Ahir vam conèixer la sentència del Tribunal Suprem (TS) per la qual es condemna Francesc Homs, pels fets del 9-N, com a autor d’un delicte de desobediència. Les penes són d’un any i un mes d’inhabilitació per a l’exercici de càrrecs públics electius, siguin d’àmbit estatal, autonòmic o local, així com per a l’exercici de funcions de govern en l’àmbit estatal, autonòmic o local, i a més li imposen una multa de 5 mesos a raó de 200 euros diaris, és a dir, una multa per import de 30.000 euros.

Novament el delicte de prevaricació ha quedat fora de la condemna, segons el criteri del TS, igual que el del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), perquè quedava absorbit per la desobediència. Deixem de banda la qüestió tècnica del concurs de normes penals, irrellevant per a les línies que segueixen, malgrat que és un tema que donarà perquè els especialistes dissertin al respecte.

En primer lloc, veiem que amb la mateixa identitat dels fets enjudiciats, les responsabilitats i les penes són diverses. De fet, per al TS, Homs és autor d'una desobediència, malgrat ser conseller de la Presidència i estar sotmès a Mas, que llavors era el president de la Generalitat. A Barcelona, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau van ser condemnades per cooperació necessària en el delicte de desobediència del president. Homs ha estat culpat de desobediència no pel fet d’haver seguit al president Mas, sinó per haver tramès una carta a una empresa informàtica, el 6 de novembre del 2014, quan ja s’havia dictat la providència de la suspensió del 9-N per part del Tribunal Constitucional (TC). El tema, doncs, per Homs, té un encaix diferent i autònom, cosa que no deixa de ser curiosa.

Dic curiosa perquè la sentència del TS, escrita per una de les millors plomes i un dels millors caps jurídics dels últims temps, el magistrat Marchena Gómez, no l'encerta per donar la clau d’on rau l’ordre personal, expressa i directa, amb el corresponent apercebiment, que hauria dictat la providència del TC de 4 de novembre del 2014. I malgrat els brillants circumloquis no aconsegueix demostrar la força executiva d’una providència, que per naturalesa és declarativa. Tan declarativa com la mateixa sentència del TS, que haurà de ser, com s’especifica en el seu propi text, executada pel TSJC. A parer meu, som on hem estat sempre: no hi ha desobediència, perquè no hi ha ordre a executar, es digui com es digui l’ordre o mandat d’un tribunal. Tot això al marge de la discussió de si el TC és un autèntic tribunal.

A parer meu, som on hem estat sempre: no hi ha desobediència, perquè no hi ha ordre a executar

Anem a les penes. Dels quatre encausats pel 9-N, Homs ha rebut la pena d’inhabilitació més petita en el temps, però més intensa pel que fa al contingut. I la multa és més greu, prou més. Vegem-ho. Deixant a banda que l’accés a càrrecs europeus no sembla comptar per als dos tribunals, la inhabilitació del TSJC no afecta l’exercici de càrrecs locals; la del TS, per contra, sí. Les multes, malgrat el que diu el Codi Penal, en el seu article 50.5, sobre el seu cost, és a dir, que per fixar l’import cal tenir en compte exclusivament la situació econòmica del culpable, no trobem aquesta especial adequació. En efecte, ni el TSJC no va esmentar cap raó per fixar les quotes diàries en 100 euros i ni el TS fa cap al·lusió al nivell econòmic d’Homs. Es limita a esmentar que és un càrrec públic des de fa temps, que és universitari i que està integrat socialment; extrems dels quals deriva la seva solvència, per fixar una quota de 200 euros diaris. No consta que s'hagi dut a terme cap investigació per determinar la situació econòmica. Haver demanat les declaracions d’Hisenda hauria estat una bona mesura inicial. En tot cas, imposar les multes com s’han imposat, és un molt mal exemple per als tribunals que dia rere dia han d’imposar sancions pecuniàries. Amb la llei del mínim esforç no s’assoleix l’estat de bona administració de Justícia que mereixem.

Aquestes disfuncions segurament s’haurien obviat si, atès que tots quatre condemnats estaven imputats per un mateix fet, el TS, en virtut de l’aforament d’Homs, hagués jutjat els quatre davant seu. L’aforament de Rigau va arrossegar Mas i Ortega davant del TSJC. El mateix havia d’haver tingut lloc amb Homs: Els hauria hagut d’arrossegar a tots. Misteris de la Vila i Cort.

Quin són, en segon terme, els efectes de la condemna per a Homs? Per la condició de diputat a Corts, atès que ja no té cap recurs dins la jurisdicció ordinària, a diferència del que succeeix amb Rigau, serà desproveït de la seva acta de diputat. Per pal·liar el cop, Homs, que presumiblement instarà un recurs d’empara davant el TC, pot demanar-li, juntament amb l’empara, que suspengui l’execució de la inhabilitació.

Si bé és cert que la interposició de l'esmentat recurs davant el TC no suspèn l’execució d’una sentència ferma –i la del TS ja ho és- per part la jurisdicció ordinària, hi ha una certa tolerància per part dels tribunals ordinaris, de forma excepcional, d’alentir les execucions si aquestes reportessin, en cas de ser anul·lada la sentència, danys d’impossible o molt difícil reparació. La inhabilitació podria ser un d’aquests casos. Però no és una qüestió a la qual es tingui dret. Mala peça al teler.

Sigui com sigui, dins un termini d’un parell o tres de mesos, el TC es pronunciarà. Si inadmet la demanda, la sentència s’executarà encara que es formuli i s’accepti a tràmit un recurs davant el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. Si, per contra, el TC admet a tràmit el recurs i si el demandant ho sol·licita –normalment es demana juntament amb el recurs d’empara-, el TC en circumstàncies normals suspendria la condemna privativa de drets –no la de multa- fins que es dictés sentència constitucional.

Per concloure: el recurs del fiscal contra la condemna parcial del TSJC, anunciat a Barcelona, ja veurem si es formalitza a Madrid. Té tots els números per no ser sustentat davant el TS. Així doncs sembla que estan les coses.