El passat 30 de juny, últim dia de mes i de trimestre, es va emetre l’últim programa dels 1.314 programes de 8 al dia, programa creat, dirigit i conduït per Josep Cuní.

Molts lectors podran dir, fins i tot exclamar-se i amb raó, que les línies que segueixen són de jutge i part. Lògic: no pot ser d’altra manera, fer-ho d’una altra forma fora d’un malparit de mena.

Ja abans i, és clar, després de l’ominós dia 30 de juny, amics, coneguts i saludats em demanaven –com a la resta de membres de l’equip i tertulians– les raons de la liquidació del programa líder de la cadena i líder moltes nits a Catalunya. Les raons correspon explicar-les, si vol, a la propietat de la cadena. No ens correspon als hostes de Josep dir, apuntar o suggerir explicacions que ningú ens deu.

Respecte a aquest tema, només una cosa: no sé jo com hagués portat el tràngol que ha sofert en Josep. Cal molt de tot –intel·ligència, valor, generositat, responsabilitat i dignitat a dojo– per passar aquesta maroma. Només a algun enemic infernal –que no tinc– l'hi desitjaria.

Dit això, prenc aquest espai per plasmar dues observacions. La primera. Gràcies a Josep Cuní uns quants subjectes som relativament coneguts al marge de les nostres professions (em refereixo als que no som periodistes o comunicadors). Cuní ha cregut sempre que la informació és un servei als ciutadans i que, per tant, els professionals de la informació no arriben –no tenen per què– a tot arreu. Per això existim els pundits (experts!, ací queda això) que completem les anàlisis de l'actualitat per integrar una bona informació, a fi i efecte que el ciutadà pugui prendre la mesura més ajustada possible a la realitat i actuï en conseqüència.

Més que pena, fa mal pensar que en Josep podria no estar al peu d’un canó d’informació per traduir-nos la realitat, rodejat de la seva troupe

Gràcies a la generositat d’en Josep uns quants pundits –utilitzo el terme anglès perquè, per una estranya associació d’idees, em recorda el nostrat mot bandits, i quelcom de bandits tenim els que ens endinsem en terrenys vedats– hem passat a opinar –potser, a vegades, a pontificar i tot–. D’aquesta manera hem assolit certa quota de popularitat i, per què no dir-ho, de respecte.

Els que, com servidor, mai hem militat en cap partit ni hem tingut cap carnet polític ni hem tingut cap càrrec derivat de nomenaments polítics, hem rebut un plus de credibilitat, doncs parlàvem lliurement, sense consignes –sí, sense consignes!–. I Cuní bé que s’encarregava que així fos. Si hi ha hagut intents d’interferències, Cuní, com un parallamps, els haurà absorbit i sense dir-nos-en res.

A més, el plaer de veure'l actuar en directe és un espectacle –en el millor sentit de la paraula– impagable. Ha creat escola. Les llàgrimes del seu equip després del darrer programa eren sinceres. Ara tindrà l’oportunitat de posar en pràctica el seu mestratge.

L’altra observació que volia fer té a veure amb l’absència, momentània confio, de Cuní de les nostres comunicacions i més en aquests moments crucials per a les nostres vides en el vessant col·lectiu. S’acosten, amb resultat incert, dies històrics. Més que pena, fa mal pensar que en Josep podria no estar al peu d’un canó d’informació per traduir-nos la realitat, rodejat de la seva troupe, segurament, renovada. I, en aquest context, costa més entendre com s’ha pogut desaprofitar un professional com Cuní que, per molts defectes que tingui, són empetitits per les seves virtuts, que en té a dojo.

La propietat de la cadena té tot el dret a contractar qui vulgui i a prescindir-ne quan vulgui. Només faltaria. Però si hi ha una companyia mercantil –que el seu objectiu legítim és donar beneficis– que té una responsabilitat social és l’empresa informativa. Costa d’entendre que un líder d’opinió com en Josep Cuní no tingui espai, ara per ara. Per tot això, la desaparició de 8 al dia em resulta inefable. Com la pèrdua d’un espai de llibertat.