Dies enrere, un col·lega va relatar una conversa que havia sostingut amb altres companys durant un còctel després d’una sessió de treball a què havia assistit en una capital espanyola.

Com sol ser habitual, quan apareix en un grup de persones de fora de Catalunya un català és requerit perquè doni com una mena d’estat dels fets. La major part dels cops, l’estat dels fets que l’interlocutor català refereix, independentista o no, no acostuma a reeixir, doncs els interlocutors ja tenen, sense conèixer el tema de primera mà, una opinió pròpia. Tenen, en efecte, parti pris, és a dir, un prejudici.

Pel que relatava el meu col·lega, aquesta vegada no va ser gaire diferent. Amb l’excusa de demanar-li cómo está la cosa en Catalunya, el cap de colla dels interlocutors li va etzibar que ell volia per al seu fill una determinada carrera que es feia a Barcelona i a Londres. Va trucar a la universitat en qüestió i li varen dir que les classes estaven programades en català i res en castellà. El meu conegut va intentar precisar dient que això era molt estrany i que contradeia la realitat: són molt pocs els espais universitaris a casa nostra amb el català com a llengua exclusiva. És més, els estudis triats pel noi eren una d’aquestes titulacions modernes on l’anglès sol ser molt habitual també a les aules de la marca hispànica.

Con mi dinero en España, porque Catalunya es España, me han de dar clases en castellano 

El pare de la criatura va esgrimir dos arguments en què, segons sembla, tenia molta confiança. El primer, que per estudiar en català, estimava més enviar el fill a Londres, encara que, finalment, el va matricular a Madrid. Part dels interlocutors es van sorprendre que entre la dicotomia de Barcelona i Londres, Madrid hagués sortit guanyadora. L’altre argument era, es diria, el definitiu. Con mi dinero en España, porque Catalunya es España, me han de dar clases en castellano —espanyol suposo que diria el decebut pare—. Fins i tot algun altre interlocutor no català li va respondre, avançant-se al meu col·lega, que això suposa deixar de poder emprar generalment el català tan bon punt apareix un no català; la cosa, prosseguí, es podia resoldre amb bona voluntat i havia sentit que hi havia cursos de català a les unis de casa nostra. L'interpel·lat va reblar que aquesta preeminència del castellà, sempre i en tot moment i lloc, era una mostra de supremacia espanyola.

El pare, aclarida la gola amb glops d'un adientment fred cava català, em diu el sofert interlocutor, va engegar el suat los catalanes os creéis superiores. Ves per on!

La cosa no va acabar ací. Encara hi havia, pel que sembla, bon cava català pel mig. Lo que debéis hacer los catalanes es no iros; si no os gusta Rajoy, a mí tampoco. Hay que luchar por echarlo. El meu company va dir que no era un tema que Rajoy agradés més o menys —que agrada ben poc, va afegir—, sinó que tots els intents que des del catalanisme polític s’havien desenvolupat per fer una reforma d’Espanya per modernitzar-la i per trobar un encaix profitós per a ambdues parts havien, al cap i a la fi, fracassat.

Pero a santo de qué los catalanes tienen que arreglar España

El darrer intent, amb tots els mitjans possibles, va ser el maragallisme que culmina amb l’Estatut del 2006, raspallat primer al Congrés pel jacobinisme de tertúlia —això és collita meva, no del meu col·lega— i jivaritzat, després d’un referèndum, per un Tribunal Constitucional que es va passar per l’arc del triomf el pacte constituent, com ha explicat molts cops el constitucionalista sevillà de primera línia, el professor Javier Pérez Royo, de donar veu a les nacions no espanyoles perquè no se'ls imposés cap Estatut que no hagués estat aprovat per elles. Conec la calma, parsimònia, fins i tot, del meu company, gran pedagog, per tant. Segur que es va esmerçar en amenes explicacions. Doncs bé, la resposta que, segons em refereix, va rebre va ser pero a santo de qué los catalanes tienen que arreglar España.

Pot ser que sigui una topada casual. Conec, com he dit, el meu col·lega; no conec el seu interlocutor. Tanmateix, el nivell de contraccions argumentals és tan palès que gairebé resulta risible. Sort, acabà el català astorat, del bon cava català, en òptim estat de temperatura, i unes exquisides delikatessen. No en van faltar, ni de bon tros —generós amfitrió—, i van ajudar a passar aquesta surrealista conversa. Llàstima que em vaig perdre la beguda i la teca.