa entre mans. Que per ara frenava i al mateix temps no frenava. Al principi he de confessar que he quedat sorprès pel seu exercici de verbositat parlamentària. Molta gent es va jugar la pell per anar a votar l’1 d’octubre, molta gent vol que s’apliqui el resultat del referèndum i sembla que el record de les males arts convergents del sí però no constitueixen un segur suïcidi polític. El president ha estat sense ulleres abans de pujar a la tribuna. Jo faig el mateix quan vull veure bé un text, normalment de mòbil. D’aquí he deduït que Carles Puigdemont és miop com jo i que com jo veu perfectament bé les paraules molt i molt menudes, les paraules escrites que la majoria no poden desxifrar. Mentre els diputats espanyolistes feien servir uns discursos preparats per a una declaració unilateral d’independència que avui no s’ha produït, Carles el Sagaç somreia per sota el nas, estava amb una actitud dinàmica, gimnàstica, no com algú que ha traït els seus votants sinó com algú que se’n pensa una. L’he vist passar al meu costat i ha fet un gest com de calcular mentalment, a cop d’ull, per sobre, quant de sucre necessita per al pastís que li han encarregat la misteriosa trucada telefònica. (Continuarà)