Descartat l’ús de la força, perquè som on som, i descartat pel marianisme l’ús de la política, per manca de coratge, de lideratge i de visió, només hi resta l’ús esbiaixat del Dret. Esbiaixat perquè el Dret està pensat per resoldre altres problemes, no el de la relació entre Catalunya i Espanya, sigui la que sigui, democràticament decidida pels catalans.

Fins ara la Brigada Aranzadi ha dominat els espais judicials ordinaris i el Constitucional. Però el Dret, fins i tot l'emprat de forma torçada, és una via de doble direcció: el poden utilitzar les dues parts en conflicte. Primer de tot, cal recordar allò que pleitos tengas y los ganes; i allò altre de hasta el rabo, es toro.

Aquests refranys tan castellans reflecteixen a la perfecció que un cop encetat un procés judicial, com que l’altra part no es quedarà quieta, les partides seran llargues i per guanyar només cal guanyar el punt final: els punts previs, petites o grans victòries, al cap i a la fi, sense el punt final, el match ball, no valen gens. És un match ball especial; a diferència del tennis no suposa una igualtat prèvia. En matèria de plets només cal guanyar –si el client suporta l’extenuant durada- l’últim assalt, encara que tots els anteriors s’hagin perdut, fins i tot per golejada.

En un plet, però, hi ha dues parts: una ataca i l’altra es defensa i pot, a més, contraatacar. També pot, i això ho ha fet Drets, iniciar processos per la seva banda. Dilluns va presentar una querella per prevaricació contra vuit magistrats del Tribunal Constitucional. El motiu és haver validat per partida doble la reforma exprés de la normativa del TC per bloquejar el procés, una reforma durament criticada per la doctrina ... i per la Comissió de Venècia, que és un grup d’experts sense vinculació governamental del Consell d’Europa.

Digui el que digui la llei, no es pot deixar d’atendre una petició seriosa, reiterada i democràtica d’una població que integra un col·lectiu sòlid

Què tenen en comú ambdues vies processalment enfrontades i les futures que vindran, algunes d’origen ciutadà? Ambdues vies, les encetades pel marianisme i les encetades per les institucions catalanes, els seus representants o la ciutadania individual o organitzada, tenen en comú que una bona part d’elles poden acabar a Europa, darrer fòrum on algunes pràctiques de l’Estat espanyol poden quedar en evidència. Normalment l’estació terminis seria el Tribunal d’Estrasburg però també, per alguns aspectes, podria ser el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Tot dependrà de com s’articuli el discurs davant els tribunals. Sigui com sigui, no serà ni demà ni demà passat. Cal només recordar els ridículs produïts per les sentències europees que van revocar la doctrina Parot o les clàusules sòl.

El marianisme regnant ha encetat una sèrie de processos contra persones i institucions representatives de Catalunya sota el lema la llei és la llei. En una democràcia això seria un bon argument, si no fos per dues qüestions gens menors.

La primera: algunes lleis o precedents s’han canviat a mitja partida. La reforma exprés del TC n'és una bona mostra. L’altre, per exemple, rau en la modificació de la jurisprudència, fins al moment consistent, per part del TC, sobre la impugnació dels actes parlamentaris de tràmit. Aquests actes van ser fins a la sentència STC 42/2014 immunes al control, atès que no tenien cap valor normatiu. Només l’acte final resultant, la llei (o altres actes parlamentaris que aquí no interessen) eren objecte de control per part del TC. Per això es denuncia la vulneració de la immunitat parlamentària per les prevencions que el Parlament va rebent del TC per cada acte.

La llei, doncs, és de dubtosa qualitat, no tècnica, sinó democràtica. I la base de l’Estat democràtic –recordin la sentència del Canadà- és ...la democràcia. Això vol dir també que, digui el que digui la llei, no es pot deixar d’atendre una petició seriosa, reiterada i democràtica d’una població que integra un col·lectiu sòlid. I recordem, la petició és dur a terme un referèndum, l'única porta vàlida, si es guanya, per encaminar-se cap a la independència.

En tot cas, com ja ha succeït en altres ocasions, malgrat que Espanya és un Estat democràtic, dista de ser-ho de forma inequívoca en alguns aspectes, singularment en els de formació democràtica de la voluntat dels ciutadans, en la imatge de la justícia, en la (lluita contra la) corrupció o en la creixent desigualtat.

Recordem, perquè hi tornarem: som a l'inici d’una llarga partida de la qual, sortosament, el punt definitiu no es juga amb les regles marianistes, sinó en terreny neutral. Seria molt més profitós i democràtic fer política i dialogar. Però amb qui ni pot ni vol resulta altament complicat i es converteix en un tap per assolir una solució. Mentre el tap es podreix o és substituït caldrà continuar jugant aquestes partides.