Quan el passat 30 de gener, Francesc Homs presentava davant la Fiscalia provincial de Barcelona una denúncia contra Rajoy, un exministre de Sanitat, Alonso, i una exsecretària d’Estat, Camarero, per presumptes delictes de prevaricació i desobediència, en tant que aquests càrrecs no havien atès a parer seu les resolucions del TC favorables a Catalunya, vaig pensar que era un acte d’hiperventilació. Jurídicament semblava que complia merament un tràmit, quasi una performance, tot degut a l’imminent judici al TSJ de Catalunya pel 9-N.

He de reconèixer que em vaig equivocar. No sé quin era el propòsit de la denúncia (obrir diligències penals contra membres del govern central segur que no). Però la resposta de la Fiscalia arxivant el cas el passat 6 de febrer, no té preu. Per què? Perquè ha fet una bona feina a les defenses del 9-N. En efecte, sintetitza perfectament les tesis de les defenses de Mas, Ortega i Rigau que amb solvència van sostenir la setmana passada al primer judici pel 9-N.

La resposta de la Fiscalia arxivant la denúncia d'Homs contra Rajoy ha fet una bona feina a les defenses del 9-N

En efecte, la Fiscalia del TS tot just per descartar que Rajoy, Alonso i Camarero haguessin comès desobediència, aplega de forma canònica la doctrina jurisprudencial més cabdal sobre la matèria. En primer lloc, que el govern central ignori la doctrina del TC no és desobediència. En síntesi –i pel que aquí interessa- perquè no ha rebut una ordre personal, expressa i directa ni ha estat requerit prèviament, en un cas d’incompliment. Recordin que el fiscal del cas, a Barcelona, va dir que no eren aquests els requisits legals del delicte de desobediència i que les defenses feien dir a la llei el que la llei no deia, inventant-se elements del delicte. Doncs bé, el TS, com és sabut i sap la seva Fiscalia, diu tot el contrari: en el delicte de desobediència l’ordre ha de ser expressa, personal i directa, amb el requeriment manifest previ, a fi que la situació de desobediència sigui ben palesa.

Sorprèn però l'advertència preventiva (“a titulo preventivo”) del fiscal del Tribunal Suprem. En efecte, adverteix que no és adient parlar de desobediència en el cas que –citant erròniament la sentència del TC- esmenta la denúncia del diputat Homs, a diferència a parer seu del cas del 9-N. Sorprèn aquesta prevenció no demanada per ningú i que permet albirar un prejudici en l’actuació de la Fiscalia, contràriament als plantejaments legals i doctrinals que fa palesos en la seva resposta.

En la doctrina, recollida amb cura, sobre la prevaricació fa esment, en el que aquí afecta, al fet que la resolució qüestionada ha de ser frontalment contrària a l’ordenament jurídic i als interessos generals. És cert. Introduir aquí els interessos generals dóna joc, perquè cap interès general sembla que fos lesionat amb la consulta: l’ordenament jurídic i la pau cívica a Espanya i a Catalunya van restar amb el 9-N incòlumes. I en segon terme, cal recordar que la norma que emparava el 9-N, si era la de la consulta, estava suspesa, però no anul·lada; si era la de la participació popular –el fiscal en la seva acusació no sembla que ho acabés d’aclarir-, estava intocada, doncs no va ser objecte d’impugnació pel govern central. I a més, sobreentén el fiscal en el seu excel·lent recull de jurisprudència, la necessitat d’una resolució. Així, ¿algú recorda quina resolució expressa o tàcita, tot establint l’òrgan emissor, la data, el contingut i –se’n deriva- el lloc de publicació o tramitació va esmentar el fiscal davant el TSJ de Catalunya la setmana passada?

Voler presentar el 9-N com a delictiu, és afegir més vinagre a la ferida 

Comprenc que al lector aliè al món del Dret, però forçosament interessat en ell, perquè els mèdia semblen dia sí i dia també enciclopèdies jurídiques (algunes, això sí, redactades a Guantánamo), li surti fum del cap. Als juristes també, si els consola. Només dues frases finals. El Dret –no hi ha res més que Dret democràtic o si més no democràticament interpretat- té una força configuradora de la realitat que tendeix a reduir el conflicte en claus d’una relativa Justícia o, si es vol, d’equitat. No en va utilitzem –i utilitzem bé- l’expressió estat de Dret i no estat de lleis. Fa pensar!

La segona qüestió: quan en Dret penal, que és l’últim i més formidable per laminador recurs de l’Estat, un tema és discutible, no s'hi pot donar un delicte. No vol dir que el fet no sigui il·legal, però l’ordenament preveu altres sancions menys rigoroses que la pena per a les il·legalitats, que n’hi ha diàriament a dojo. Tan sols si el fet que es pretén punible és clar, resulta lícit aplicar una sanció criminal. Fins ara, el 9-N no presenta, tot agafant les tesis de l’acusació que representa el Ministeri fiscal, aquest caràcter de fet delictiu. Voler presentar-ho com a delictiu, és afegir més vinagre a la ferida.