De forma vergonyant i amb corró de majoria absoluta, els que avui clamen, desmemoriats, pel respecte a les minories, a la democràcia i a l’estat de dret, és a dir, el Partit Popular, van introduir la reforma del Codi Penal, el desembre del 2003, per la qual es castigaven els referèndums il·legals. Ho van dur a terme tot servint-se indegudament de la seva capacitat d’esmena al Senat (és a dir, a l’últim tram del procés legislatiu) i com a nou element d’una llei en matèria d’ ... arbitratge (!). Així es van estalviar el procés d’informes del Consell d’Estat i del Consell General del Poder judicial.

L’objectiu a abatre aleshores va ser el lehendakari Ibarretxe. Poc més d’un any després, al gener del 2005, el PSOE, ja tornat al poder, va derogar els delictes de convocar, dur a la pràctica i cooperar en referèndums il·legals. Una llei molt breu, de la que val extreure unes línies de la seva exposició de motius i de la que em permeto subratllar unes poques paraules: “Los artículos anteriores [arts. 506 bis i 521 bis], cuya derogación se lleva a cabo por la presente Ley, se refieren a conductas que no tienen la suficiente entidad como para merecer el reproche penal, y menos aún si la pena que se contempla es la prisión. El derecho penal se rige por los principios de intervención mínima y proporcionalidad, según tiene señalado el Tribunal Constitucional, que ha reiterado que no se puede privar a una persona del derecho a la libertad sin que sea estrictamente imprescindible. En nuestro ordenamiento hay otras formas de control de la legalidad diferentes de la vía penal. Así, el ejercicio de las potestades de convocar o promover consultas por quien no las tiene legalmente atribuidas es perfectamente controlable por vías diferentes a la penal”.

El PP no ha reviscut la seva derogada norma, però persegueix penalment la convocatòria del referèndum de l’1-O quan és un comportament impropi de repressió penal

El PP, en recuperar el poder, no ha reviscut la seva derogada norma, però persegueix penalment la convocatòria del referèndum de l’1-O, quan, com queda palès i a l'època es va conformar —no va recórrer la reforma penal—, és un comportament impropi de repressió penal, malgrat els eslògans del govern central, dels partits que li donen suport i de l’espectacular cor de veus degudament greixat.

Però si fos així, com és que ens trobem davant aquesta persecució penal de qualsevol agent públic (des del president de la Generalitat al darrer alcalde de viles recòndites) que contribueixi, sigui en la mida que sigui, a l'eventual realització del referèndum? Doncs per la senzilla raó que som davant un gegantí frau de llei.

Introduir i després retirar la criminalització dels referèndums il·legals de la llei penal dona la raó a qui ho va treure

Així és. D’una banda, si el primer paràgraf del derogat art. 506 bis del Codi penal tenia com a conducta nuclear la de qui “convocare o autorizare la convocatoria de [...] consultas populares por vía de referéndum”, i els remeis contra aquesta conducta no han de ser penals, capgirar la persecució per anar per la via d’altres delictes (per ara, desobediència, prevaricació administrativa i malversació) és cercar cinc peus al gat. Si convocar referèndums es va introduir com a delicte, perquè aquest comportament no estava penalment previst, i després es va suprimir —reitero, sense protestes jurídiques—, perquè es considerava que no tenia raó jurídica d’ésser, vol dir que som ara a l’estat previ de la reforma del 2003 i idèntic al que es proclama posterior a la del 2005.

No cal acudir al dret penal per desmuntar un referèndum que es consideri il·legal: si ho és —quan així sigui declarat, no abans—, hi ha altres mecanismes no penals per combatre'l. Introduir i després retirar la criminalització dels referèndums il·legals de la llei penal dona la raó a qui ho va treure. L’Estat té mecanismes no penals suficients per anar contra aquestes accions, que no tenen —ho diu el legislador— prou entitat penal per perseguir qui així es comporta.

És més, la punició dels referèndums il·legals s’estenia a qui hi col·laborés. Així, el sortosament derogat art. 521 bis del Codi penal castigava a qui “[...] con ocasión de [...] consultas populares por vía de referéndum [...] participen como interventores o faciliten, promuevan o aseguren su realización una vez acordada la ilegalidad del proceso”. O sigui que, també per als col·laboradors es dona la mateixa situació que per als convocants. Al cap i a la fi, no és constitucional recórrer a la via penal.

Les democràcies no es defensen a les sales de justícia: això es fa als parlaments i a les negociacions adients entre contraris que facin falta

Si el règim del 78, absent la via política, considera que el referèndum català fixat per al proper 1-O (fins ara només suspès i no declarat encara il·legal, matís rellevant) és aparentment antijurídic, pot dur el tema a la jurisdicció constitucional (sense la insuportable reforma del 2015 que és una autèntica norma sancionadora) i amb una composició aliena a cap sospita de parcialitat. A la sala de vistes del TC, ja que no s’ha deixat fer als plens de les Corts espanyoles, potser s’hagués pogut sostenir un ordenat debat jurídico-constitucional que hagués permès aflorar alguna solució raonable.

Recórrer ara a la maniobra de cercar pretesos delictes connexos amb un delicte inexistent (!) per evitar penalment la celebració del referèndum és tòrcer el Dret, el Dret d’un estat de Dret, fins a extrems impensables. Extrems impensables que alarmen l'opinió pública internacional i els seus més prestigiosos òrgans d’expressió.

Les democràcies no es defensen a les sales de justícia: això es fa als parlaments i en les negociacions adients entre contraris que facin falta. I a més és un error polític de cap a peus: algú creu que amb aquest frau jurídic s’aconseguirà apaivagar la marea i augmentarà el fervor cap aquesta Espanya que presenta la seva cara menys amable, deguda, sobretot, a no entendre ni voler entendre res? No amb, ara com ara, quasi dos mil alts càrrecs, entre electes i alts funcionaris, imputats o en perill de ser-ho.

Un altre dia parlarem de la situació dels particulars en aquest tràngol.