Des que l’esperit de la Transició es va convertir en un mer espectre del Túnel de la Bruixa, hem passat d’un incipient Estat del benestar a un Estat del malestar que culmina hores d’ara en un mal Estat. No és un joc de paraules: és la constatació d'una realitat. L’actual mal Estat no pot fornir les necessitats mínimes dels seus ciutadans (la meitat dels aturats no perceben cap ajut), l’atur arriba al 50% dels joves i els preparats han de sortir a fora, ningú sap si es pagaran les pensions, els recursos es destinen a subvencionar i enfortir els oligopolis: sector financer, sector energètic, sector de l’obra pública, en general el sector que depèn de les contractacions oficials i dels negocis de tarifa publicada al BOE. En resum, el mal Estat és la realització del que en podríem denominar la llotja del Bernabéu, que sí que és una sòlida realitat.
A sobre, institucionalment, la Transició és més espectral que mai. D’una banda, la Fiscalia és una olla de grills, en part perquè no serveix –encara que sembli mentida- als interessos del govern del PP en no haver afluixat la lluita contra la corrupció. La purga cap als fiscals és conseqüència del fet que, al marge de la seva pròpia i personal ideologia política, el Gobierno creu que no han actuat diligentment per defensar-lo (a ells i al seu partit) i que no han parat de propiciar causes anticorrupció. El nou fiscal general pretén un canvi de rumb. Els fiscals poden passar d’afinadors a afinats: és el que té l’obediència mal entesa. Com a guarniment: declaracions de fiscals fumadores desconsellades pels seus superiors -censurades públicament per altres companys- i tensions a l’hora d’imputar presumptes corruptes. Això sense deixar de veure com el fiscal Horrach, en comptes de tancar-se al seu despatx estudiant quines mesures cautelars demanarà contra Torres i Urdangarin, després d’una sentència que va ser espectacularment contrària a les seves, pel que es veu, poc fonamentades tesis, ha encetat una ronda pels mitjans de comunicació desfullant la margarida de les mesures cautelars possibles. Edificant.
D’altra banda, la cúpula policial de seguretat espanyola, cessada i en actiu –però com diu l'aforisme, els espies no es jubilen mai-, Eugenio Pino, José Villarejo i cia declaren i declaren als jutjats contra sí mateixos i contra altres, desdient-se i amagant amb estirar la manta (quina?). Un dia sí i altre també apareixen informes policials o USB, tot netejant calaixos (des de quan no feia dissabte la Policia?). Edificant, també.
Amb el sistema d’instrucció pensat pels lladres de gallines del segle XIX no anem enlloc; i a sobre amb restriccions en la durada de la investigació judicial
A més, uns processos per corrupció que no acaben de rematar. Ja sigui perquè les instruccions no són prou sòlides, ja sigui perquè les acusacions, públiques i privades, diguem que no encerten el to a l’hora d’aflorar proves de càrrec contundents. Hi ha i haurà condemnes, però em temo que en la línia del cas Nóos –deixant de banda l’absolució cantada de la infanta Cristina davant una acusació delirant-. Amb el sistema d’instrucció pensat pels lladres de gallines del segle XIX no anem enlloc; i a sobre amb restriccions en la durada de la investigació judicial, sense haver posat un sol mitjà més a l’Administració de Justícia. De casual, no res.
Amb una recuperació econòmica que no arriba a la gent, amb més precarietat, cosa que genera més desigualtat, poc optimisme es pot crear. Ni tan sols les dades macroeconòmiques són bones: més atur general, més atur juvenil, però menys PIB que al 2007, any frontissa de la crisi.
Semblava, per altra banda, que fer oposició amb majoria absoluta, i més amb l’africanisme polític mesetari, era una feina feixuga. Tot, en conseqüència, són avantatges per al govern. Doncs, ves per on, governar en minoria està resultant més plàcid del que semblava. En realitat, el govern fa pràcticament tot el que vol sense despentinar-se. A l’africanisme li correspon la incompetència. I incompetència és suïcidar-se qui es considera a si mateix principal partit de l’oposició, en viu i en directe, gràcies, en part, a foc amic mediàtic. Incompetència és que la dita nova política continuï amb les formes de la vella: discutint sobre càrrecs i persones i no sobre idees ni estratègies dignes de tal nom. Incompetència és ventar-se de ser el gran regenerador que ha sotmès el govern a un ferri control ètic i deixar-li passar, però, totes les malifetes sense res més que lleus carasses de circumstàncies; al cap i a la fi, no fer res més que el paperina.
Tot això amaga el que la dita crisi catalana palesa: la incapacitat de l’Estat per afrontar tot el que no sigui deixar-se portar pel corrent. Es podria dir que la crisi ha afeblit l’Estat, i que aquest és el motiu de no poder plantar cara a cap crisi i menys encara al desafiament més gran que ha tingut l’Espanya contemporània. O és al inrevés? L’Estat espanyol té aquest reguitzell de crisis que afecten la seva línia de flotació degut a la seva debilitat institucional, a la seva desestructuració de fons.
Un cop descartat emprar la força contra Catalunya –el bombardeig de Barcelona cada 50 anys que aconsellava Espartero- la Brigada Aranzadi resol poca cosa
La crisi –les crisis, més ben dit- no han afeblit res: la feblesa ve d’abans, de molt abans, perquè cap dels problemes eterns d’Espanya no s’ha resolt mai, només s’arrosseguen menys o més maquillats. Un cop descartat emprar la força contra Catalunya –el bombardeig de Barcelona cada 50 anys que aconsellava Espartero- la Brigada Aranzadi resol poca cosa. Quan, a més, el problema polític és de fons, és com donar aspirines per guarir una septicèmia generalitzada. De tota manera, com feia Cebrián dilluns passat, no són rars els que albiren una versió light à la Duc de la Victòria.
En fi, la crisi actual és la punta de l’iceberg d’una crisi estructural d’un mal Estat. I les solucions, en mans dels de sempre, tindrien el resultat de sempre, si no fos perquè ara hi ha damunt el taulell una fitxa nova: Catalunya. Catalunya, ella sí, ha passat del suflé romàntic a una nova forma d’encarar el seu destí, que una gran part de la població xifra en la independència. Això sí que és una fitxa nova, novíssima. Fitxa gens aliena al mal Estat.