El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans es limita a definir el cinisme com la “doctrina de l’escola filosòfica dels cínics, fundada per Antístenes, deixeble de Sòcrates”. Per alguna raó, potser sociològica, el Diccionario de la Real Academia Española defineix el cinisme com “desvergüenza en el mentir o en la defensa y práctica de acciones o doctrinas vituperables”. Aquest dimarts s’ha publicat el llibre de memòries de Mariano Rajoy, titulat Una España mejor, i que encaixa molt millor amb la definició del DRAE perquè constitueix un autèntic monument al cinisme polític. No hi ha més desvergonyiment i mentida que sostenir que Espanya, després del mandat de Rajoy, estava millor, quan la realitat era i és que, sota la presidència de Mariano Rajoy Brey, Espanya va involucionar en tots els àmbits. Sota la seva presidència Espanya va esdevenir un país més pobre, menys democràtic, més corrupte, més insignificant en l’àmbit internacional i més dividit que mai.

Convindria deixar per escrit algunes rèpliques a tan poca vergonya si més no perquè el dia de demà els historiadors trobin prou material per arribar a la veritat.

Pel que fa al conflicte català, Mariano Rajoy fa una revelació que confirma la tesi dels que considerem que la repressió i la judicialització del conflicte responia a un pla predeterminat amb molta anterioritat per distreure l’atenció de les seves pròpies misèries, neutralitzar els líders independentistes i expulsar de les institucions autonòmiques els partits d’obediència catalana. Escriu Rajoy que malgrat totes les peticions de diàleg que li van plantejar diversos intermediaris, “no veía ninguna razón para dejar en suspenso una decisión que no era fruto de ningún arrebato, sino consecuencia de semanas de estudio y de muy sólidos argumentos jurídicos y poíticos. Antes de llegar a aplicar aquel precepto constitucional nos habíamos cargado de razones y estas no desaparecían por el hecho de que Puigdemont convocara elecciones".

Efectivament, l’estratègia del govern Rajoy era carregar-se de raons i per això quan es va fer pública la primera intenció del president Puigdemont de convocar eleccions, Rajoy va ordenar a tres líders del seu partit, Pío García Escudero, Javier Arenas i Xavier García Albiol, que proclamessin als quatre vents que amb eleccions o sense, hi hauria 155.

El guió de la judicialització ja havia començat a aplicar-se amb l’empresonament dels presidents d’Òmnium i de l’ANC, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, sota l’acusació de sedició, però la necessitat de jutjar-los a ells i als membres del Govern català a Madrid davant del Tribunal Suprem, va obligar a la fiscalia a elevar l’acusació al delicte de rebel·lió, de manera tan arbitrària com va posar de manifest el Tribunal de Schleswig-Holstein.

El cinisme de Rajoy arriba fins a parodiar-se a si mateix quan després de tot el que s’ha viscut és capaç d’escriure això: "El diálogo es una pieza indispensable de la política; diría más: es un gesto de civilización. (…) Tal vez por eso se ejercita tan poco en estos tiempos de fragmentación cuando, en teoría, debería ser más necesario que nunca... Me refiero, por ejemplo, al cesarismo, esa forma de dirigir los partidos como si fueran sectas con absoluto desprecio al diálogo y en el que a los discrepantes solo se les deja el camino del exilio o el menosprecio".

Diu Rajoy que va deixar una “Espanya millor” quan la realitat és que va involucionar en tots els àmbits. Va esdevenir un país més pobre, amb més desigualtats, menys democràtic, més corrupte, més insignificant en l’àmbit internacional i més dividit que mai

Rajoy es vol atribuir el mèrit de la unitat d’Espanya quan cap antecessor seu va contribuir tant a la divisió. Van ser les seves polítiques les que van provocar un ascens de l’independentisme a Catalunya. Quan ell va arribar la Moncloa, el Parlament de Catalunya tenia 14 diputats declaradament independentistes d’un total de 135. En el moment que va ser forçat a abandonar el poder, els independentistes tenien majoria absoluta de 70 diputats, malgrat la imposició d'unes eleccions organitzades pel govern central amb els líders independentistes a la presó o a l’exili.

Més enllà de la qüestió catalana, el president que va haver d’abandonar el poder ofegat per la corrupció del seu partit allà on ha governat, reincideix amb el seu cinisme fent-se la víctima pel fet que "todas las formaciones que han gobernado tienen casos de corrupción..., pero el Partido Popular ha sido castigado con mucha más dureza que el resto de los partidos". Només li falta dir quina injustícia!

Generalment els partits de la dreta s’omplen la boca de ser millors gestors de l’economia i més capaços de crear riquesa. No pas amb la dreta espanyola quan la va liderar Mariano Rajoy. Així i tot s’atreveix a erigir-se l’expresident en artífex de la recuperació econòmica d’Espanya. "Con la modestia debida no he dejado de sentir una íntima satisfacción por la contribución ―grande o pequeña, cada cual tendrá su opinión― que la acción de mi Gobierno ha supuesto en ese cambio" (p. 124). Déu meu! El deute espanyol va pujar sota la presidència de Rajoy més que quan la crisi va fer caure Zapatero. L’augment de 418.622 milions d’euros va situar-lo al 98% del PIB; la guardiola de les pensions es va gairebé buidar. Rajoy se la va trobar amb prop de 67.000 milions i la va deixar tot just en 5.000 milions. Fet i fet, el pitjor de l’herència econòmica del mandat de Rajoy va ser l’augment de les desigualtats fins al punt que la Comissió Europea i l'OCDE van haver de renyar el govern espanyol per l’elevada proporció de ciutadans (28%) “en risc de pobresa o exclusió social”.

Quant a les llibertats, l’herència de Rajoy serà recordada per una defensa aferrissada de la Constitució, no pas com a garantidora de drets sinó tot el contrari: “ley mordaza”, restriccions de drets i llibertats, persecució de dissidents, atacs a la llibertat d’expressió, repressió i censura d’artistes... Aquests precedents han estat la contribució de Mariano Rajoy l’augment espectacular de l’extrema dreta i al fet que The Economist registrés en el seu barem a Espanya com a “democràcia defectuosa”.

Amb aquest expedient, la irrellevància del govern espanyol presidit per Rajoy en l’àmbit internacional era el menor dels seus desastres. Ni tan sols va aconseguir que Donald Trump condemnés el referèndum català de l’1 d’octubre. Ans al contrari, el president dels Estats Units semblava més ben informat quan li va dir que “vostè diu que no es votarà però mai no se sap... si la gent no pot votar, hi haurà protestes”, una versió que la Moncloa es va esforçar a fer desaparèixer dels titulars de la premsa espanyola. Ja ho deia Milan Kundera que “en els temps que corren només pot ser optimista un gran cínic”.