La setmana de la Puríssima Constitució o de la Constitució Immaculada arriba en l'edició d'enguany a cotes insuperables. Setmana d'únicament 3 dies en teoria feiners.

Com hem arribat fins aquí? Doncs afegint a una festa privada de sentit, una altra privada també de sentit en origen pels seus autors i desprestigiada amb el pas del temps. En efecte, primer va ser la festa de la Immaculada Concepció, per festejar el dogma catòlic i antiprotestant de la puresa original de la Verge Maria, mare de Jesús. No es refereix aquest dogma, que l'Església Catòlica no tindria gaire clar, perquè va trigar 18 segles i mig a adoptar-ho, a la concepció del Redemptor, sinó a la de la seva mare. Segons la teologia vaticana, Maria és l'únic ésser humà nascut sense pecat original, el que ens van generar Adam i Eva per una desobediència, recordin.

Sense entrar en disquisicions curials al respecte, el cert és que aquest és un debat eclesial de fa segles que enfrontava, entre d'altres temes, catòlics i protestants. El papa Pius IX, via la butlla Ineffabilis Deus, va proclamar aquest dogma el 8 de desembre del 1854. Per la seva part el papa Climent XIII, al 1670, va declarar la Immaculada Concepció patrona d'Espanya. Al novembre del 1892, va ser proclamada patrona de l'Arma d'Infanteria. Nacionalcatolicisme en estat pur.

Quan als inicis dels anys 80 es volia crear una festa nacional espanyola semblava que el dia que la ciutadania va referendar la Constitució, el 6 de desembre, seria l'ideal, tot donant inici a un nou simbolisme cívic, laic i, com es repeteix amb la fermesa dels que saben que no és així, de tots. Doncs res d'això. La festa nacional declarada va ser el dia del Pilar, ara dita de la Hispanitat, abans de la Raça.

Es va parlar de suprimir la Immaculada. Abraonats, els sectors conservadors van clamar contra tal heretgia. Fins i tot, algun sector civil, com el sempitern president de la CEOE, José Ma. Cuevas, va arribar a proposar que, com que certament dues festes laborals en una setmana, era -i és- un disbarat, calia suprimir la nova, deixant la religiosa, tan imbricada en la tradició mariana d'Espanya. Al final, salomònicament, van restar les dues i un daltabaix en matèria d'organització.

Espanya no és un Estat confessional, però dista molt de ser un Estat laic

Aquestes dues festes, profundament nacionalcatòliques han pres, com el dia del Pilar, el caràcter de festes oficials de guardar, com si de preceptes religiosos en un Estat confessional a observar per tots es tractés. Certament, Espanya no és un Estat confessional, però dista molt de ser un Estat laic. Aquesta mena de festes, el casament públic i solemne dels membres de la Casa Reial pel ritu catòlic, així com el caràcter público-religiós d'actes dels membres de la Casa Reial, com els batejos, comunions i similars, denoten el lluny que es troba Espanya d'una laïcitat raonable. La actual reina va haver de seguir uns cursos de cristiandat prèvies a les seves esposalles.

Si intentem traduir Inmaculada o Concepció com a noms de dona al francès, l'anglès o l'alemany, hi trobem un buit: no existeix. Igual passa amb Conxa. És més, dir Conxa als països llatinoamericans, amb el castellà com idioma oficial i aclaparadorament catòlics, és un greu insult. O sigui, rara avis.

Es dirà que tenim Nadal, Sant Josep, Sant Joan, la Setmana Santa o moltes altres dates, tot acabant amb el diumenge, dia literalment del Senyor. Fal·làcia fàcil: el Nadal, Sant Josep, Sant Joan, la Setmana Santa o el diumenge eren ja festa, amb noms locals i pagans, sobre els que sàviament l'Església catòlica va sobreposar els seus ritus i creences. Quan l'Església de Roma era l'únic membre del G1, lloc que va compartir amb l'Espanya absolutista durant un parell de segles, aquesta superposició es va desdibuixar, no així les festes i efemèrides populars que estaven a la base: els equinoccis, els solsticis, les festes de la sembra o de la collita... Ara això, com formalment el nacionalcatolicisme, és, no sense feines hercúlies, faramalla del passat.

El 6-D és una festa contra uns dissidents, cada cop més i per més raons, que manifesten el seu desacord amb els pactes ja exhaurits de la Transició

En aquest context de fervor renascut -sempre fruit del brasquer de la intolerància i el supremacisme- es presenta aquesta doble paradoxa. D'una banda, el dia del Constitució del nou Estat que es pretén democràtic i de tots, no és el dia de la festa nacional -suposant que n'hi hagi d'haver una-; és una diada de segona, afegida a les històriques i no pas de millor record pel que fa a progrés i ciutadania. Aquesta festa avui dia és, agradi o no, una festa contra uns dissidents, cada cop més i per més raons, que manifesten el seu desacord amb els pactes ja exhaurits de la Transició.

D'altra banda, es vol tractar el 6 de desembre com el seu predecessor, el 12 d'octubre, com a festes civils de guardar, on treballar oficialment es té per una heretgia, de la qual el braç secular, els tribunals, se n'han d'encarregar de corregir. Veurem si el 12 d'octubre té en el 6 de desembre una segona volta judicial. El sentit comú demanaria que no, atès que cap acte punible s'ha dut a terme. Aquests dies cívico-religiosos es poden declarar inhàbils a efectes laborals, no es pot obligar a treballar ningú que no vulgui fer-ho o que per llei hagi de treballar -metges, policies, però també cuiners o pastissers, serveis d'abastiment ...-. L'únic que no es pot fer els dies declarats legalment festius, llevat de determinades actuacions judicials peremptòries, especialment penals, és convertir-los en feiners i alterar els termes processals i governatius. Això atemptaria contra els principis més elementals de la seguretat jurídica. Però això, no només no ha succeït, sinó que ni sembla que algú ho hagi ni tan sols pensat.

En resum: degut a aquells que diuen que la llei és l'únic motor de la política, a Espanya hi ha dues festes seguides en el ja plurifestiu mes de desembre. Una d'aquestes festes és rànciament religiosa, vulnerant la separació Estat-Església, i la que hauria de ser la diada nacional d'Espanya és precedida també per una festa nacionalcatòlica. En aquest context, no es pot pretendre que la Constitució, que no es compleix perquè exigeixi a tothom que l'acati, valgui dir religiosament, sigui la Constitució de tots i que tots siguin iguals. Ni de lluny.