El que semblava impossible s’ha palesat: encara que no ho sapiguem, estem immersos en un mar de violència, molt pitjor que la del País Basc, tot sota la batuta d’ETA. Els catalans, embarcats en el procés, amb l’enteniment begut pels sicaris del terror i empantanegats en els clots de la mesquinesa, no s’han adonat que estan envoltats de violència sanguinària dia si i dia també.

Malgrat que encara ningú ha inventat –temps al temps- atemptats com els de Trump a Suècia, per molt que es miri, es remiri i es remeni a Google o a la xarxa profunda per tal de trobar rastre, no ja d’atemptats, sinó d’insignificants actes de violència, no hi surt res. Cosa estranya: amb una Brigada Aranzadi amb el turbo-denunciador en marxa no veiem cap mena de denúncia per aquesta causa. Tant li fa. Catalunya és l’imperi de la violència.

No és que ho diguin modèlics exemplars de periodistes, mereixedors permanents del Nobel de periodisme –no existeix, però vist el que s'ha vist, tant és-, o polítics tallats en la pedra de la veritat eterna. És que el que semblava una anècdota del mal gust, comença a ser un mainstream. És més: és el proper mainstream tal com toca en plena era de la postveritat i de la realitat alternativa, en fi la mentida per la cara de tota la vida.

Tot dissident del sistema ha de ser convertit en violent. Així queda justificada la manipulació a ulls propis i, creuen, estranys

Fer passar els catalans per violents, quan és obvi que no han trencat ni un plat, a què ve? És senzill: contra un enemic violent, des de la perspectiva africanista del sang i fetge, és un enemic reconeixible de totes totes. Per tant, tot dissident del sistema ha de ser convertit en violent. Així queda justificada la manipulació a ulls propis i, creuen, estranys. Quan el procés 1001, el que va condemnar sota el franquisme Comissions Obreres com a associació il·lícita, ho va fer en la versió més greu penalment amb un recargolat raonament jurídic, obertament fals i prevaricador: Comissions, deia la sentència, era una organització clandestina i, per tant, violenta. Així va quedar.

La incapacitat política del sistema institucional espanyol no es demostra només per la seva incapacitat per dialogar, negociar i trobar una sortida a un problema polític cabdal, que afecta el seu cor. Es demostra, i molt, en la seva resposta. En efecte, cerca una resposta aniquiladora del contrari, de qui pensa diferent, del dissident: africanisme en estat pur. La tradició en tots els sistemes polítics espanyols, singularment dels conservadors, és l’expulsió dels dissidents, ja sigui amb l’obligació a exiliar-se o amb la pena de confinament en determinats territoris; de Blanco White a Unamuno és una constant. Però, com va dir precisament Unamuno, podran vèncer, però no convèncer.

Avui dia, en ple imperi de les tècniques de deformació i desinformació, les bases de les quals van ser establertes per Goebbels, la primera gran batalla és la comunicació. La importància no és el missatge, el seu contingut i la seva correspondència amb la realitat, sinó la potència del missatge, que es demostra mitjançant l’ocupació de l'espai de debat, tot intentant arraulir l’argumentari del contrari. D’aquesta manera, el missatge deformador tendeix, no només a ser hegemònic, sinó a ser únic, totalitari, en el sentit literal del terme: intenta modelar la realitat unidireccionalment, en el sentit que li sigui favorable. Amb aquesta metodologia el contrari es pretén que quedi esclafat.

Aquestes tècniques totalitàries, fins i tot les físicament violentes, no guanyen sempre, i abans del judici de la història queden al descobert, desemmascarades. Des de la rebel·lió de les tretze colònies, embrió dels Estats Units, fins a les guerres d'alliberament nacional, hom ha superat el relat opressor malgrat els intents de fer passar davant dels propis aquests esdeveniments pel que no eren. Al cap i a la fi més fàcil ha estat descobrir que sota la realitat imaginària de la propaganda del règim no hi ha cap element fàctic que la sostingui.

Sota la realitat imaginària de la propaganda del règim no hi ha cap element fàctic que la sostingui

Tot el sistema propagandístic estatal, desesperat, cada dia suma nous i sorprenents, adeptes. Però aquesta tradicional univocitat hispànica queda desmentida cruelment per qualsevol observador imparcial de la realitat. Potser el somni català de l’alliberament nacional pequi d’utòpic, potser la majoria de catalans que vol/accepta (observi el matís) una independència sigui una mera il·lusió. Potser. El que no és cap fal·làcia és l’absència de violència, la convivència i les ganes de tirar endavant. Tot el contrari de la necessària construcció d’un enemic despietat i cruel contra qui, com en el terrorisme basc –diem les coses com són-, el ranci nacionalisme espanyol, no només vivia més bé, sinó que ha constituït el seu hàbitat natural.

El que sorprèn de tot això és que amplies capes del que creien un liberalisme espanyol s’han demostrat inexistents. El seu desconeixement de la realitat, que ha contribuït a crear, i la seva incapacitat política li fa veure el que no és ni entén ni està disposat a tolerar. Per això, abans de cercar una sortida a l'atzucac on es troba, crea una realitat imaginària que creu poder adornar. No són els molins de vent del Quixot. Tant de bo ho fossin. Són els deliris de la febre de qui viu fora del temps. Febres que faran patir a tothom.