Sóc en un bar. Se m'acosta una senyora i em dóna conversa. De seguida em comenta el cas del “violador d'Igualada” i em pregunta: i vostè què en pensa, quina opinió en té? I en aquell moment m'adono que hi ha coses sobre les quals no en tinc cap opinió.

En aquesta feina, on cada dia convius amb desenes de notícies, un dia et trobes amb el cas d'un home que durant un permís penitenciari segresta, viola, roba, apunyala i llença per un barranc una dona pensant que està morta. Terrible. Horrorós.

Tot, però sobretot per la violació. Un acte de brutalitat tan bèstia. Tan anul·lador de la teva dignitat. Tan humiliant. És un atac tan irracional a la teva integritat. T'ha d'embrutar tant. Ha de ser tan dolorós de suportar i de superar. Que el pitjor d'un atac no sigui que t'han intentat assassinar demostra la dimensió de la tragèdia.

Vaig tenir una companya de classe que havia estat violada. No ho sabia ningú i un dia, de sobte, m'ho va explicar. Amb una serenor glacial. Amb una mirada tan plena de tristor. No vaig saber com reaccionar. Sempre he pensat que ella va fer un esforç terrible per explicar-me allò i que jo no vaig saber-la ajudar. Quan va acabar el curs, vaig perdre-li la pista. No sé que se n'ha fet d'ella.

Cada cop que llegeixo la notícia d'una violació em ve al cap aquella companya. I se m'encongeix el cor. Què vol que opini? Se suposa que pel fet de dedicar-me al que em dedico haig de tenir una opinió sobre tot, oi? Doncs no. Hi ha coses sobre les quals no sé què dir. Ni hi tinc res a dir.

No en tinc ni idea de si un violador reincident es pot rehabilitar o no. I no sé si el permís d'en Tomàs Pardo, igual que els altres 20 que ja li havien donat, va ser correcte o no, ni sé per què el Jutjat de Vigilància Penitenciària li va denegar altres 13 permisos. Jo què sé, pobre de mi. Suposo que els jutges actuen en funció dels informes que reben dels experts i que no donen els permisos alegrement. I imagino que qui va donar aquest permís no ho deu estar passant gaire bé. I també suposo que els experts tenen un criteri basat en els seus coneixements i que no deixarien lliure un violador sabent que hi pot tornar. Però no en tinc ni idea. Ni en sé res de programes de rehabilitació de delinqüents sexuals, ni de juntes de tractament. I no en tinc ni idea de què ha fallat. Ni si ha fallat res.

Els experts parlen d'un percentatge de “només” el 6% de violadors que reincideixen un cop surten de la presó. Sí, segurament és molt poc, però per mi que 6 de cada 100 hi tornin, em sembla una barbaritat. Ja m'ho semblaria un de sol, o sigui que imagini's sis.  

El contracte no escrit a les societats modernes entre ciutadans i Estat és que la llei ens ha de protegir dels dolents. I que, un cop pagat el seu error, els dolents tenen dret a refer la seva vida. I està molt bé que de cada 100 violadors aconseguim que 96 tornin al carrer i no reincideixin. Sí, sí, fantàstic, però... i la meva companya de classe, què? Ha pogut refer la seva vida? Té una vida normal? I la resta de víctimes? Com ha de ser trobar-te el teu violador comprant el pa? Per molt rehabilitat que estigui...

I a la víctima d'aquesta violació, què? Què podem dir-li com a societat? És una dels nostres i li hem fallat. Hem permès que algú hagi repetit la barbaritat que ja havia comès un altre cop contra una altra dona a la qual també li vam fallar. I ara li ha tocat a ella. El dret del violador a tornar a intentar ser una persona normal i la vida destrossada d'una altra persona i, de rebot, la de la seva família.

Etern conflicte sense solució sobre el qual se suposa que hauria de tenir una opinió i no només no la tinc sinó que no sé que dir.