Divendres passat mitjançant els recargolaments informatius habituals, ETA va dir que el 8 d’abril vinent anunciarà el lliurament/destrucció verificada de les armes que encara disposa. És una bona notícia. Bona però mal rebuda per amplis sectors, de forma incomprensible. Incomprensible també per algú que ha estat un dels motors de les accions en pro de les víctimes del terrorisme, com és Robert Manrique.

Declarat el 20 d’octubre del 2011, a les acaballes del zapaterisme, el cessament unilateral i total de les accions armades, ara, més de cinc anys després, ETA fa aquest pas. Manca la dissolució i, per a mi, una proclama solemne de reconeixement de tot el patiment infligit a les víctimes individuals, que són milers, i a la societat en general. ETA no era un moviment polític, sinó una banda d’assassins, segrestadors i torturadors. Cal no oblidar-ho. La joia que aquestes bones notícies produeixi no ha d’apaivagar la descripció i condemna d’una xacra radicalment incivil. El seu currículum l’avala.

Dit això, el pendent cap la total inanitat d’ETA estava cantat. No pas quan, impotents i maldestres, van produir el seu darrer cop de sang, l’assassinat el 2010 del gendarme Nérin. El cop estratègic, encara que no polític, provinent de la pròpia esquerra abertzale que trigaria encara a produir-se, va ser l’11-M. En efecte, el terrorisme d’encuny islamista va dur a terme una opa hostil als terrorismes casolans. El terrorisme també s’ha globalitzat i els moviments delinqüencials domèstics no poden competir ni en efectes ni en propaganda amb aquest terrorisme que se serveix d’un còctel anti-occidental de mitges veritats,  ignorància i manipulacions, salpebrades amb la complicitat de teocràcies regnants, encara que les seves víctimes preferides siguin majoritàriament els seus propis correligionaris i no pas els occidentals, segons dades de Global Terrorism Database (GTD).

Segueixen instal·lats en l’immobilisme i l’anatema cau sobre qui vulgui moure peça. Aquest immobilisme, protagonitzat pel PP, té el suport entusiasta dels que li han facilitat la continuïtat al poder

Només cal recordar les declaracions dels filoetarres el mateix dia 11, a les primeres hores, tot just després de saber-se la massacre de Madrid, imputant-la, no pas sense cert racisme, als musulmans. Poques hores després, malgrat la potent maquinària de mentides del govern Aznar, va quedar clar que d’ETA a l’11-M, no hi havia res de res. Va ser el dia de la seva liquidació, encara que amb fuetades cruelment sanguinàries fins al 2010. Altres factors polítics, essencialment, i la seva estructura, feble i penetrable policialment van anant reduint ETA a la insignificança.

Bé. I ara què? Tot esperant la dissolució de la banda queda el tema dels presos. A diferència d’Irlanda no sembla que els presos hagin de veure accelerada la seva sortida de la presó. A tot estirar, processos d’acostament al País Basc, acostament que el Tribunal Constitucional en una recentíssima sentència ha privat de base jurídica; o sigui que tot queda en mans de la discrecionalitat administrativa i la disponibilitat de cada etarra a manifestar el seu penediment. Tampoc queda clar que es reobri la via Nanclares, via cegada pràcticament amb tossuderia digna d'una millor causa pel govern popular tan bon punt es va fer amb les regnes del Ministeri de l’Interior.

Resta, per últim, la qüestió dels mal dits exiliats, és a dir, dels pròfugs de la Justícia, espanyola o francesa. És lícit albirar que el govern farà el que sempre ha fet, esperar, quiet i repetint buides lletanies per satisfer la seva parròquia.

Aquesta doctrina, contra el que algú podria pensar, no s’aplica només a Catalunya. S’aplica a tot allò que el govern es veu incapaç de superar. Ho malmet amb insults i queixes, però de mica en mica es va quedant sol: estiba, pressuposts, llei mordassa, comissions d’investigació sobre la caixa B del Partit Popular... Esclar que el govern el que sap fer de meravella és restar immòbil. Per enèsima vegada, davant el peculiar anunci d’ETA, el ministre portaveu ho va tornar a dir (a partir del 20”): “El Gobierno no ha variado su posición ni un centímetro desde hace 6 años”.

Segueixen instal·lats en l’immobilisme i l’anatema cau sobre qui vulgui moure peça. Tanmateix, aquest immobilisme, protagonitzat pel Partit Popular, té el suport entusiasta dels que li han facilitat la continuïtat al poder. Fins ara, no s'ha dut a terme ni un sol canvi que justifiqui l’apuntalament de l’immobilisme. Això vol dir que som davant una aporia: com es pot canviar quan s’aposta per no moure res?

Però no només és l’immobilisme el que llastra una solució política definitiva a ETA. La mala sang per no haver contribuït gens al fet que aquest final tingui lloc com abans millor, per no poder explotar quelcom pel qual qualsevol governant raonable voldria ser recordat, per haver arribat fins aquí en contra del propi disseny polític, denota l’absència d’allò que un governant ha de demostrar per arribar a la consideració mínima positiva, abans de la indecència, de benvolent.