Ahir es van publicar dues sentències de la gran sala del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, la màxima instància jurídica en matèria de dret comunitari dels 27 i per sobre de les jurisdiccions estatals, que queden sotmeses a la jurisdicció comunitària.

Una d'aquestes sentències es refereix als interessos pagats amb escreix per l'abús de les clàusules sòl en les hipoteques atorgades per les entitats bancàries espanyoles. La seva nul·litat ja va ser declarada pel mateix tribunal de Luxemburg per una sentència anterior de gener del 2015. La d'ahir obliga a retornar els diners íntegrament. És a dir, s'han de retornar des del moment de la constitució de la hipoteca. Malgrat que l'execució d'aquesta resolució no comptarà amb l'auxili voluntari de les entitats afectades, és pels consumidors afectats un avançament de la Grossa de Nadal.

L'altra sentència, molt més complexa tècnicament, es refereix a l'afavoriment amb ajudes estatals a empreses dedicades a activitats similars, però unes centrades en l'exportació, i les altres no. Les primeres eren afavorides respecte a les segones amb els ajuts estatals ara declarats il·legals.

Dies enrere ens vam assabentar del rescat, que es presenta pel govern central com a obligatori de totes totes, de les autopistes radials, negoci que un cec ja hauria vist ruïnós quan el govern Aznar el va posar en marxa. Quasi simultàniament vam tenir coneixement del rescat del túnel del TGV del Pertús. Com en el cas del Castor, vinculat també a Florentino Pérez, el govern central assumirà el cost del fiasco de tots aquests contractes i concessions públiques. Contractes les clàusules dels quals són molt favorables als empresaris no amants del risc, i que a sobre s'apliquen sense cap mena de consideració. De consideració, esclar, per la butxaca dels ciutadans que són els que paguen, perquè els diners de les caixes públiques surten de les seves butxaques.

Diversos han estat els experts -i en algun cas com el del Castor haurà de pronunciar-se el Tribunal Constitucional- que han analitzat aquestes contractacions i han manifestat el seu desacord amb el disseny, amb l'aplicació i amb el final, és a dir, amb carregar-ho al compte comú. No entraré, si més no avui, en aquest apassionant debat jurídico-econòmic.

La pèssima economia és deguda al fet que tenim una mala política

El que a parer meu és el més altament rellevant dels casos referits, no és que hagin malmès l'economia. El radicalment gravíssim és que aquesta pèssima economia és deguda al fet que tenim una mala política.

En efecte, aquests i molts altres fets que tenim en la retina són molt més que trapelleries. Són il·legalitats de l'alçada d'un campanar que compten -si no serien impossibles de perpetrar- amb la complicitat dels poders públics. Aquestes complicitats, que no sempre es resolen ni en el terreny polític -els electors, en bona mesura, semblen passar-ho per alt- ni en el judicial, perquè ens trobem a les beceroles de la accountability, de la dació de comptes, són la clau de l'espoli. Interessos abusius, contractes lleonins, canibalització de serveis públics, pessebres a costa dels butlletins oficials, negocis de tarifa, ... són la moneda corrent en la qual es mouen els oligopolis quasi monopolístics regnants. Això i uns quants comissionistes i intermediaris amb oripell integren la fórmula perfecta del regne de la irresponsabilitat extractiva.

Sense un mínim de decència no hi ha una mínima dosi de qualitat democràtica

En canvi, tindríem una democràcia de més qualitat amb una mica més de qualitat política, un xic més decència i contenció en un bon sector dels polítics professionals, dels que sonen i dels que a l'aixopluc d'institucions reguladores donen cobertura a tot aquest terrabastall.

Demanar que no hi hagi pobresa energètica i que, a Madrid, els partits dominants preparin un acord urgent ... per la primavera, amb la persistència dels talls d'energia a l'hivern, és una altra bona mostra que sense un mínim de decència no hi ha una mínima dosi de qualitat democràtica. En aquest context, demanar una economia de qualitat és demanar la lluna en un cove.

De moment, però, bon Nadal, és a dir, bones vibracions, si més no, per uns dies.