La proposta de Pedro Sánchez d’un nou Estatut d’Autonomia per resoldre el conflicte català és objectivament inviable, com ho és també la idea de reformar la Constitució. És obvi que els socialistes necessiten articular un discurs diferent del de la dreta espanyola que generi esperances de canvi, però formular idees aparentment simpàtiques que no resolen cap problema no rebaixa el conflicte sinó que contribueix a crispar-lo encara més i eternitzar-lo.

Un nou Estatut requeriria un consens de dos terços al Parlament de Catalunya i la reforma anterior tan fracassada ja va deixar clar que a les Corts no prosperarà cap iniciativa que no compti amb el suport dels dos grans partits espanyols, el PSOE  i el PP. L’Estatut del 2006 va fracassar pel boicot del PP, així que ara caldria incorporar el PP i també Ciutadans i Podemos. Costa molt d’imaginar un consens que aplegui Junts per Catalunya, Esquerra Republicana, el PSOE, Podemos, el PP i Ciutadans amb presos polítics pendents de sentència i líders catalans exiliats. El que no pot ser no pot ser i, a més, és impossible. No es va valorar prou que el boicot del PP a l’Estatut del 2006 va suposar un trencament del pacte constitucional del 78 que avui sembla irreversible, perquè no es veu la voluntat ni la manera de refer-lo.

Jordi Pujol ja va advertir al seu moment que amb la iniciativa de fer un nou Estatut, Catalunya corria el risc de “marcar-se un autogol”, com així va ser. Després de 30 anys, la dreta franquista (i també l’esquerra jacobina) ja havia perdut la vergonya i estava absolutament determinada a aprofitar l’avinentesa per recuperar un poder que consideraven seu. “En la Transición, cedimos demasiado”, solen dir els prohoms de la dreta espanyola, convençuts que Espanya és seva i només seva. I d’aquí no es mouen.

La proposta del president del govern espanyol porta implícit un reconeixement: el conflicte català només el poden resoldre els catalans... votant... i els espanyols respectant el resultat

Arribats a aquest punt, la qüestió és per què Pedro Sánchez fa propostes que sap que són inviables? Tenint en compte la precària majoria parlamentària que l’aguanta, és lògic que Sánchez llenci la pilota ben lluny per entretenir el personal i guanyar temps. Ara bé, en el fons dels fons, la proposta del president del govern espanyol porta implícit un reconeixement: el conflicte català només el poden resoldre els catalans... votant... i els espanyols respectant el resultat.

I aquí és on més tard o més aviat Sánchez haurà d’arriscar amb quelcom més factible que un nou Estatut, perquè de com gestioni el conflicte català en depèn la seva carrera política i que Espanya superi l’atzucac. Això requereix, però, audàcia i coratge. Sánchez no pot caure en els mateixos errors que han ensorrat els seus correligionaris europeus. Els socialdemòcrates de tot Europa han caigut en picat perquè quan més urgent era oferir una alternativa progressista al desafiament que va suposar la crisi, en comptes de propiciar canvis i prioritzar la lluita contra les desigualtats, es van acomodar als postulats de la dreta més ortodoxa: menys obstacles i menys impostos als negocis dels rics i austeritat pura i dura en la despesa social. El resultat ha estat que a tot arreu la gent que se sentia d’esquerres ha buscat altres representants. A Alemanya, els Verds estan substituint l’SPD i a Itàlia el Moviment 5 Estrelles va desbancar l’esquerra convencional. De fet, l’ascens de Podemos forma part del mateix fenomen. En Comú Podem ja li ha arrabassat la victòria al PSC en dues eleccions generals. Malgrat que el conflicte català no és exactament un conflicte diguem-ne de classe, si el PSOE no és capaç d’oferir una alternativa veritablement diferent i contrària a la dreta de PP, Cs i Vox, no guanyarà res a Espanya i perdrà a Catalunya el que li és imprescindible per poder governar.

El PSOE no vol ni pot facilitar la independència de Catalunya, però com han defensat mitjans internacionals com ara el Financial Times i el New York Times, Espanya només resoldrà el conflicte si és capaç de convocar el referèndum a Catalunya i guanyar-lo com han fet els britànics a Escòcia i els canadencs al Quebec. És cert que el referèndum d’autodeterminació no té cabuda a la Constitució espanyola, però sí que es pot fer una consulta no vinculant, tal com preveu l’article 92. Ho han defensat especialistes tan il·lustres com el catedràtic Francesc de Carreras, fundador i ideòleg de Ciutadans (esperem que no se n’hagi desdit) i qui va ser president del Consell d’Estat, Francisco Rubio Llorente. Aquest és el repte de Pedro Sánchez. Ara, per guanyar la consulta el president espanyol hauria de plantejar propostes seductores que convidessin els catalans a continuar sent espanyols, perquè fins ara als catalans només se’ls ha reprimit i amenaçat contra les ganes de marxar i no han rebut cap argument perquè prefereixin quedar-se que no siguin represàlies, a quina més brutal.