I els dies següents. Em preocupen en el bon sentit de la paraula. L'endemà de la independència, si això ho decideix la ciutadania de Catalunya, i els que vindran.
Ara anem tots a l'una, encara que no tant com caldria, però això són figues d’un altre paner. L’objectiu és comú: un Estat independent. Un cop aconseguit, cada sector polític voldrà dotar-lo d’eines congruents amb les seves aspiracions; simplificant, més de dretes o més d’esquerres. Natural. I això caldrà combinar-ho amb l'hostilitat –també natural– de l’Estat espanyol, que es trobarà legítimament ferit. Aquesta hostilitat declinarà; la celeritat de la disminució dependrà de l’habilitat dels dirigents del nou Estat, especialment en l’art de seduir la ciutadania espanyola considerant-la, de veritat, com a germana. Això sí, cadascú a ca seva, una casa amb portes i finestres obertes, però cadascú a ca seva.
Aquest front que s'alça davant Espanya sense destil·lar enfrontament serà un element de pugna entre els dirigents del nou Estat i pot fer desviar el rumb de la construcció nacional, com es construeixen els estats normals: des de la diversitat ideològica, amb arguments i lleialtats. I amb eleccions regulars i participació ciutadana política no només formal.
En l’entremig de la construcció de l’Estat, de les estructures que donen suport a l’acció política controversial, cal una bastida sòlida i d’àmplia acceptació. Sense que vulgui fer un programa, que ningú no m’ha demanat, proposo cinc eixos que em semblen prioritaris.
En primer terme, la redacció d’una constitució moderna i democràtica. Cal prendre el millor que ens ofereix l’aparador constitucional contemporani ja consolidat. Temps d’innovar amb invents d’eficàcia no provada, per més que resultin agradosos a les orelles, de moment, deixem-los de banda. Bona part dels drets fonamentals de la Constitució espanyola són perfectament vàlids, per exemple.
Però abans cal una llei electoral. Seria una contradicció que enlluernaria tot l’univers que la Catalunya independent tingués el sistema electoral espanyol preconstitucional, que és el que, per incapacitat dels partits polítics catalans, regeix en l’actualitat. Cal aquesta llei per dur a terme les primeres eleccions democràtiques. I deixo al marge si la constitució ha de ser sotmesa a referèndum. Moltes de les constitucions dels països democràtics no ho han estat i no és cap tara. Aquesta és una mostra de com evitar polèmiques bizantines.
En tercer lloc, cal posar dempeus una regulació amplia de governança transparent i eficaç. Ací poc ens pot ajudar l’experiència espanyola, amb lleis acceptables o regulars, molt mal implementades, sovint amb aplicació tendenciosa. Però al Principat tenim grans experts i bons models.
Un quart paquet –com la resta, de tramitació quasi simultània inexcusable– fa referència a l’aparell financer i administratiu bàsic: lleis fiscals i de seguretat social, llei d’hisenda pública i de patrimoni públic, estatus dels empleats públics... En aquest àmbit ja hi ha molta feina feta.
Finalment, el paquet de garantia de drets i de seguretat. És a dir, de justícia i de policia, de legislació penal i processal penal i del sistema de garantia constitucional, amb independència real dels operadors i mitjans personals i materials, no com patim ara.
En aquest terreny, una gran èxit del nou Estat és demanar la col·laboració lleial dels funcionaris existents, estatals, autonòmics, locals... Llevat de les minories clarament decantades, el gruix d’aquestes persones està a veure-les venir. Doncs que vinguin bé. Ni una sola depuració –ni llistes negres. Qui no vulgui romandre dins del nou Estat, servint els seus ciutadans, que marxi lliurement, sense cap represàlia. Qui es vulgui quedar, amb entusiasme o amb passivitat, s’ajustarà, com tothom, a la nova realitat. I ningú serà considerat en funció del seu origen administratiu, sinó en atenció als resultats de la seva gestió.
No és gens fàcil. Però es donen dues condicions essencials: voluntat ciutadana per dur-ho a terme i talent i expertesa per bastir el nou Estat. Durant molt de temps caldrà fer servir normativa i organitzacions d’encuny espanyol, això ja està previst. I serà una bona mostra, espero, en força casos, que amb les mateixes lleis, millors o regulars, però ben aplicades, els resultats poden ser substancialment més positius. Serà un bon exemple de bona feina.
Cal advertir que la llarga durada de la permanència de les regulacions espanyoles no justificarà que les formes de gestió ineficaces, poc transparents i lesives de la cosa pública també s’allarguin en el temps.
En resum, l'endemà –i els dies següents– han de basar-se, governi qui governi, en eficiència i rendició de comptes, és a dir, en un bon govern avançat. Quan es va crear la Generalitat moderna, és a dir, la pujoliana, es va perdre una gran oportunitat d’innovar i es van perpetuar moltes rutines disfuncionals, per dir-ho caritativament, per a la prestació adient dels serveis públics.
Si el nou Estat no posa fil a l’agulla des del primer moment, tot el sacrifici, totes les penes i tots els mals patits i soferts hauran estat inútils. La pregunta que ens assalta és greu: els dirigents, sabran estar a l’alçada de la situació i restar-hi?