El passat dia 9 va finalitzar el cicle de conferències La Pell de Brau, un cicle sobre la relació entre Catalunya i Espanya organitzat per L’H Espai de Debat, amb el suport d'El Periódico de Catalunya. Van intervenir-hi el catedràtic de la UB Xavier Arbós, l'ara vicepresident executiu de la Fundación Alternativas, Nicolás Sartorius, i els també catedràtics de Dret Constitucional Javier Pérez Royo i Francisco Caamaño, a Sevilla i a València, respectivament. Tots quatre són pensadors i analistes respectats, bons coneixedors de les realitats jurídico-polítiques espanyola i catalana, i alguns fins i tot, com Sartorius i Caamaño, des de rellevants càrrecs públics de la més alta responsabilitat.

L'horari de classes al primer trimestre em feia impossible l'assistència. Gràcies a la web ja ressenyada he pogut seguir les intervencions. Diria que el més destacable és una idea federal. Fins al punt, com proposa Sartorius, de crear i difondre un moviment federalista a Espanya, a fi i efecte que reformant la Constitució, el règim polític es convertís en realment federal i així resoldre l'encaix de Catalunya a Espanya sense el trauma de la secessió que suposaria la independència.

Dues qüestions que crec que mereixen ser ressaltades: La primera, establir què és federalisme; la segona, com s'hi arribaria via la reforma constitucional. Com sempre, anem a pams i deixem de banda l'academicisme.

Federals són els Estats Units i federals són també Rússia, el Brasil, Argentina o Mèxic. Quatre models de federalisme i, sobretot, de divers funcionament democràtic. També són federals Bèlgica o Alemanya, dues democràcies consolidades, tot afegint-hi el sistema confederal suís. Més enllà del que diguin els tractats sobre la matèria, hi ha molts models i moltes pràctiques que s'autodenominen federals.

Si consultem la bibliografia sobre cadascun dels models referits, veurem que tenen orígens, causes i distribució del poder diferents, a banda de poblacions i territoris molt diferenciats. Bèlgica i Suïssa tenen en comú amb Espanya el plurilingüisme i una construcció de l'Estat central de llarga durada en el temps i amb moltes tensions internes, resoltes només en el cas de Bèlgica per la via pacífica. Suïssa va arribar al sistema actual després de no poca sang; sigui dit de passada, el mètode habitual fins molt recentment per resoldre els conflictes polítics.

Per simplificar, en comptes de veure el repartiment del poder entre el centre i les unitats integrants i si aquestes són sobiranes, originàries o no, veiem que els trets comuns entre elles són més aviat negatius. És a dir, es tracta de veure el que no tenen, absències que sí que són comunes. Són precisament els trets que no presenten el que les fa federals. Exactament és el que  constitueix el cavall de batalla -a la història, literal- entre les diverses unitats que conformen Espanya. És més: aquests trets absents són els dimonis familiars de l'espanyolisme intransigent i sectari, ara clarament al poder central.

La igualtat, filla de l'enveja, és el topall on moren totes les reformes polítiques espanyoles 

El primer que no tenen, perquè és una fal·làcia -en la qual un altre dia podem entrar- és la màxima irreal, però retòricament eficaç, de la igualtat. La igualtat, filla de l'enveja, és el topall on moren totes les reformes polítiques espanyoles. Això és ben sabut i que quedi aquí només apuntat. La igualtat que es predica a Espanya no és la igualtat de veritat. Una igualtat democràtica i basada en l'esforç meritocràtic i en la solidaritat social no és el que es predica.

El que no tenen els sistemes federals que podrien servir de referència són delegacions del govern central que controlen i asfixien. No tenen tampoc un sistema fiscal que ofega i descapitalitza, sinó que els territoris tenen, per dir-ho així, sobirania fiscal i mecanismes de reequilibri interterritorial financer pactats i no imposats. No tenen sempre una funció pública unitària, que es converteix de fet en un poder burocràtic que impedeix l'autogestió administrativa. No tenen una autoritat superior en matèria educativa que dicta la llengua vehicular i els plans d'estudi, falsament uniformes després a la pràctica, per a tots els estudiants de tots els nivells educatius. No pateixen la imposició en les entitats amb característiques culturals pròpies, d'una llengua comuna a tot l'Estat que parteixi de la seva supremacia. No tenen una ordenació uniforme de l'activitat comercial, industrial i de consum.

Tot el que no tenen fa que el sistema pugui ser federal, amb equilibri entre les parts i el centre, resolent els conflictes -sempre n'hi ha de conflictes- negociadament. Els conflictes horitzontals es resolen amb la creació de conferències tecnico-polítiques on s'arriben a acords de coordinació, cooperació i equivalències, mai per la via de la imposició ni del decret; els conflictes entre un ens territorial i el centre es resolen en conferències bilaterals.

Les societats complexes requereixen solucions complexes, polièdriques, multifactorials i asimètriques

Dit d'una altra manera: tenint la capacitat, sense un vigilant, de determinar el contingut de la caixa, d'autogestionar-se politico-administrativament, tenint l'exclusivitat en matèria educativa, cultural i científica i podent gestionar l'economia, llevat, és clar, de la moneda comuna i de la política aranzelària, els problemes que s'originessin es resoldrien per la via del diàleg i de la cooperació i no mitjançant la judicialització. Les societats complexes requereixen solucions complexes, polièdriques, multifactorials i asimètriques.

Ara ve el segon punt. Un sistema federal per a Espanya que gaudís de notes com les esbossades aquí ¿algú l'albira en un horitzó, no ja a curt termini sinó a mitjà termini (a llarg termini, com va dir Keynes, tots morts)? Em fa l'efecte que no i més quan el sentiment autonomista no arriba el 39% de la població. En efecte, segons el Baròmetre del CIS d'octubre del 2016, a la pàgina 89, es pot veure el quadre resultant de la pregunta 24, és a dir, l'opinió dels enquestats sobre algunes fórmules alternatives d'organització territorial de l'Estat a Espanya. El resultat no és gaire encoratjador per l'statu quo tal com es pot veure en aquest resum d'elaboració pròpia a partir de l'esmentat Baròmetre:

Així les coses, la feinada que té davant seu un federalisme de veritat -no un que digui, com s'ha dit, que l'Estat de les autonomies és un Estat quasi federal- és més que titànica. Arribats a aquest punt, posats a fer feina a dojo, què val més: el federalisme o la independència?