Tot veient les darreres notícies sobre la Fiscalia, en qualsevol de les seves manifestacions, no es pot dir que sigui una institució que creï vocacions. “Mama, m’he apuntat a fiscal” no sembla un crit d’un prometedor plançó que agradés escoltar a casa.

El ministeri fiscal, magistratura essencial en l’estat de dret, si cotitzés a borsa a Espanya, segurament no es podria ja ni rescatar. Cert que la Fiscalia no és independent en el sentit de la independència judicial, i segurament no ha de ser-ho. Però entre no ser independent i ser el braç, més aviat maldestre, del govern, hi ha un bon tros.

Fa uns dies hem sabut que el nou fiscal anticorrupció, Moix [Notes de l’autor: Moix, com a fiscal superior de Madrid, va ordenar que s’arxivés el cas de les blacks i que, en tot cas, s’actués contra qui havia revelat les trampes dels consellers de Caja Madrid; i va ser també qui va decretar no perseguir més que per falta (ja derogada) Aguirre per la seva agressiva fugida d’uns agents de circulació] va ordenar el canvi dels fiscals que duien a terme les investigacions del 3% al Jutjat d’Instrucció número 1 del Vendrell. La causa s’assignaria als fiscals anticorrupció de Catalunya. Tot això dins d’un procés de reestructuració i racionalització de la Fiscalia Anticorrupció.

Els fiscals es van rebotar i han recorregut al fiscal general, que, de moment, ha deixat en suspès l’ordre. Aquest aldarull palatí ha estat un dels molts embolics que han transcendit en a penes dues setmanes i que han deixat malmesa com mai la imatge de la Fiscalia.

El ministeri fiscal, magistratura essencial en l’estat de dret, si cotitzés a borsa a Espanya, segurament no es podria ja ni rescatar.

Centrem-nos en l’apartament dels fiscals del 3% i en el retard de la nova formulació de petició d’imputar l'exconseller de la Generalitat, Germà Gordó, que després ja va ser rebutjada pel jutge instructor, per manca de prou fonament jurídic. Si el jutge d’instrucció accedís a aquesta petició, remetria la causa al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, atès que l’exconseller en l’actualitat és parlamentari català i, per tant, aforat.

Un espectador extern podria fregar-se els ulls, ja que li seria difícil de comprendre aquest retrocés en la tramitació de la causa, el que perjudicaria el teòric interès de la Justícia. En efecte, un canvi de fiscals suposaria que els nous haurien d’estudiar-se els milers de folis que integren les actuacions abans de donar un nou impuls al procés.

Potser cal racionalitzar la Fiscalia Anticorrupció. Potser. Potser no és gaire funcional que uns fiscals, per parelles, hagin de traslladar-se de Madrid al Vendrell. Potser.

Una cosa hi ha del cert i ha transcendit als cercles del fòrum: s’ha trencat la comunió entre el jutge d’instrucció i els fiscals destinats en aquest cas. Potser una primera raó del canvi sigui trobar uns membres de la Fiscalia no caiguts en desgràcia al Jutjat del Vendrell. Potser. El fiasco de l’acusació del ja exfiscal Horrach en la peça del gegantí cas Palma Arena que afectava Iñaki Urdangarin podria haver estat un recordatori per fer les coses més de cara al procés i no tant de cara a la galeria. Potser.

En tots els casos que porta la Fiscalia Anticorrupció, qui és el subjecte més afectat? Sense cap mena de dubte, el Partit Popular

Però fem-nos una pregunta elemental. En tots els casos que porta la Fiscalia Anticorrupció, qui és el subjecte més afectat? Sense dubte de cap mena, el Partit Popular; i no per animadversió dels fiscals, sinó perquè presenta un currículum més aviat poc recomanable que propi d’una acció política adreçada al bé comú.

Les maniobres del fiscal Moix en el cas Lezo (curiosa mania de posar noms per despistar, quan del que es parla és d’Ignacio González i de la seva etapa al capdavant del Canal de Isabel II) van motivar que un altre rebot dels fiscals i que fessin ús de l’article 27 del seu Estatut Orgànic, de 1981. Delacions, sembla que a dojo, a part i segons els dissidents, aquestes maniobres eren tendents a evitar certes diligències i així opacar l’actuació dels imputats, membres del Partit Popular, amb l’expresident madrileny González com a mascaró de proa. D’aquesta manera es dibuixa una línia clara, si l'unim als seus antecedents: apaivagar els efectes dels processos judicials envers membres del Partit Popular i d’aquest mateix partit, per cert, ja imputat en dos processos penals diferents.

Sense necessitat de gravacions de les converses sostingues en les dependències de les fiscalies, no sembla ni molt menys escabellat concloure que el canvi dels fiscals del 3%, adduïdes raons de racionalitat, no és més que un motiu per reordenar la Fiscalia Anticorrupció. El motiu de fons rau a fer-la clarament depenent dia i nit del seu fiscal en cap, a fi i efecte de controlar tots els processos, en especial, els que afecten el seu principal i ominós client, el Partit Popular.

Si mantenir a ratlla –pretensió prou ingènua de tota manera– la marea processal contra el partit del carrer Génova és al preu d’aixecar el peu de l’accelerador en els processos contra una altra gran (i presumpta) font de corrupció com podria ser l’ex Convergència, amb tot el que mediàticament això pot suposar, cal concloure, com va dir Enric de Navarra, que seria el primer Borbó regnant a França, amb el nom d’Enric IV: “París bé val una missa”.