No parlaré, ja que encara estic en xoc, del triomf de Trump a les eleccions presidencials nord-americanes. Encara que una mica sí que en parlaré. El que resulta interessant no és la victòria en sí de Trump –els analistes, ara, ens donaran tota mena d'explicacions, malgrat que era abans quan calia–, sinó el seguit de victòries de gent o de propostes que, aparentment, fan mal a la gent que els o les fa guanyar.

Tot començant per Espanya, Rajoy no ha estat descavalcat malgrat haver endeutat el país com mai en els darrers cent anys, després d'haver elevat el nivell de pobresa i desigualtat al capdamunt del top ten europeu i/o després d'haver laminat llibertats polítiques, econòmiques o socials amb la cobertura d'un Tribunal Constitucional fet a mida. Tots sabem que no s'ha anat a terceres eleccions per la por dels minoritaris de perdre encara més i de fer el PP encara més gran, molt a prop de la fita del 2011.

Els països del centre i nord d'Europa, abans paradigma de la democràcia benestant i políticament correcta,  gaudeixen, és un dir, de partits d'extrema dreta de nou encuny i retòrica. Al Regne Unit, després d'una aclaparadora –i contra tot pronòstic– victòria de Cameron el 2015, un any després es va estavellar contra el Brèxit i va haver de dimitir. A Europa només neden contra corrent els països del sud; l'excepció són Catalunya, Itàlia, Grècia i Portugal. Veurem quant dura això.

La constant, però, és clara: el malestar d'àmplies capes de població als països rics, malestar material o malestar moral, crea un clima de pessimisme generalitzat sota el qual, pel que sembla –diem els que no ens equivoquem mai, no més de quan emetem judicis polítics!–, els idiotitzats esperen amb candeletes l'aparició d'un missatge messiànic, encoratjador i que doni solucions ràpides i simples al cúmul de greus problemes que les acaballes del neoliberalisme ens ha dut. 

Pel que sembla, els idiotitzats esperen amb candeletes l'aparició d'un missatge messiànic, encoratjador i que doni solucions ràpides i simples al cúmul de greus problemes que les acaballes del neoliberalisme ens ha dut

Qualsevol persona, no cal ser un profund intel·lectual, sap que els problemes complexos no es tracten, ni menys encara es resolen, amb solucions simples i d'efectes quasi immediats. Una prova: el mateix dia de la victòria del magnat novaiorquès –curiosament de l'immobiliari–, la Ford ha anunciat l'acomiadament al seu país de 2.000 treballadors. Sembla que d'això els ciutadans només se'n fan càrrec en la soledat de la raó.

Tanmateix, les majories s'inclinen per sortir de la Unió Europea sense pensar en les conseqüències; a Colòmbia s'estimen més continuar una guerra de 52 anys i milers de morts abans que una pau; o als EUA s'estimen més un pitecantropus erectus, que fica mà a les dones (pel que es veu, també a les caixes, produint ja tres fallides del seu grup), amb una retòrica i argumentació tan patètica com la que va mostrar ahir en el seu discurs d'autoproclamació, més pròpia de presentació dels jugadors d'un club de futbol que la d'un estadista, sigui quina sigui la seva ideologia. A França o Alemanya el 2017 pot resultar dramàtic quan els resultats electorals donin pas franc a una extrema dreta, en algun cas filonazi sense matisos, no ja rampant, sinó en disposició d'assumir la governació tal com succeeix a Polònia o Hongria, entre els estats grans de la Unió.

Des de la perspectiva que dóna la simplificació d'una anàlisi forçosament superficial tots aquests resultats tenen una cosa clarament en comú, a parer meu, més enllà del malestar (o angoixa) social o econòmica. La raó de ser la centro en què la majoria de la gent, al marge de l'estructura social, encara que, com és natural, condicionada per ella, percep la situació actual com a culpa d'un establishment caduc, egoista i corrupte, culpable de la situació actual, oblidant que el queixós és co-causant d'alguna manera del fiasco vigent. La imatge de la baronessa Thyssen encadenada als arbres del Passeig del Retiro fa uns anys seria la imatge del ric també emprenyat.

Delimitat l'origen del mal, l'establishment –terme ja antic– o el més nou de casta o casta extractiva, la conseqüència és clara: s'imposa desobeir els seus mandats, suggeriments o directrius, girar cua i votar en sentit contrari. No cal necessàriament un líder –ja veurem si Trump n'esdevé un– del post-enderroc, és a dir, de la situació subsegüent. Com demostren el Brèxit o Colòmbia, la derrota governamental no té al seu capdavant un líder o elit que la gestioni ni, encara menys, avanci cap a nous territoris.

Hem entrat, si se'm permet l'expressió, en l'era de la societat desobedient, amb la peculiaritat que encara no és una revolució, atès que sembla acèfala. Espera, potser, que algú la lideri, però no sabem ni qui, ni quan, ni com ni cap a on. Potser s'imposa la prudència de qui va a Lourdes i, com no les té totes, davant un miracle problemàtic demana quedar-se com està. Però això fóra conservadorisme. I els desobedients no són conservadors. O sí.