Josh Lyman, el vice cap de gabinet del president Barlett, quan va guanyar l’ala oest de la Casa Blanca, li diu a un dels seus col·laboradors en una d’aquelles peripatètiques caminades: “El líder de la minoria té una relació informal amb la veritat”. Forma elegant de dir-li mentider. Ací, qui té una relació més que informal, esporàdica, amb la veritat, és el Partit Popular. Aquesta darrera setmana tres exemples resumeixen a meravella un desacomplexat cesarisme polític: el poder al preu que costi, sense mirar despeses.

La primera mentida. L’extresorer del PP, Luis Bárcenas (i exsenador i exempleat de Génova entre d’altres coses), en la seva primera aparició en el primer judici oral de la Gürtel ha estat incommensurable. A la comptabilitat extracomptable ha afegit que les seves societats a Suïssa no són societats-pantalla, sinó societats-cortineta (perquè se’l veu darrere!). No content amb això, ha reblat: els comptes a Suïssa són el seu pla privat de pensions. Deu ser que l’heliesquí té aquestes conseqüències en la percepció de qui creu que la resta dels atònits ciutadans pensaran en sentir aquestes bajanades. I més si les comparem amb les seves manifestacions davant del jutge durant la instrucció, declaracions de les quals tenim un essencial resum a l’esplèndida B La película.

Però aquests eufemismes de nyigui-nyogui, mentides en si mateixes, no amaguen la gran mentida: el PP tenia una caixa B, cosa reconeguda pel mateix Bárcenas, que es nodria d’aportacions d’empresaris benefactors de forma altruista i que Correa i els seus Gürtels variats no varen contribuir mai a aquesta caixa B. Va en contra de la lògica, de les actuacions judicials i del que han declarat els imputats, Correa el primer. Llàstima que en aquesta peça del Gürtel els corruptors siguin tan pocs i de poc abast públic. Però mentides s’han dit i de ben gruixudes. Això sí, sense moure una pestanya.

Aquesta darrera setmana tres exemples resumeixen a meravella un desacomplexat cesarisme polític: el poder al preu que costi, sense mirar despeses

L’altre feix de mentides ens l’ha servit el documental Tarajal, èxit d’audiència el dissabte passat al Canal 33, on encara es pot veure. Vam assistir al festival de mentides dels pietosos homes d’Interior: negant i negant i negant, com Pere a Jesucrist, però sense penediment. Entre altres moltes coses, més enllà de les importantíssimes qüestions jurídiques, que, ara, gràcies a una resolució de l’Audiència de Ceuta, potser es poden, si més no, en part, aclarir, dos aspectes ressalten. D’una banda, el seguit de mentides que es van proferir en poc temps, davant la premsa, en seu parlamentària i en seu governativa, estatals i autonòmiques. Les pilotes de goma (ja prohibides a Catalunya i Euskadi, segueixen a Espanya), llançades contra els immigrants desemparats surant al mar, vestits, de matinada i en ple hivern, va ser un fet negat fins a límits que Bárcenas mateix ni pot arribar imaginar. Es van donar fins a cinc versions diferents i es va fer l’impossible fins que l’arxivament, ara revocat, de la causa es va produir. L’altra mentida va ser afirmar per part de Fernández Díaz, en seu parlamentària, com recull el documental, que la llei s’aplica de forma diferent en llocs diferents, i en tot cas, a Ceuta depèn de l’operativitat, concepte que no surt definit enlloc i que es dóna per sabut. Dir que l’aplicació de la llei depèn de l'operativitat suposa carregar-se la llei: afirmar tal disbarat –en boca dels màxims campions de la llei contra els altres, torta o recta– és deixar en res l’estat de dret i una mínima seguretat jurídica.

I sobretot, aquest problema, a Ceuta i a arreu, planeja una campanya simbòlica, però real, de despersonalització de l’altre. Despersonalitzar l’altre, qualificant-lo de tot menys de persona amb els seus inalienables drets, permet alienar-li aquests drets i tots els que calguin: ras i curt, és l’avantsala del feixisme. El que l’altre, el forà, el que és (creiem que és) diferent de nosaltres (però pensa, riu, plora, estima, vol prosperar... igual que nosaltres) no mereix la nostra protecció, és una enorme mentida de proporcions morals insondables. Aquestes mentides soscavaven la civilització fins a substituir-la per la barbàrie. Compta amb aquestes mentides.

El que l’altre, el forà, el que és (creiem que és) diferent de nosaltres no mereix la nostra protecció, és una enorme mentida de proporcions morals insondables

La darrera mentida també s’ha edificat sobre una tragèdia personal. El protagonista, degudament assistit i esperonat per Aznar i Rajoy, els seus caps el 2003, recompensat per Rajoy amb l’ambaixada a Londres el 2012, el també pietós Trillo va tornar a mentir. Entre un nyap descomunal i una falta de respecte a les víctimes provocades per la seva guerra a una zona hortofructícola d’Iraq, va negar l’evidència, condemna per falsedat en les identificacions dels cadàvers inclosa, després indultada el 2012, florien les mentides i el menysteniment més humiliant.

Ara arran d’una més de dos mesos enrederida publicació del Dictamen del Consell d’Estat hem sabut diverses coses. Entre d’altres, que l’excusa per contractar a la baixa els vols de repatriació regular de les tropes destacades a Mesopotàmia, va costar 149.000 €, dels que, després de fins a cinc subcontractes,  el darrer transportista va percebre 38.442 dòlars. O sigui, una cosa van ser els diners abonats per Defensa i altra, l’import realment percebut per qui va prestar al cap i a la fi el servei. Per acabar-ho d’adobar, la darrera subcontrata es va signar a... Beirut. Si ens diuen que el gran Sidney Greenstreet, transmutat en el dolent Ferrari de Casablanca, ha ressuscitat i que al seu cafè, el Blue Parrot, es va firmar aquest últim paper, si no fos per la tragèdia innoble llançada sobre les víctimes, hagués estat un sarcàstic cop d’efecte.

Finalment, el dilluns passat una altra mentida conseqüència del reguitzell anterior. La vigent ministra de Defensa, Dolores de Cospedal, va demanar perdó en seu parlamentària el dilluns passat, dia 16, als familiars de les víctimes del Iak-42. Els hi va demanar, però en nom de l’Estat, no del Govern. No és un detall menor, atès que ho va reiterar diversos cops: Estat i no Govern. Així s’amaga una altra mentida: si bé la responsabilitat patrimonial, és a dir, dinerària, és de l’Estat (a càrrec de l’erari públic), la responsabilitat política, que és el que ventila els parlaments, és del Govern que paga amb pólvora del rei. Cospedal, ella mateixa advocada de l’estat i experta en manipulacions com a subsecretària d’Interior d’Ángel Acebes, a l’11-M, va fintar i l’hàbil oposició es va empassar un altre grapat de mentides. Un altre dia podríem parlar del desconeixement de l’ofici de polític per part dels que es diuen polítics.

En tot cas, setmana gran per a la veritat soterrada al fons de l’abocador de les mentides governamentals sense fi.